But maybe some dayWhen my ship comes in
She’ll understand what kind of guy I’ve been
And then I’ll win
És una cançó divertida. Niño currante quiere enrollarse amb nena pija i no perd l’esperança i posa un moment per “guanyar”. Quan li arribi el barco, quan ella entengui com ell és.
He fet uns exercicis personals d’ironia sobre la trobada d’ahir i no. No els he penjat. No em cal, no és agradable, no em surt gaire bé i sobretot no em dóna la gana. La ironia és la vida en sí i els fets, circumstancials i personals, que s’expliquen sols. Els “exercicis espirituals” els haig de fer a soles, no en públic. Ja sé què vull, ja sé què em cal, sé què no vull i què rebutjo. Ara haig de dutxar-me, desepertar aquella boja anar a buscar els diaris i portar aquest parell a esmorzar.(“Nooo, al centre un altre cop noooo!”). Passejarem pel passeig marítim? Tornarem a veure la platja “per últim cop” abans del desglaç dels pols.
L’ahir s’ha presentat sobtadament, quan ja el donava per matat. Ningú l’havia convidat a la festa d’aniversari de l’Alba, però ha aparegut. Bé, m’ha vingut al cap sense que ningú l’hi hagi fet entrar. Hi havia ma mare, ma germana, alguns companys de classe de tots dos, l’abuela i clar la mare i el nòvio.
He dit que recolliria aquests dos més tard i he marxat. Al bar del davant la ràdio llançava un Yesterday que m’ha acollonit de lo precís que era. I punyent. Sí, potser necessito un lloc on amagar-me.
No sé com m’he confós, però ho he fet. He tornat a liar-la amb la seva roba, aquest cop amb els seus jerseis. M’ho ha fet veure la mare. “Però perquè li has posat a l’Adam aquest jersei de l’Alba?”. Hosti. “I l’Alba porta un jersei de l’Adam…”. He acabat preguntant “Adam, t’he fet posar les calcetes de l’Alba?”. Dia intens. Entre altres coses, un homeless que no coneixia a
la Rambla rient i preguntant-me “qué, sosteniendo el árbol?” Massa complicat explicar-li perquè m’hi havia arrepenjat. (“Vinc d’allà baix, fa pujada i com que tinc esclerosi múltiple em canso facilment i podria seure en aquell banc, però tinc els nens en aquesta botiga perquè…”.)
I liberté i égalité i fraternité, però gens de maternité, clar. El tontolcul no va venir, però la meva ex sí. No, ni dos petons. Sí, la dec tenir petita. Molta gent, quasi cent, i el sopar es deixava menjar. Tampoc hi eren ni aquell ni l’altre, però va estar bé. I confirmat: ja formo part de les “velles glòries” del periodisme maresmenc. Algunes de les altres “velles glòries” també hi eren i sí, podia haver estat encara més depriment. I vaig caminar fatal però no crec que fes pena. No van repartir gaire vi i no vaig veure la ex en tot el sopar, no sé on es va fotre. Em van portar amb cotxe fins a casa uns d’Arenys.
Bon balanç diria.
No hauria d’haver-hi cap sorpresa. És un sopar anyal de col.legues maresmencs. En coneixeré ben pocs, perquè el pas del temps no és gratuït i les noves generacions se m’han escapat. Sí, em trobaré la ex (dos petons) i algun antic adversari/enemic. Ell era per mi adversari, però sempre he sospitat que en sentit invers era enemistat injustificada i manifesta. Ara és famosillo, crec. Menjarem argentí i espero no emborratxar-me gaire. Seria pemós. Atàxia + alcohol fa molt mal efecte.Per mi és una rentrée. A la vida socio-professional, a saludar, donar molts cops la poteta i repartir petons a parelles. Espero que ningú en faci la crònica.
A vegades hi ha cançons antigues bones. Molt.
Faré un reialme
On l’amor sigui rei
On l’amor sigui llei
On tu seràs reina
Matí emmerdat. Haviem d’editar i ja no editem perquè tenim cabina a la tarda i jo no em puc quedar. Muntarem dilluns… Canvis al guió del repo, a l’off i nous totals… L’efecte de pantalla partida el farem a… i farem un encadenat amb fade in de so com a transició… i això ja ho he fet massa cops. Si ara fes servir la paraula patch pannel o paleta gràfica en algun lloc encara semblaria que en sé.
I aquest vespre rentrée a l’aspecte social de l’ofici, amb un sopar multitudinari al que no vaig anar l’any passat. Aquell parell dormen a casa de…
No, ja no puc demanar/suplicar que tu ne me quittes pas (massa tard), però el regnat hi és, ho sé. Ho vaig llegir, no ho vaig entendre però m’hi fixava molt. Hi és.
Avui fa sis anys que veia néixer aquesta nena. Alba era un nom inspirat en el “Mecanoscrit…”, un llibre que ha marcat un fotimer d’adolescències. Son germà gran no es diu Dídac. Però era evident que la germana de l’Adam no es podia dir Eva. Dons li vam posar Eva, literàriament. La vaig veure néixer –a ella sí, amb l’Adam em van fer fora-, o sia vaig veure com treia el cap i francament feia cara d’empipada. És comprensible, venia d’un lloc tèrmicament perfecte, amb remors collonudes, i va anar a petar a l’hospital nou de Mataró, amb un tio amb gorro verd i els ullls molt oberts, que repetia “hòstia, hòstia, doctor, això és un budell de la mare?”. “Nooo”, amb to d’infinita paciència.
Era un braç d’aquell bitxo, que estava més empipada que contenta de néixer. Quan li vaig posar el Club Súper 3 es va calmar. I sí, diria que em va mirar i va somriure.
Siguem realistes. Tenir un 54 per cent de discapacitat no vol dir ser un 54 per cent més lleig. Ni un 54 per cent menys simpàtic o divertit o avorrit. O ser més guapppo o cuinar un 50 per cent millor. Ni ser la meitat més pelut ni odiós ni tenir-la més llarga en un… posem… 54 per cent.
Acabo de rebre El Paper, el certificat de etc i porto tot el dia repetint-m’ho: és una xifra administrativa, i ja està, tio. És, de fet, un inici. Un inici de llarg peregrinatge per assessors fiscals, assistents socials, caps de personal i etc. No, no crec que m’avorreixi, no.
Baixant per aquells carrers antics
Baixant per aquelles carreteres velles
Per on no va ningú
On ningú sap res
Canta el joc que cura
No, ni el doctor Montalbán ni la neuroimmunologia ni els experiments amb cèl.lules mare ni el genoma ni els antivirals ni re. La cura és sentir una veu coneguda al carrer (“papa”). Rebre un missatge esperat. És sentir una cançó intel.ligent. La cura és viure, acabes vivint perquè et cura. Té efectes secundaris però acaba curant.