He batejat el meu article personal com “Curset de reiniciació intensa per qui ja no se’n recorda”. És plenament aplicable a mi, clar. Hi ha ple de coses que ja no recordo com anaven. Intentes deixar-te anar, fer el fet, complir els rites i seguir amb els mites, però no te’n surts, no aclareixes qui necessita qui, si és que algú necessita algú. I decideixes deixar-te portar. El corrent no puja mai, oi?
Suposo que tothom deu rebre aquests missatges. “Vol tenir-la més llarga?”. Em continuen fent tanta gràcia/pena com la primera vegada que en vaig rebre. En aquell moment vaig fer un articlet pretesament catxondo per ràdio. “Qui s’ha xivat?”, acabava dramàticament. “Com ho saben, que em cal?”.
El fons de la qüestió continua sent el mateix: Si continuen enviant aquests missatges massivament –per barat que surti- és perquè en deuen obtenir algun rendiment, o sia que n’hi ha que piquen. L’altra conclusió és que vivim en un planeta de frustrats per les longituds, i darrerament hi han afegit com a argument comercial l’amplada, que deu ser un raonament contundent.
Una cosa em fa especial angúnia. “No surgery!”, promet el darrer missatge que he esborrat. T’ho rumies i et passa un calfred per l’esquena. I et preguntes “quan sí que hi havia surgery… com treien els punts?”
No ho havia vist mai em sembla: el càmera gravant des d’una moto en marxa. Pot quedar molt xulo. Hem empipat la nostra víctima –un amic de la infància que complia els requisits- no massa estona, potser 3 hores. I l’hem deixat anar en bon estat.Demà veuré les imatges, que s’han gravat en DVcam quan nosaltres tenim Beta, o sia que s’han de canviar de format í etc, però el càmera (un brasiler que parlava cat!) m’ha donat molt bona impressió.I jo? He fet malbé un pla entrant en un lloc quan no havia d’entrar perquè no ho veia, he fet una bona demostració pública d’atàxia i he acabat fet merda, però crec que el resultat serà bo. I això és perillós: he tingut idees sobre l’editatge. Cansat, cardat però content. Fins la productora sembla que s’ho ha passat bé.A la tarda tocava anar a l’infermera del CAP que em fes receptes i a la farmàcia a encarregar coses i a la ludoteca a recollir aquell parell i preparar una rentadora i fer el sopar, que vaig fatal de pasta i veure informatius de la tele, que no m’estic enterant de re.I anar al llit.
A vegades, una xorrada et posa content. Descripció: parlant amb el dire: “avui no podré venir a l’emissió, ho sento, haig de fer mandonguilles”. Resposta: “com?”. “És que ahir vaig comprar la carn picada i no la vull congelar”. “Ah, parles de veritat, em pensava que era una metàfora per dir que tenies una… trobada prevista”. “Noooo, man-don-gui-lles. A-se-xua-des.” N’han sortit per tres dies jo sol i per un amb la colla pessigolla.Feia… molt de temps que no cuinava alguna cosa que no fossin fregits congelats. Sí, és una xorrada i sí, em posa content.Con-tent.
En el meu cami cap a… noséon (destí desconegut, que diria un gps), he pres una decisió que crec que és important: sortir. Ja havia començat, anant algun vespre a l’Arcàdia (lloc tranqui, més o menys bohemi i amb alguna gent coneguda). Ara faig un pas més i m’afegeixo al sopar de col.legues locals que es farà d’aquí a uns dies. L’any passat no em venia gens de gust perquè m’hi trobaria la ex. Aquest any s’ha acabat, hi vaig. Tinc aquell parell, o sia que el problema és què fer-ne. Confio en poder-los col.locar una nit.
Tot ve d’una carambola en què hi ha implicat en… és igual. Vaig anar a petar a un tio de Mataró que… és igual, però hi ha irlandesos implicats. Conclusió: em va començar a citar col.legues que em sonen -alguns- d’haver-los llegit, però que no conec. Se’m va encendre el llum. Vull conèixe’ls, que pensin lo de sempre: que camino malament i que semblo borratxo, que es nota que no m’hi veig gaire etc. Proves que molt malament no dec anar: buscant el telèfon de qui organitza el sopar, he anat a parar a necessitar-ne un altre que tampoc tinc. Com trobar-lo? Trucant en…, del qual tampoc tinc el mòbil. A la feina… Quan l’he trobat, jo no li sonava i no em recordava (només ens hem vist un cop, fa la hòstia) i, pertant, no em donava el número. He estat a punt de dir allò de “yo soy aquel…”. Ha tingut pietat i me l’ha donat.
Sí, m’haig de posar en circulació
i són 11 homes i tots els tòpics i frases repetides i sobades fins a l’avorriment. Escric amb la banda sonora d’una retransmissió suposo de futbol, que està seguint l’Adam. Ho dic amb tots els respectes pels col.legues d’esports, però quin pal. I no me n’estic, de dils-hi a la cara. No entenc re en esports i no me n’avergonyeixo. El moment estelar va ser quan a Màlaga em van enviar a cobrir una roda de premsa del Màlaga de futbol. Ho he explicat altres vegades. Devia semblar lamentable quan anava preguntant als companys d’altres mitjans, baixet, “oye, y ese que habla quién es?”. Em miraven tots malament. “Esos catalanes…”
I què és el pitjor que li pot passar a un català que no sap com es diu l’entrenador del Barça o que li importa una merda on té els abductors i si en té? Tenir un fill enamorat de la pilota -sobretot xutant-la al menjador- i admirador del seu tiet, que s’hi dedica com a aficionat amb el renomat equip del Mijas, crec. I, per imitació del tiet, explica que és del Madrid. Un dia me li faran mal a escola.
En som pocs, però sóc dels que pensa que el millor que es pot fer quan fan el Barça per la tele és sortir a sopar. Sempre trobes lloc.
Al final de tot, en Yussuf no es queda el cotxe, manda carallo. Perquè? Massa complicat d’explicar, però passa per una aparent confusió amb els quilòmetres amb origen… possiblement a
la ITV que vaig passar a Màlaga fa temps. Ha estat bastant caòtic. Jo intentant descobrir números als milions de papers, i no en distingia cap, buscant papers que no trobava, (“Alba, cauràs”), en Yussuf també buscant, (“Adam, aquí què posa?”), remenant i remenant, papers i papers, permisos, itvs, a en Yusuf se l’entén poc (“·Alba, abaixa la tele”).Conclusió: li proposo a la ex, a veure si el vol. Li vaig dir fa uns dies que no li venia tot i que ella s’havia quedat sense cotxe perquè… -hòstia, què complicat que és tot-, que ja el tenia venut a en Yusuf i ara em tiro enrera perquè ell no compra).
Mig ibu per sobreviure. I potser aquest vespre em fan un petó.
I la guira insistia: però no puc afegir berberetxos de llauna a la pasta? “Home, ningú t’ho prohibirà, però no sembla una gran idea”. Es diu Jazmin, és austríaca, joveneta i és a Mataró, de turista! Ja li he dit: “però si a Mataró no tenim turistes!” Well, it’s a nice city. “No li diguis a ningú”, he insistit, “és un secret”.Al súper del carrer Floridablanca probablement no havien sentit mai un diàleg en anglès entre la clientela. M’ha agradat parlar-hi, bé, platicar sobre les virtuds dels berberetxos amb els macarrons.
¿Sabes dónde estoy viviendo? ¿Sabes cómo estoy?Ho acabo de sentir pel carrer, en una conversa alterada que un tio mantenia al costat de l’hospital vell per mòbil amb algú. No costa d’imaginar (no forçosament encertar) de què estava parlant i amb qui. El veí que ella pot haver descobert és guapo, simpàtic, molt amable amb ella. La descripció és reversible, aplicable a
La Veïna.
Som uns mamífers estranys i poc fidels. Som uns ungulats que ens enamorem. Som uns xurros que fem esforços per fer veure que ens creiem que allò durarà per sempre i no ens adonem que el sempre cau lluny. O sia, una mica babaus sí que ho som, sí.
Podia haver estat molt eròtic. Jo avançava de reculons per aquell túnel del metro i ell avançava, també a reculons, a davant meu (darrera), agafant-me l’espatlla. No hi havia re de sentimental. I ell no m’agrada gens. Tot era molt més prosaic i no tenia gens de sexe. El càmera i el de so han coincidit (i jo també) que no quedava bé si la prota contestava mirant l’objectiu de la càmera perquè el que li havia fet la pregunta (jo) li donava l’esquena mentre ella avançava. Conclusió: jo havia d’avançar d’esquena, de manera que ella em contestés mirant-me als ulls, però algú m’havia d’ajudar i el de so ha fet el fet. És igual, és difícil d’explicar.
Primer rodatge fet. La prota s’ha comportat molt bé i ha fet i repetit tot el que li hem demanat. Estic molt cansat, però feina (d’avui) feta. Crec recordar que la gent ens mirava amb cara rara.