Viure

És una ciutat eslovena molt maca. La vaig visitar dins d’un tur pseudo-periodístic organitzat pel ministeri d’alguna cosa eslovè per explicar al món lo maco que és el país, lo independents que eren de l’antiga Iugoslàvia (= Sèrbia) i lo poc soviètics que podien arribar a ser. Remember? Eren les cues sagnants (molt, i molt cruels) de la desintegració del bloc de l’Est en un món bipolar. Allà em vaig veure embarcat amb altres col.legues en un tur pseudo-professional en què vaig donar la poteta al president (sí, al tio aquell que tantes vegades havia vist als intercanvis d’Eurovisió; més baixet del que pensava) i vam “conèixer d’a prop” etcetc.Els quatre pseudo-”reporters de guerra” que volíem fugir de la pseudo nota de premsa en forma de tour pseudo-professional ens vam escaquejar dela Línia Oficial a la primera oportunitat. No en vam treure gran cosa. Vaig aconseguir pseudo-arreportatjar la història d’una família eslovena amb els cetniks assassins matant per tot arreu (però va ser una guerra d’en Gila, a anys llum del que després es va veure a Croàcia, Bòsnia o Kosovo), però era guerra en definitiva.
La V hi era per una revista de Madrid. Ens vam estimar intensament a Maribor i a Ljubljana. Saber que el front no era gaire lluny, tot i que tampoc massa a prop, ens va fer follar més, suposo. Vam quedar com a molt amics, la vaig anar a visitar amb els nanos fa uns mesos. Ara dirigeix una revista. Està igual de maca. Haviem jugat a “periodistes al front”. Era fals, però va ser guai.Té, no ho havia explicat mai.

En diuen “la malaltia invisible”. No vomito sang ni em desmaio pel carrer ni em tiro pets incontroladament. Ho he dit molts cops. És una malaltia visa: personal i intransferible. La victòria sobre el meu estat d’ànim -que ja no sé si és causa o conseqüència- també és cosa meva, el mèrit i el desmèrit també són personals i, evidentment, intransferibles. Petó.

De petit hi havia anat amb la meva iaia. M’agradava molt, m’impressionava la lluna de la Sala Cabanyes i reia amb en Joanàs i en Mataties. Vaig pensar que a l’Adam també li agradaria i ara deu fer dos anys vaig decidir portar-l’hi. Tot va anar bé. En Mataties feia les seves conyes i etc.

En una de les nombroses pauses, l’Adam va tenir pipí, ergo que haviem de sortir, o sia que calia pujar la platea per trobar el lavabo. La combinació de terra inclinat, que m’acabava d’aixecar de la butaca i ves a saber què va acabar provocant el que volia evitar: vaig perdre l’equilibri i vaig caure. Però no a terra, que hagués estat honorable (”que s’ha fet mal?” “Que et trobes bé?”). No, vaig deambular pel passadís i el meu cos va trobar les butaques de l’esquerra. No sóc capaç de reconstruir l’itinerari, però em resulta difícil d’oblidar la cara d’enorme sorpresa d’aquell home, assentat a la seva butaca i amb un desconegut… a la falda. No, no li vaig fer un petó. No hi havia confi.

El divorci farà que jo mai més –o molt excepcionalment- torni a llocs de
la Costa del Só com Arroyo de
la Miel (“Arroyo” en la terminologia local), un poble tan horrible com bonic és el seu nom. O a la platja del Cañuelo, un accident d’incomprensible bellesa en un entorn en general espantós. O
la Malagueta i els seus entorns de costa, on abunden els xiringuitos de platja en els quals, en barques de pesca desnonades, fan les fogates perquè els xiringuitos puguin cuinar a la brasa els “espetos” de sardines, deliciosos si te’ls menges a les fosques i no pots veure que algunes sardines estan, com a mínim, un pèl crues.Em perdré els revolts impossibles de les sortides d’alguna de les nombroses autovies a les “urbanisasiones”, que no són la cosa pija d’aquí, sinó que s’aplica a quasi qualsevol poblat urbanitzat, construït amb pèssim gust i escasses zones verdes. Siguá i “tequiereíperehí” (te quieres ir, perejil), ha estat un plaer.

Quina tarda/vespre més odiosa. Ha estat un quasi-permanent discutir amb ells, amb llàgrimes, plors, xantatges, crits i tota la pesca. I encara falta… Matat, hi ha dies que em tenen matat. La lluna o Júpiter hi deuen tenir alguna cosa a veure. O l’MI5 britànic, joquèsé.Per als qui tenen fills: ja sabeu de què va. Per als qui s’ho rumien: hi ha uns gats mooolt carinyosos. Val, callo. Ai, qui plora?

És qüestió de temps que aparegui el Papanoel exhibicionista (cigala enorme, amb moviment, 3 piles 1,5 v) i els tres reis mags, pedòfils i que estimen molt els animals, sobretot els rens i les renes. Hi ha versions en ninot, cridaners, que duren 10 minuts fins que s’esconyen, i que venen els presumptes peruans que canten fatal. També en vídeojoc descarregable per internet 30€ (www.felisnavidá.com). També hi ha vibradors, consoladors, complements i altres, tots amb el logo warmxmas.

“Panda actualizado”, la bona noti del dia. Això vol dir que ho he fet bé, a la trentena vegada. No sabia si agafar el primer password que em van enviar o el nou o joquèsé. Ho he provat tot, clar. L’Eulàlia em va fer l’enorme favor d’activar el Panda, però no s’acabava aquí, clar. Sembla que JA ESTÀ!

Com una iaia. Tornant del centre he hagut d’entrar al forn a demanar seure. Els nanos dient “papa no caiguis”… un espectacle lamentable. Gràcies, estic veient de què va el món.Ja assentat, pixat, a casa i amb sabatilles, el món es veu diferent. Baixen les putes pressions? Ha estat anar a l’Alcampo amb cotxe amb milions de persones comprant voraçment? Han estat aquests dos xisclant (l’Alba) i saltant (l’Adam) al mig del carrer?Ja tinc el sopar d’avui mig fet (fàcil). Conclusió provisional: odio el nadal, i el passaria en un país musulmà.

La cambrera del Marina ja ens coneix i tracta pel seu nom a aquest parell; igual que la de
la Rosita, o altra gent. Ells dos són un bon passaport, però no l’únic; el paper important en aquesta espècie de comèdia cutre melodramàtica el tinc jo.Avui no m’he emportat el mòbil al matí. Quan  he tornat m’he trobat quatre trucades perdudes. Una de la mare, a qui he trucat de seguida perquè parlés amb aquest parell i tres més que ni me’n recordo, però crec que no eren de vida o mort. No, de ma mare, clar, no n’hi havia cap.Estic arribant a conclusions accelerades. No serveix de re assumir la malaltia amb un somriure tifaner com si fos una característica i prou. Ja ho he provat i només aixeco simpaties. Ja està prou bé, però no em torna boig.La resta depèn de mi, el clàssic tu-solo-manolo. Hòstia, quan deixi d’escriure coses pretesament transcendents ja hauré fet mig camí, oi? I ja n’estic cansat i avorrit. The long and winding road i tot allò.

Tu me estás queriendo a mi

un quince por ciento menos

no me lo niegues

con el coste de la vida lo nuestro

se está quedando en ná 

He dormit molt, però encara no m’he despertat del tot. Repasses el passat i creus que no has fet re de gaire malament. Segur que hi ha coses que les podies haver fet millor, però la mitjana és bona. Ho creus, ho sospites, ho defenses, ho repeteixes i en Kiko es queda en una menysvaloració del 15 per cent. I creus, sospites, defenses, repeteixes que es queda curt, que t’han cobrat de més. I no t’han donat el tiquet. Però creus, sospites etc que un futur tracte acabarà sent bo, tot i que no saps ben bé quan. Bo per tothom.

No comença gens bé el matí. M’he llevat abans d’hora per problemes tècnics tontos amb el despertador (no entendré mai la funció sleep, que és just el que volia) . O sia que a les 7 ja estava despert, després de ficar-me al llit a quarts de dues. El conductor, l’italià aquell difícil d’entendre, m’ha fotut un rotllo ininterrumpible. Homòfob, pepero i anti-zapa. Tan escandalós que fins i tot jo he (intentat) defensar el PSOE.

Només arribar aquí m’han fotut un altre rotllo també ininterrumpible del programa, les audiències i jo què sé. Crec que sóc massa bona persona; a vegades hauria de deixar la gent amb la paraula a la boca i simplement anar a cagar. 

Haig de comprar un fotimer de coses, i em queda una merdeta al banc, i només som a dia 5, i penso que potser em prostituiria per motius econòmics, però avui no quedaria bé, em quedaria adormit. I la ex no contesta el missatge en què li dic que… és igual. Ah, i continuo amb la persiana petada i… Les glòries d’ahir al vespre (…) s’han transformat (puto sleep) en lodazales matinals.