Son90minutos
i són 11 homes i tots els tòpics i frases repetides i sobades fins a l’avorriment. Escric amb la banda sonora d’una retransmissió suposo de futbol, que està seguint l’Adam. Ho dic amb tots els respectes pels col.legues d’esports, però quin pal. I no me n’estic, de dils-hi a la cara. No entenc re en esports i no me n’avergonyeixo. El moment estelar va ser quan a Màlaga em van enviar a cobrir una roda de premsa del Màlaga de futbol. Ho he explicat altres vegades. Devia semblar lamentable quan anava preguntant als companys d’altres mitjans, baixet, “oye, y ese que habla quién es?”. Em miraven tots malament. “Esos catalanes…”
I què és el pitjor que li pot passar a un català que no sap com es diu l’entrenador del Barça o que li importa una merda on té els abductors i si en té? Tenir un fill enamorat de la pilota -sobretot xutant-la al menjador- i admirador del seu tiet, que s’hi dedica com a aficionat amb el renomat equip del Mijas, crec. I, per imitació del tiet, explica que és del Madrid. Un dia me li faran mal a escola.
En som pocs, però sóc dels que pensa que el millor que es pot fer quan fan el Barça per la tele és sortir a sopar. Sempre trobes lloc.