Viure

Quan estàs sortint del forat, et cau una pinya. La hòstia és el post anterior. He parlat per mòbil amb la ex. Li he dit que tinc una proposta per fer-li, però que no li vull fer per telèfon. I més coses, però ni les vull explicar. Plou, però per lo que plou plou poc. O sia, continua el malson idiota. I amb poca pluja. Però intueixo que el malson potser s’acaba aviat. És una qüestió purament estadística, algun dia haig de començar a rebre bones notícies. Val, només ho penso, i baixet.

Com ho explico? Curt. La meva ex es vol emportar els nens de Mataró. A casa el nòvio, a Sabadell, no haurien de pagar lloguer i etc (i jo seria lluny). Els nens, dons, els escolaritzaria allà. Ja té plaça mig aconseguida per l‘Adam i etc. No li he dit, però seria un intent d’assassinat, tot i que ella no s’oposa a que jo els vegi. Vull continuar veient-los quasi cada dia, com ara. No fer-ho em mataria.Quinamerda.

Com ho explico? Curt. La meva ex es vol emportar els nens de Mataró. A casa el nòvio, a Sabadell, no haurien de pagar lloguer i etc (i jo seria lluny). Els nens, dons, els escolaritzaria allà. Ja té plaça mig aconseguida per l‘Adam i etc. No li he dit, però seria un intent d’assassinat, tot i que ella no s’oposa a que jo els vegi. Vull continuar veient-los quasi cada dia, com ara. No fer-ho em mataria.Quinamerda.

Com ho explico? Curt. La meva ex es vol emportar els nens de Mataró. A casa el nòvio, a Sabadell, no haurien de pagar lloguer i etc (i jo seria lluny). Els nens, dons, els escolaritzaria allà. Ja té plaça mig aconseguida per l‘Adam i etc. No li he dit, però seria un intent d’assassinat, tot i que ella no s’oposa a que jo els vegi. Vull continuar veient-los quasi cada dia, com ara. No fer-ho em mataria.Quinamerda.

Tinc un indicador, un marcador natural del meu estat anímic. La Ungla. No crec que tingui explicació científica fàcil, però funciona. Si jo estic fotut d’ànim, la ungla té mal aspecte. I al revés. Va tenir una època molt fotuda, fa anys, quan pensava que m’havia equivocat equivocat equivocat equivocat equivocat en aquella feina. Clar que venia de… i de…, però anava amb corbata! Jo! I aquell ex-amic em va tractar malament, em va decebre, em va fer quedar malament i etc etc. Resultat: la ungla feia cagar, feia fàstic. Ara la tinc malament, però es pot veure quan va deixar de ser dramàtic. Està millor, gràcies.

Com és possible que ja hagi recol·lectat vuit mitjons desparellats, incloent-ne un de petit, que deu ser de l’Alba? Vol dir que en algun altre racó de casa tinc un zulo descontrolat amb almenys vuit mitjons.Qui se’ls menja? Personalitzem-ho: qui se me’ls menja? He pensat que s’havien entaforat en algun racó de l’engranatge de la rentadora, però no em veig amb cor de descobrir-ho, em faria mal. També que poden haver volat des de l’estenedor, però no n’he vist mai cap al carrer o en algun balcó veí. O sia que he arribat a la conclusió que és un fenomen para-normal. Dec tenir a casa algun esperit que em mal-vol, no em deixa trobar parella i em fa desaparèixer els mitjons. Ei, que és molt greu. Lo de la parella mira, t’hi acabes acostumant, però tenir un calaix ple de mitjons orfes fa mal, cony.

Un cap de setmana… (tatacháááán) brillant! (Tumbatumbatatatumba). O sia, per cagar-s’hi de canto. El més agradable han estat ells dos, que s’han esbatussat convenientment, han cridat per tot arreu, “m’han” menjat fatal etc.He estat engegat educadament (tothom ho fa així), el meu objectiu passa de mi i quan els he acompanyat a casa la mare -després d’una epopeia que incloïa perdre un bus, sopar al Macdonalds, aguantar una pel.lícula infantil, estúpida i dolenta- em trobo tota la patuleia (que inclou ex, nòvio, ex-sogra i un dels ex-cuñaos) a la porta perquè estaven aparcant el meu ex-cotxe just al davant.Ecs, quin fàstic tot plegat. Ara és quan em dóna per pensar que demà serà-un–gran-dia

No hauria d’escriure d’això. Va, si vols m’ho prohibeixo. No, en parlo, avui vaig llançat. Potser és que la primavera ja és a prop, tot i que la previsió avança mal temps per la setmana que ve; potser és que Júpiter s’alinea amb la lluna o amb Saturn o amb el tortell de reis; potser és que cada cop més gent s’agafa seriosament el canvi climàtic i alguna cosa bona en sortirà; o que em va agradar editar (preeditar, de fet, la tecnologia i els nous mètodes de treball en tv a vegades em superen); o que m’he adonat que aquelles baranes baixetes de les rampes de l’Actua potser són per a nens, o potser per gent amb cadira de rodes, que també compren llibres i riuen i ploren i fan l’amor. Potser és que estic tip de compadir-me i d’intentar prov0car compassió i també vull riure i plorar i fer l’amor.

I menjar un tortell.

Llevat a les 6. Buidat rentaplats, tret i plegat roba estesa etcetcetc i rumiant: què vaig fer malament? Només em surt que aparentment no vaig reaccionar a l’altura de les circumstàncies quan va sortir lo de l’em. Em devia sortir el que tinc a dins, com sóc: un aparent pessimisme rampant. Aparent i fins a cert punt fals. Qui em conegui de veritat –jo, per exemple, crec- pot arribar a la conclusió que és un pessimisme estètic, superficial, amb ironia, però amb ganes d’enfrontar-me al que la vida em “regala graciosament”. És un pessimisme pagès, potser més cutani que profund. És com quan la poli i els bombers ens van fer fora de casa perquè havia caigut una paret veïna que podia posar en perill casa nostra, al carrer St Antoni. Em vaig posar la jaqueta on tenia la cartera i vaig sortir. Passada la tensió del moment i després de confirmar que la casa no queia, el convidat malagueny que teníem aquells dies, descollonant-se, explicava que li havia fet molta gràcia que jo digués que m’havia posat “el abrigo de los desalojos”. No, ara no fa riure, però en aquell moment a en Fali n’hi va fer. Bombers i policia per tota la casa, sirenes al carrer, veïns al balcó mirant a mitja nit etc i jo parlant d’estils de roba. Una situació similar a la de Figueres quan… és igual.

Tot plegat ve perquè ahir la ex em va trucar per recordar-me que l’Adam avui té partit (afortunadament a l’Anxaneta, no cal bellugar-se). Ja ho sabia, clar, no puc dependre d’ella i la seva informació, que sovint arriba tard. Però vaig tenir un cop més la sensació –feia temps que no la tenia- que ella estava comunicativa. Però vaja, ja he tingut la mateixa sensació molts cops, i sempre m’he equivocat. Que jo pensi que ella està comunicativa podria voler dir a un observador accidental que jo penso que ella creu que es va equivocar i que-està-disposada-a-tornar-a-canviar-de-nòvio. Per allò de l’”assaig-error” haig de pensar, un cop més, que un cop més estic equivocat. O sia, que un cop més em dedicaré a estendre una altra bugada i a pensar un cop més què punyeta dinarem avui. Però vaja, si jo fos siux seria “l’home que afortunadament sempre s’equivocava”.  Un cop més.

Ha estat un sopar d’aquells… no calen detalls, oi? Després ha vingut… és igual, oi? Gran moment del dia: l’Alba assentada a sobre meu, al sofà. Espontàniament ha començat a petonejar-me. S’hi ha afegit l’Adam. Una orgia assexuada de petons. Després dents i pijama i ha aparegut la catipén. Avui no els he dutxat, però és que no hi ha hagut possibilitat temporal, i el resultat ha estat una pudor intensa a peus. “Hòstia, nena, quina catipén!”. Cap gran sorpresa. De nadó (setmanes) ja tenies la temptació de dir-li al metge. “Doctor, és normal que tan petita li cantin els peus?”Aquí entra la frase de la meva ex-sogra, fa anys, explicant què faries tu si estiguessin malalts, assenyalant un bolquer cagat, “si sirviera para algo, te lo tragarías”. Ho faries.