Viure

Et passes el dia espantat i atribueixes malament les coses. M’he llevat amb la sensació que no m’hi veia bé amb un ull. He recordat el cas d’aquella becària d’aquí -vam coincidir en un programa infantil-també amb em que ho va descobrir perquè se li va paralitzar mitja cara. Cagada, va anar al metge i etc etc etc i li van donar el diagnòstic. Pensava que m’estava passant el mateix, que tenia un inaudit (per mi) brot. Pues va a ser que no. Esmorzant, al bar, m’han preguntat “què et passa a l’ull? Tens un mussol”. Hostitú, un simple mussol. Pomadeta i ja està, suposo.

La cosa catxonda del matí és que per primer cop potser conec personalment a una candidata a directora general de la Corpo. No, no aniré a demanar-li feina, però fa gràcia.

Val. Millor, força millor. Dormir també a la tarda m’ha anat bé. O sia, que avui he sobat almenys per un parell de dies. Queda la panxa moguda (?) però ja està. El Milió De Pastilles per sopar me les prendré a mig menjar, no en dejú.

I la ex m’ha dit que la marxa a Sabadell és immediata, que només està pendent de les escoles. El “Martí i Pol” o no sé quin. Ara m’avorriré sense ells a la tarda. O m’apunto a un curs de macramé o a un de francès o d’anglès, ai no, que jo n’era profe. Dons d’iraquià, que potser hi ha demanda. (I a punt a punt de dir-li a la ex, espontàniament, “quina faldilla més maca”. Nonono. Ni a mirar-li el cul tinc dret.)

M’he despertat, m’he llevat, he anat fins a la cuina, he posat la cafetera, he trucat l’Antonio i li he dit que no pujava. Post-interferon diria que no m’havia passat. Mal cames etc.

Repassant: estic xungo però podria estar pitjor.

I una obra a prop fent remor. Cansat.

Clar que em divorcien, si sóc un canastito chucherías. Ja no entro en consideracions de perquè, això fa mal a l’autoestima. (Puta obra.) Baixen les pressions? Primavera? Jo què cony sé.

Tenia una possibilitat de fer una travessa des d’Eivissa i l’he rebutjada, més concretament he dit primer que sí i al cap d’unes hores que no. I és que no m’hi veig amb cor i tinc la sensació que o bé em voldrien ajudar engavanyadorament o bé ignorarien els meus problemes. I cap de les dues opcions em resulta atractiva. Conclusió: que ho deixo per quan ho pugui fer en condicions. Pintava bé, però que no, gràcies.

Tengo tres ovejas en una cabaña.

Una me da leche

Erem tres bens assentats a la plaça de la Muralla. Ells dos més aviat gordets i calbs. Tots tres amb canalla, tots tres al sol. Tots tres pensant el mateix, suposo, potser què devia estar fent ella.

Otra me da lana

Otra mantequila para la semana

No té gaire sentit per no dir gens. L’arribada de la putaprimavera (vent, pluja, sol i torna a començar) més el pseudo refredat més la nova batalla amb el Panda (i van…) m’hauria de deprimir. Dons diria que no. El que no sé és si el password… és igual, la mare que va parir els que redacten els avisos aquests, que pensen en tot menys en els putosmigcegatos que veiem la meitat de la missa. Potser ho he resolt, potser no. Si és que no, trigaré poc a saber-ho.

Dons això, que continuant amb el meu ciclotimisme només penso en la mona de demà i en que si tinc temps (improbable) potser pareixo el projecte de programa de tv que vull presentar. Allò que tombaran vull dir. Si mai tinc temps d’escriure’l.

Vinga, un cop més. No pasa ná. Hem dinat bé, oi? Hem anat a peu fins al restaurant. La cambrera era maca i semblava sociable. El món estarà parat ben bé 30 hores més. Els Simpson dels collons s’acabaran algun dia. Em prohibiré llegir els missatges d’altres pringats amb em, és depriment. Faré sopar a casa. Hi havia pensat però ja no recordo què volia fer. Senzill, clar. La mare em contesta que marxaran a Sabadell quan tingui escola. Goita, quina sorpresa, no ho hagués dit mai. Vull calor hòstia. I el global heating? Ah, no era en aquest planeta? Sí, faré la risoteràpia aquella.

Potser m’acabo apuntant a això de la risoteràpia. No sé si tindrà algun efecte mèdic o de placebo, però com a mínim riuré. Suposo. I és que, quan se t’han petat les ulleres per tercera vegada en un any, plou (= encara t’hi veus pitjor però no et pots entaforar les ulleres a la butxaca perquè no es mullin perquè estan agafades amb cinta adhesiva i… és igual), quan l’Alba fa voleiar per tot arreu el paraigües obert, posant en perill totes les còrnies al seu abast, plou però no prou, quan sents el futbol-dels-collons a la tele, penses en la risoteràpia aquesta i en que ja tens el sopar mig fet.

Moriré assetjat per mandonguilles. Havia comprat carn picada i els he tingut entretinguts part del matí. Ha estat una Gran Novetat. Havien fet croquetes amb la mare però s’estrenaven en el món de la mandonguilla. Tothom s’ho ha passat molt bé, tot i que n’han sortit uns quants exemplars magnitud conguito. En tinc tantes que hauré de comprar túpers per congelar. O sia, un èxit espaterrant. I sopar fet. El d’avui i el de bastants dies… També he encarregat la mona. També és revisited crec, com les mandonguilles. Diria que ja ho he fet.

Em veig amb condicions d’expressar una idea que fa dies que em volta pel cap. ¿Perquè la meva ex desapareix amb els nanos d’una ciutat tan bonica i atractiva com Mataró, amb els seus canals, les seves muntanyes de neus perpètues, les piràmides i tot allò que surt a les guies? Resposta oficial: “per deixar de pagar un lloguer” (a Sabadell tenen vivenda gratuïta. Gorrons.) The answer is… nooo. Perquè intueixo, només intueixo, que el teixit social del barri (la Montse-del-pa, l’amo del Reforma, la de la botiga de bragues etc) no dóna per bona la decisió, de la que, sorprenentment, el tio aquell “que a les 8 ja va pet”, amb aquesta interpretació podria passar a ser víctima.

“Hosti, qui ha dit això? D’on ho ha tret? Sí, definitivament, va borratxo. Calla calla, i està dient que els arbres no li deixaven veure el bosc…”

Conclusions: bona pel cervell i l’autoestima, cap. Pel fetge: ni idea. Per la tita: cosa o altra trobarem. M’hauré de prohibir pensar, però a vegades tens atacs de clarividència estranya.