Viure

De Wikipedia: “El núcleo del tipo penal de estafa consiste en el engaño. El sujeto activo del delito se hace entregar un bien patrimonial, por medio del engaño; es decir, haciendo creer la existencia de algo que en realidad no existe.”

Adapto i sí, m’havien estafat. I hi havia alguna cosa que en realitat no existia, per això costava tant que digués “t’estimo”. He trigat en adonar-me’n. El que dic sempre: un és de Mataró, però tonto del tot, no. I paro ja. Com deia el meu pare: ja som al cap del carrer.

Va, i demà serà un altre dia. I el rom Brugal està força bé. I no hi ha manera que plogui. I no faré un repo doble sinó dos de senzills, el que implicarà anar dos cops a Madrid. O potser ho puc pelar tot en un sol rodatge. I ja he rebut el full de salari, i no l’acabo d’entendre. I s’acosta el bon temps, ho noto (ei, que un és perspicaç).

Almenys els guerrillers d’en Tintín feien riure. Les Farc no. No fan riure gens. No tinc informació especial sobre el tema, només com a lector de mitjans. La sort de
la Betancourt, segrestada fa la hòstia d’anys, i que sembla que es pot morir en qualsevol moment, fa angúnia. I no és la primera, fa molt de temps que s’hi dediquen. No paren d’aparèixer connexions droga/crims/violència injustificada i cruel amb la guerrilla. Què fàcil era quan uns barbuts feien anar de corcoll algun règim assassí a Sudamèrica, digue-li castristes o anti-somozistes. Ara és tot molt més difícil, ni que sigui de justificar.

A veure, no sé què/qui em descuidaré. Sortint del bar, de dinar, l’Adelàida (la caixera) m’ha vist. Em demanaven al telèfon. “A mi??”. Era l’Esti (productora). Em buscava i m’havia trobat. Que el cotxe que jo havia demanat (a tràfic) per les 3 enlloc de les 4 el necessitaven perquè venia un directiu de Madriz, però que ella -que avui no ha vingut, ahir vam plegar molt tard- ja m’havia buscat un taxi per l’hora que jo havia dit. I com el pagava jo el taxi? Amb un tiquet de l’empresa. Com me’n podia fer arribar un? A la redacció, per telèfon, ha trobat en Jordi (realitzador), que ha seguit les seves instruccions, ha trobat el talonari de tiquets i etc. M’ha donat el tiquet quan jo ja havia parlat amb l’Esti. “Cal algun segell o firma?” li he preguntat. No ho sabia, o sia que he demanat ajuda a la productora d’un altre programa i…

Ei, he quedat impressionat/acollonit.

(Per qui no sigui metge o no ho hagi sentit mai, la diplòpia (visió doble) és un dels (molts) efectes de la meva malaltia. Com sempre, no a tothom li passa ni amb la mateixa intensitat.)

El primer i únic cop que he tingut diplòpia gorda va ser durant unes minivacances a Màlaga. Vam decidir desaparèixer uns dies i vam tirar cap a un poble on hi havia el que buscava: hotelet petit, en poblet andalú de l’interior que oferia el que és difícil de trobar: hidromassatge a l’habitació. A la recerca del polvo aquàtic, vam fer reserva i cap allà. Però a l’autovia entre Marbella i no sé on vaig començar a veure-hi doble. Vaig deixar de conduir. Era perillós. No veia clar on eren els forats dels túnels, si més cap a la dreta o cap a l’esquerra, o sia que hi havia risc d’estampar-se. No m’havia passat mai i no ho entenia. Quan vaig entendre què passava –no atribuir, això ho va fer més tard un metge- vaig deixar el volant.

Al cap d’una estona em va passar. Llàstima (és conya tonta). Tenia ganes de provar com deu ser anar al llit amb dues parelles de pits, una espècie de ménage à trois casolà i no pecaminós. Ni una cosa  m’ha passat més ni l’altra m’ha passat mai.

(Aquests de bloctum em foten a parir. Ara ha desaparegut el fotimer  de posts de diumenge.)

“I aquí què posa?” et pregunten.
Un dels senyals de l’aparició de l’esclerosi múltiple
és que la caligrafia del malalt empitjora. Si hi
afegeixes que el pringat és despistat, curt de vista i
escriu a l’ordinador amb dos dits, el resultat
comunicatiu és catastròfic. La comunicació escrita no
és impossible, només esdevé més complexa. Quan hs
minutat una cinta per fer el “resum de la setmana”,
-el “clip”, que diem- tens problemes, i les preguntes
es dirigeixen a tu com a autor. “Això és un cinc o un
vuit?”. He decidit que a partir d’ara contestaré “el
que vulguis, carinyo”.

Feia temps que esperava la trucada però no ho sabia. Quan va començar a sonar, li va fer un cas superficial. Tant, que van haver d’insistir. No li sonava el número, ni el tenia a l’agenda del mòbil. A la tercera vegada el va agafar.

- “Sí?” Resposta d’ofici, de pura educació, vagament curiosa.

- “Que no m’obres?”

- “Perdó?” Però era una pregunta retòrica. No entenia.

- “Que si m’obres la porta. Sóc fora”

Va obrir.

La Frase del dia, del mes o potser de l’any. Adam: “papa, camines millor, eh?” “Ho dius de veritat?” “Sí”. He quedat cagadet. Veritat o bona voluntat? Jo no li havia preguntat res, eh?

Després del Tramvia ha vingut en Paolo Conte, amb una cançó que l’Eulàlia em va fer conèixer. No coneixia ni el cantant ni la cançó. Acabo de comprar el cd i només he tingut temps d’escoltar aquesta peça. El cantant és decadent i la cançó encantadora, o sia tot molt friqui. “Un macaco senza storia”, comença. No sé ni què deu ser un macaco en italià, però la melodia -simple però efectista, sense engavanyar- se’t fica al cap, diria que és musicalment perfecta.

A ells també sembla que els ha agradat. Ni sé ni puc penjar vídeos d’ells ballant, però és per fer-ho.

qque n’és de cartró

Hem fet el ritual. “Els nens i les nenes de Sabadell sabran cançons que vosaltres no sabeu, però al revés també”

I va per la via

Crec que els psicòlegs en diuen “el.laborar el dol”. Hem el.laborat.

El primer vagó

Han cantat a crits, clar. Corregeixo: hem cantat a crits tots tres pel carrer Colon.

Se surt de la ruta

Encara no sé quan marxen, no estic autoritzat a saber-ho sembla. Caldria advertir la poli local del que se’ls prepara.

Perquè el conductor

N’és fill de Calcuta

No llores mi vida no llores

Más lágrimas de colores

Mano Negra eren mestissos i divertits. En Manu Chao n’és un bon exemple. Tenen cançons en francès, anglès, castellà, àrab. No, en cat, no, però ja arribarà, crec.

Je peux très bien

Me passer de toi

J’ai comme envie de tourner le gaz

J’ai comme envie de crever ton chat