Viure

És molt pesat obrir el correu i trobar que l’últim missatge rebut és un de la meva ex enviat per qüestions logístiques en resposta a un de meu. O sia que he decidit pagar per rebre missatges que estiguin bé. La valoració de la missiva dependrà de la qualitat del missatge, la seva originalitat i el sentit de l’humor desenvolupat. A can iajú ja estan avisats que retornin missatges tristos, avorrits o d’humor suat. Si l’autor reincideix en enviar missatges no adequats, pot ser castigat. Des d’un pam al cul fins a una hipoteca subprime a pagar en 10 anys i un dia mentre veu com s’enfonsa el valor del seu pis. Ja esteu avisats.

He anat a recollir el carregament de pastilles pels propers temps. Encara no tocava, però… és igual. Bé, només n’he agafat un tros perquè la factura –tot i que convida
la SS jo n’haig de pagar una part, i no és poc- hagués pujat una enormitat. Ara que tenia la visa a zero, ja no…També he descobert que les fòrmules magistrals caduquen, i això vol dir que… (“ja t’ho vaig dir” – no ho recordo, és igual.) Conclusió: gran quantitat de pastilles a la taula del menjador. Semblo un traficant. I a la farmàcia de
la Riera, “Adam, no toquis, Alba, baixa d’aquí”.

Els llamps s’esclafaven contra el cel. Feien un rapidíssim i escandalosament lluminós zigzagueig en la nit, especialment negra, i acabaven en soroll, en remor d’alguna cosa que s’esguinça. De fet, el cel sencer s’estava estripant en aquella tempesta inesperada. Ens abraçavem i rèiem fort i de forma exagerada cada cop que petava un llamp, i jugàvem a que ens espantàvem. I jo la vaig besar, i les nostres llengües es van fer un petó mentre esclatava un altre llampec. Algú va dir “t’estimo” i va començar a ploure.

Em costaria posar-ho en ordre. No sé on va el primer, o sia el més important, periodísticament parlant. Ha estat la temporada més dura que mai hagi passat i etcetc, però sí, la sensació és d’haver après. Autoestima sobretot, però no la de mirar-se el melic, la d’autoflagelar-se a vegades i felicitar-se de tant en tant.Ja puc veure la ex sense tenir ganes de plorar i sentir els nanos parlant del nòvio i les seves virtuts amb una normalitat que abans em patejava el fetge. M’ha quedat considerablement clar quines són les febleses i misèries humanes en situació d’alta tensió. Potser torno a caure, però no m’ho sembla.

Petó.

Elis elis, dissabte cenyiré i traslutxaré. O sia, que me’n vaig a navegar, elis elis. Pagant, mira, no ho havia fet mai, deu ser una nova forma de prostitució, però sense sexe. I des del port de Mataró, i conviden a bocates. Per més conya, és en un Puma 32, el mateix model de barco que teníem a casa. És un bon veler. Potser no massa ràpid, però franc i estable.Ja no serà com aquell dia que vaig anar de vip des de Bcn. No és competició, és només sortir a disfrutar. Biodramina power. Elis elis.

Elis elis, dissabte cenyiré i traslutxaré. O sia, que me’n vaig a navegar, elis elis. Pagant, mira, no ho havia fet mai, deu ser una nova forma de prostitució, però sense sexe. I des del port de Mataró, i conviden a bocates. Per més conya, és en un Puma 32, el mateix model de barco que teníem a casa. És un bon veler. Potser no massa ràpid, però franc i estable.Ja no serà com aquell dia que vaig anar de vip des de Bcn. No és competició, és només sortit a disfrutar. Biodramina power. Elis elis.

Un èxit, no ho dissimula ningú aquest matí: un share mitjà de 4,5, 2 o 3 dècimes més (ja no me’n recordo) que la setmana passada. En xifres absolutes, n’hi havia crec 125.000 mirant el programa. No hi vaig anar i confesso que no el vaig veure, estava llegint al llit, sóc poc fidel en qüestions televisives.

El que dic: farem que els dimarts al vespre siguin primetime. I el Tomate ha xapat. Haurem d’adaptar-nos i omplir el forat. “Sr Rajoy, vostè va anar a aquella festa d’aniversari de la condesa. Es va fixar que portava una brusa transparent?”

Dons serà que no. L’Estat del Benestar em passa de llarg. Em frega però poc. Per mi és un autèntic estat de polles amb vinagre. Les úniques avantatges que sembla que tindré seran fiscals –i petites- i que l’empresa continui portant-me amunt i avall. La resta? Dons mira tu: no arribo al 65 per cent de discapacitat, o sia que ná de ná. Ara ve el rotllo aquell de “que no pago impostos jo?!” (Ho cridava el meu pare mirant al cel quan plovia un diumenge). Dons mira, m’empasso la mala llet amb cent grams d’ametlla torrada. Sí, amb iva, que no m’acusin d’insolidari per no pagar impostos.

He sortit de casa amb un paperet-groc-d’aquells-que-s’enganxen amb les coses que haig de fer avui i que justifiquen que no vagi a treballar. A les 10, al Cap, la treballadora social. Aquí ja s’ha emmerdat. Primer amb el descobriment que en el “certificat” ha sortit escapçat el meu segon cognom, un fet que pot provocar un cataclisme administratiu considerable, del qual jo, clar, seria l’únic responsable i perjudicat (Aquí és quan recordo el repo que vaig fer fa anys sobre l’obsessió de l’administració perquè TU demostris que TU ets TU). D’allà he sortit amb una “llista administrativa de la compra” que deunido, i que  passava per (redueixo): a l’ajuntament que em fessin un “certificat de convivència”, que digui que em poso desodorant als peus i no sóc perillós; al gestor per la última decla de la renda, que ignorés les meves declaracions sobre… és igual; al banc per signar una sol.licitud; els papers per demanar a Benestar i Família que…

Sort que la “treballadora social” s’ha apiadat de mi i m’ha omplert el formulari de… i m’ha fet la fotocòpia de… i ha rigut quan he fet algun acudit dolent sobre l’administració.

I a la tarda continuo.

Tinc –sempre he tingut- bon rotllo amb la ex-sogra. És hieràtica, però potser potser li sap una mica de greu. De totes formes, evidentment no vull fer sang ni re semblant. Intercanviavem receptes. Ho deia en conya però era veritat. Alguna tinc apuntada.Aquest cop no m’ha preguntat re ni m’ha dit re. S’ha limitat a fer de mare amb la seva filla i, suposo, de sogra amb el nòvio.

Tot i estirada, és autènticament  andalusa. Quan jo li explicava coses, feia cara de “estos catalanes…”, clar que a la inversa jo devia fer cara de “cony d’andalusos…”. Des del caos domèstic habitual a casa seva fins al seu marit,
La Lú és un barri lleig a parir però entretingut, no es pot negar.  “El Santaella”, “el Bar de la Esquina”, la Carretera Cài, los pisos de Barceló o los helaítos de la avenía, força bons, la veritat.