59
“Solo Manolo”. És el que em vaig apuntar ahir vespre al mòbil esperant tenir un moment per escriure un post. No el vaig tenir, perquè l’ordinador que pugem a la facu etcetc, ésiguà. Ahir interpreto que era la pluja (una meeerda de pluja) el que em deixava fet merda (toma peaso redundància). Avui també sembla que hagi de ser un dia pixat i prou, com si la pluja fos un accident en aquest país, i estic sota l’influx de les baixes pressions i etcetc.
Dons no, com si fossin Pastilles Màgiques, les meves pastillesjuanola s’entossudeixen a millorar-me. No la vista, no; no l’equilibri, no; l’ànim, tu. Val, ja ens ho farem, continua la muntanya russa.
Ahir va ser un programa més. Més enllà –força més enllá- del debat polític, vaig poder comprovar que només hi havia una cap de premsa femella dels polítics del debat i que a mi em resultava poc atractiva (que poc enriquidor i que poc correcte políticament, això que escric, però… quan serà obligatori que les caps de premsa no siguin callos?). També més enllà dels raonaments polítics dels participants -sempre formalment impecables, clar- hi va haver que em vaig descobrir dient-li a la productora quan baixava del cotxe que a ella la deixava a Montgat, a la Maria a Premià i a mi a Mataró el que no tenia mala intenció i va ser infantilment no rumiat, autènticament espontani i sense cap transcendència, clar: “bona nit bonica”. És bonica, molt diria. però massa jove etc. Ai, què burro. Infantilment burro, però va ser un atac inesperat de sinceritat, que probablement ella ni va sentir. Va, em dono 59 segons per treure’m idees absurdes i infantils del cap i prometre’m no repetir-les. Que ja tens los huevos negros, que diuen a Màlaga, tio.