Viure

Després de la bona noti del laboratori, aquest matí, m’he promès moltes coses i n’he fet unes quantes, aprofitant un inesperat dia de festa entre setmana:he anat a buscar la medicació que faltava, he comprat ametlles torrades i he encarregat un disc de P Conte (això és lo important).També he disculpat la meva ex –em sembla un pas important- perquè em va deixar tirat com una burilla, o com un clínex fet servir. Ella s’ho perd i tot allò, però diria que jo hi surto guanyant. Ja no sóc: el pobrissó-malaltó-de mal-incurable-que-camina-amb-el-cul i que fa meravelles per no deixar la seva feina i a qui la seva dona ha deixat tirat, a ell i les seves atàxies. No. Ara sóc: no sé, “progressa adequadament”, que diuen les notes, però vaig bé.

Els trobaré a faltar a quilos. Fins la tele, acostumada al K3, acabarà veient-se malament. No sé si hi he guanyat, amb el negoci (deixo que marxin a Sabadell, no els veig quasi cada dia com ara però els tinc més caps de setmana.) però tampoc tinc alternativa. Aquí és quan
em pregunto… Passo de preguntar-me re, m’ho contestaria. Encara tinc bastants fronts oberts.La pausa: la malaltia diria que més o menys parada; els meus jefes es refien de mi. Avui, ha agradat la meva idea per un reportatge que sembla que tothom ha tingut: un altre cop dos seguiments paral.lels i comparatius, aquest cop Bcn-Madrid, l’un amb avió i l’altre amb TGV. Enredaré la Marta perquè faci l’altre.

“Solo Manolo”. És el que em vaig apuntar ahir vespre al mòbil esperant tenir un moment per escriure un post. No el vaig tenir, perquè l’ordinador que pugem a la facu etcetc, ésiguà. Ahir interpreto que era la pluja (una meeerda de pluja) el que em deixava fet merda (toma peaso redundància). Avui també sembla que hagi de ser un dia pixat i prou, com si la pluja fos un accident en aquest país, i estic sota l’influx de les baixes pressions i etcetc.

Dons no, com si fossin Pastilles Màgiques, les meves pastillesjuanola s’entossudeixen a millorar-me. No la vista, no; no l’equilibri, no; l’ànim, tu. Val, ja ens ho farem, continua la muntanya russa.

Ahir va ser un programa més. Més enllà –força més enllá- del debat polític, vaig poder comprovar que només hi havia una cap de premsa femella dels polítics del debat i que a mi em resultava poc atractiva (que poc enriquidor i que poc correcte políticament, això que escric, però… quan serà obligatori que les caps de premsa no siguin callos?). També més enllà dels raonaments polítics dels participants -sempre formalment impecables, clar- hi va haver que em vaig descobrir dient-li a la productora quan baixava del cotxe que a ella la deixava a Montgat, a la Maria a Premià i a mi a Mataró el que no tenia mala intenció i va ser infantilment no rumiat, autènticament espontani i sense cap transcendència, clar: “bona nit bonica”. És bonica, molt diria. però massa jove etc. Ai, què burro. Infantilment burro, però va ser un atac inesperat de sinceritat, que probablement ella ni va sentir. Va, em dono 59 segons per treure’m idees absurdes i infantils del cap i prometre’m no repetir-les. Que ja tens los huevos negros, que diuen a Màlaga, tio.

Més de 400 paraules ha necessitat la meva ex per dir-me el que és obvi. En persona ha estat una llarga diarrea verbal.La meva resposta ha estat més breu, tot i que admeto que amb només 29 paraules es fa difícil explicar el que tens al cap.

Conclusió: que accepta la meva idea, se’n van a viure a Sabadell i deixo de veure’ls tota la setmana, però els tindré DOS caps de setmana seguits, contra un ella. La resta continua igual. Fem un conveni nou i etc.

L’Adam estava preocupat pels seus futurs partits de futbol. L’Alba no. Mentre la vestia sortint de la piscina (“no, jo sola!”), m’ha semblat que em mirava amb una intensitat especial, potser perquè em veurà menys. O potser m’ho faig jo.

(i la “mama de no sé qui”, rossa, amb ulleres i amb el cul maco, em mirava molt avui a la piscina. Vaig fatal.)

“A” a seques volia dir el seu mòbil; “A casa” era el seu fix. Era la nomenclatura pròpia per identificar al mòbil la meva ex. Era la primera a la llista, i era pràctic si em convenia trobar-la ràpid per una urgència amb la canalla, per exemple. Ho he canviat. La identifico a la llista alfabètica pel seu nom i, pertant, com que no es diu Aaa -com si fos una qualificació de solvència financera- ja no és la primera. Em serà una mica més difícil de trobar -haig de canviar de mòbil, que tingui lletres més grans, però no és fàcil- però crec que ja trobaré alguna altra A.

Ha estat un dia agradable, a mig camí de Vallgorguina i St Pol, o sia a la muntanya més maresmenca. No criatures, he menjat una carn d’olla comdeumana, se sentien ocellets que devien cagar-se en el canvi climàtic i fins i tot crec que m’he quedat sobat amb un Vargas Llosa a la mà (no era l’únic que dormia). I amb dos gats ganduls a prop. Clar, també hi ha hagut un rally a peu per camins plens de forats, desnivells, solcs d’aquells que fa l’aigua (remember quan plovia?) i trampes diverses. M’han deixat un bastó i m’he sentit un iaio, clar.Tornant, m’he equivocat a l’estació de Sant Pol i he acabat a Calella, en fi, coses meves i de la meva mielina. Un dia força ple.

(Apuntat a Borradores del mòbil mentre sopava un tiberi-nouvelle-cuisine car al restaurant pijo de la Rambla, que he cobert amb visa i que no sé com pagaré.)

Ja he arribat a descobrir-me més fràgil però també més humà, més conscient que mai dels meus límits, o sia més realista, més optimista –sembla mentida- més observador encara, més descregut, més sincer i també més pendent de qui m’escolta de veritat. Però menys babau, menys cregut i sobrao i menys creient en les aparences.

(És mona, la cambrera. Ens caiem bé. Es diu Montse, crec. Li vaig dir lo de la meva em i des d’aleshores em mima una mica. “Veus bé la carta? Tens prou llum, en aquesta taula?”)

A la pelu m’han deixat guapo guapo. Al perruquer li he acabat preguntant el que ja em semblava a mi. “Escolta, em tremola el cap?” (Ell ja sap que tinc em). La secretament temuda resposta ha estat allò tan educat de “una mica”. Quan un perruquer et diu això és que et tremola, sense pal.liatius, igual com quan una dona pregunta “creus que m’he engreixat?”. La resposta carregada de falsetat acostuma a ser “noooo, perquè ho dius?”. Quan mires a internet –molt mala consellera però indefugible- confirmes que sí, que un dels símptomes –un altre- és tremolor a les mans. No he trobat res de tremolor al cap mentre t’estan pelant. Suposo que en alguns casos també hi deu haver tremolor al lòbul esquerre mentre fas pipí.

Ahir va ser un dia atabalat. Reunions o similars a les 5, a les 6 i a les 7,30. Però tot va anar bé. El més destacat: l’advocada dient-me que la proposta que vull fer a la ex aquesta tarda és correcta, justa i que s’ajusta a dret i tota la pesca. També aclarint-me una cosa que tenia malentesa. Jo també tinc la “pàtria potestat” (no sé perquè té un nom tan raro, deu venir del llatí) dels nanos, el que no tinc és la custòdia. Aaaah, pensava que… Sabent que tinc lapatriapotestat em sento més… alt? No fotem. Guapo? Tu estàs lili, xaval. Simpàtic? Ha.

Fa una mica de vergonya trobar-te embarcat en un viatge que no volies fer. Vergonya perquè et veus fent coses que no volies, que no et calien, com ara buscar parella. i no (només) per sexe. Ara ja he parat, no vull continuar escribint una història de fracassos. Sembla mentida, però ho he entès: hi ha coses que no les pots buscar, te les trobes. O et troben a tu. Potser.

A la feina li he explicat els meus darrers problemes al dire, més que res perquè no em tingui en compte pels propers programes. Vull estar pendent de tot i no tinc temps per treballar (sona tonto, però és cert). Ara, per anar bé, hauria de fer una crida a l’optimisme. Peró toco de peus a terra, la puc fer al realisme i a pensar que “podria ser pitjor”.