Viure

Ni sucre. És la contracció d’un nom autènticament jueu que no costa d’adivinar. Després d’haver parlat amb ell per telèfon durant força temps, avui li he vist la jeta. Era el corresponsal al Pròxim Orient de l’emissora on jo vaig treballar un temps. Ell era productor d’una tele amb seu a Madriz i corresponsal de la ràdio catalana en qüestió. Ara és corresponsal d’una tele nasioná. En virtud d’això i de la visita d’en Bush han fet una connexió amb Jerusalem. Quan li han donat pas he saltat de la cadira. “Hòstia, en Sal, a veure quina cara fa?. Sembla més jove del que pensava. Per telèfon és conyon i catalanoparlant. Un dia, després d’un d’aquells atemptats suïcides de Hamàs, parlant per mòbil mentre caminava pel lloc poc després de l’explosió, em va fer un crit de fàstic. “Hòstia, un dit”. No l’assenyalava ningú, era textual.

Quan sents una cançó fora del seu entorn habitual, sembla una altra melodia. A la feina, com que he dinat aviat i sol (avui hi ha poca gent, ahir van plegar tard), m’he posat en Paolo Conte a l’ordinador. No he entès re, però realment és una cançó atractiva i atraient. La redacció buida és força diferent que a casa meva. Més pràctica i endreçada però menys cotxinota i sense joguines per terra. La cançó és la mateixa.

Permís de Renfe i de TMB per rodar dijous (se n’encarrega la Mònica, producció); permís de la Facu Dret (ho he fet jo per telèfon i correu e); organizar trasllat als punts de rodatge; posar-se d’acord amb en Jordi, el realizador; demanar càmera; avisar els protas; passo de demanar permís per filmar divendres a la carretera (= Mossos, Guàrdia Urbana), si cal no baixarem del cotxe; i el més important del matí: esmorzar al bar.

Ultima hora: llogaran una productora de fora per rodar divendres el cotxe des de fora amb el càmera dalt d’una moto. I també un gran angular per… quin merdé.

Gran merdé/confusions amb els noms. Confonc Montornès amb Monsolís (que no hi pinta re) amb Montmeló. Ja m’ho conec: segur que acabarem a Montcada o a Monlleó. Semi bronca de la Moni (Més “mons”…) perquè he canviat una cosa…

Ja tenim càmera pel dijous. És dels bons i bona gent.

Fa un dia molt tapat/pixat i estic atàxic, però no sé perquè (les pressions no estan baixant, no plou, joquèsé).

És com tornar a la joventut més tendra. Organitzar una escaleta de rodatge i posar espelmes perquè tot vagi bé. Quins niiirvis.

No ho havia tastat mai i feia mesos que ho tenia, i hostitú, quina trobada, la infusió de fulles d’olivera. Res a veure amb les anxoves o els berberetxos, i diria que amb efectes més profunds que les infusions de maria, que em van vendre aquí al costat i que… és igual.A veure, potser recorda el vermut o la ginebra, però és molt més suau i diria que més profund. No, no col.loca, només et deixa bé.I queda bé. “Tio, de què vas?” “D’olivera”.

És la quantitat a pagar per maduixes, segons la cotització que acabo de veure a la botigueta      d’aquí al costat. “Cada una?!” M’han aclarit que no, que van a pes. He calculat mentalment quan valc jo a preu de maduixa i deunido.Si, encara no és aquí, però hi ha signes innegables que s’acosta la primavera, amb els seus pèsols, faves (sorry) i cireres. Sempre que el canvi climàtic ens ho permeti, clar. Però vaja, en quinze dies baixen de preu, segur, i aquestes eren de Huelva, espero les d’aquí.

Jo m’introspecteixo? Tu t’introspectes? Ell s’intropeeix? Com cony deu ser? M’he fet una introspecció, com qui diu m’he fet el sopar o m’he fet una palla. Una mica diferent.Baixes, caus, arribes al fons i rebotes. I tornes a pujar. Ja estava animadillo, però he anat a fer un volt i m’he trobat la Carmen, el seu marit/company, en David, i la filla, la Sara. I l’Arega, una mica  més petit que la Sara, però amb qui es baralla de tant en tant, com correspon a bons germans, encara que l’una sigui blanca-Mataró i l’altre negre-Etiòpia. Ell va a la classe de la meva Alba. No li correspon ben bé per edat, però ho han fet per facilitar la integració i aquelles coses que diuen, però l’Arega ja parla un català que t’hi cagues de bé. Només deu fer mig any que corre per aquí.

Intro: per resumir, vaig bé, anem bé. Veure l’Arega t’anima, sí.

No empecemos a chuparnos las pollas todavía. Siniestro són provocadors, bascos i heavies. No els conec quasi gens, no sé ni si encara existeixen. Deuen ser un oasi de guitarra elèctrica saturada en un mar de violència física i verbal sovint incomprensible, Euskadi. M’hi va introduir un amic que ara és directiu en un mitjà. Sospito que encara els escolta en la intimitat.

Dinar d’encefalograma pla: quasi “aixins tens dos fills?”. I aquell parell dinen al Tintero (cambrers cridant: “yo llevo los boquerones, y las gambitas…”). Són família, o sia que poca pela. Ja els trucaré més tard. Ara és impossible parlar-hi.

Hi ha errors que es paguen amb la vida. N’hi ha que amb sang. D’altres, només posant cara de gilipolles. A la cuina en tinc un del tercer grup. És una torradora de pa, el meu regal de nadal. L’error va ser demanar-la com a present nadalenc. Un túrmix em calia més, però em vaig equivocar.No puc menjar pà.

El “Test d’Intolerància Alimentària” em va prohibir el blat entre d’altres coses. Des d’aleshores he descobert que hi ha milions d’aliments que en porten i que quasi només a les botigues de cotxes i les de calces pots comprar alguna cosa que no.

El cas és que tinc la torradora allà sobre, a la cuina. No se n’enfot, però sospito que està molt contenta d’estar amb mi, sobretot perquè no fot brot. No la netejo gaire però tampoc l’embruto gens. La faig servir de mirall conceptual. Quan descobreixo que en aquella recepta necessites túrmix miro al racó i em dirigeixo a la passiva torradora pensant en mi: “que tonto”.

Espero estar en números vermells només durant unes hores. Dia 5, ha entrat la senyoreta visa en escena. Ja se l’esperava, però és igual, ha fet mal i ha provocat un envermelliment dels meus comptes i del meu cul. O sia, que primers de mes i ja dec al banc una pasteta. Però espero que surti en la meva ajuda el Comando Mama (“mama, em pots deixar 500 euros?”).

La senyoreta visa és una puta amb malaltia venèrea. Folles amb ella, pagues (no és gens barata) i molt bé, tothom content. Però al cap d’un temps et comença a picar tot. La única diferència amb altres meuques és que dóna facilitats de pagament. Pots triar com te la fica: si al comptat, si a terminis…

La seva arribada –esperada, odiosament puntual (a les 3 de la matinada  del Dia D ja estava en vermell) i gens aplaudida- ha coincidit pràcticament amb dues notis financeres que em compliquen la vida: negatives a donar-me pasta. L’empresa i l’ICS. I et preguntes perquè s’hi neguen, si en tenen molta…O sia, que si no fos tonto del tot hauria de dir “c’est fini” i cremar la targeta en una foguera pública i purificadora, aquí, a la Plaça del Gas. El problema és que hauria de pagar el combustible a crèdit.

Clar, la vaig estimar bojament perquè l’admirava, una barreja que s’ha revelat assassina. Ara ja no l’estimo. Ja no l’admiro. Em sembla rastrera, aprofitada, egoista. I té els pits petits i no gaire macos. I una cicatriu al pubis. I també es tira pets dormint. Toma autopsicoteràpia. Canela fina.

(Aquest post és lleig i injust, però és analgèsic.)