Bachelor
És com diuen en anglès als solters, crec. A partir de dilluns seré un bachelor. Ja ho era legalment des del divorci, però tenia obligacions familiars quasi diàries. Anar a buscar nens a escola -cada dia menys dimarts, que tenia “festa”-, berenar i entretenir-los (malauradament massa tele) fins que els recollien a quarts de vuit.
Emigren a Sabadell aquest cap de setmana, o sia que aleshores entrarem en el nou “règim de visites” (és carcelari) que contempla el nou conveni (és economo-laboral). Els tindré dos caps de setmana etc.
Com a “últim favor” la ex m’ha demanat que… és igual. He dit que no podia. Ho confesso, pa joé. A part que implicava veure gent que no tinc ganes de veure.
A veure, em va dir fa dies que preparava una fugida (l’epítet és meu, ella té altres explicacions), però no és fins que m’he trobat la marxa a sobre que suposo que no ho he acabat d’entendre, d’interioritzar, que diuen. Ara ja penso què faré els caps de setmana que “em toquin”. Serà un wonderland a Mataró.