Viure

Plou una merda, però plou; la matança d’Omagh no té culpable (a en Barry i
la Maria els hi va anar de poc, em van dir); la setmana que ve faig vacances. No ho he posat entre cometes però com si hi fossin. Estaré tota la setmana amb els dos hooligans; hem anat a comprar “neules de can Graupera”, al costat de la plaça Gran. Són una delícia, de veritat; també he comprat rom, no me’n queda gaire; aquesta nit m’acabaré el llibre d’en Fonalleras. Divertit i a més m’hi veig; tinc ganes que s’acabi el festival aquest de nadal; rodaré pel repo del trànsit passat reis. Si trobo alguna víctima amb cotxe, la del tren ja la tinc; ja he cobrat, o sia que se m’ha de tornar a tractar de vostè; l’Alba avui estava molt maca, ensenyant-me els seus dibuixos del trimestre.

Ha estat pels passadissos de la feina que m’he descobert parlant de coses inconcebibles aquí: kevlar, riços, gennaker… Sortint del bar m’he trobat la “Mònica navega”, com l’he batejada al mòbil, la patrocinadora de la meva rentrée al món de la navegació. Aquest cap de setmana no surt a navegar perquè a la última regata van petar major i gènova, o sia que estan sense veles. Ei, sona pijopijo, però vist d’a prop aquest mundillo no ho és tant, segons com també fa pudor.

M’ha agradat deixar anar paraulotes com ara cenyida o traslutxada. Però també biodramina, siguem realistes.  Estavem sols, però ha estat quasi un acte d’exhibicionisme personal. Jo la tinc més llarga i tot allò.

Ha estat un matí per oblidar. Després de mitja hora esperant al carrer, cagat de fred, he trucat per reclamar cotxe. “Ai…! És que resulta que…”  He hagut de buscar-me un taxi i avançar la morterada de la factura (o sia, que he hagut de buscar un caixer automàtic i etc).

Següent episodi, descobert al taxi, pel mòbil: la ex i jo coincidim en el dia de dinar/sopar de nadal, dijous, o sia virgueries pels nanos. I per les permanències del divendres (últim dia de cole). I per… millor que deixi de trucar-la si tinc un problema, no el resolc i me’n surten de nous.

Per acabar-ho d’emmerdar, en David, del programa, m’ha pillat amb un ull tapat amb la mà mirant l’ordinador. És la única solució ràpida per combatre la diplòpia (visió doble, conseqüència de la malaltia, fa molt de temps que no em passava). Li he explicat i ha deixat de riure, tot i que la meva explicació buscant paral.lelismes entre jo i en Patapalo-es-un-pirata-malo feia una mica de gràcia, crec.

I la bona, que també: he rebut un missatge d’en Barry, que bon nadal i etc, que si li dono l’adreça m’envia la foto que ens va fer no sé on d’Irlanda. Veus? Hi ha coses bones, sembla mentida.

I la conya d’en Patapalo no estava malament.

Un pot ser maldestre. No té relació amb cap malaltia, és una característica, i jo assumeixo que ho sóc, de sempre. Potser l’esclerosi múltiple hi afegeix salsa.

La salsa (maionesa i alguna cosa rosa, potser romescu) és el que ha acabat a terra (xap), juntament amb una barreja de peixos que crec que incloïa rap i lluç. No sé com ha anat. (xap) Estava intentant treure el plàstic que… i he posat la cosa sobre un bol… no ha explotat cap bomba a prop… ni ha caigut un llamp… ni m’ha aparegut una tia en boles al menjador dient-me carinyocarinyo. No, simplement (xap) s’ha suïcidat, i de cap per avall, com per assegurar que les salses, el rap i alguna gamba s’escampessin adequadament per terra. M’he acusat de gilipolles tontolcul babau i més i he anat a buscar la fregona.

Però de totes formes em sembla que era tot congelat eh?

Entenc perquè el meu pare es va buscar el tròpic per retirar-se. Després la cosa va anar malament (fatal. I no és un adjectiu estètic) i suposo que li devia saber veure la gràcia al clima mediterrani.A part del canvi climàtic estem clarament en una època de glaciació. Anar pel carrer ha acabat sent un acte heroic. I les previsions auguren que bona part de la setmana serà gèlida. Visca els radiadors, però vull viure en una casa on puguis anar en pilotes pel menjador a l’hivern. Cansat de fred, en definitiva.

Sí, confirmat que faig mala pinta pel carrer i sí, confirmat que hi ha bona gent. Venia de “Lluny” pels meus estàndards. De la Rambla a l’Actua, i d’allà al Robafaves, a la recerca d’un llibre que l’Eulàlia m’ha recomanat. Al camí Ral (l’inacabable, boterut i dolorós Camí Ral), la tia –que no coneixia de re- em diu que si vull que m’acompanyi a casa (no, no era una proposta deshonesta ni molt menys, simplement m’ha vist caminar). Amb un somriure li he dit que no, gràcies. Ella ha insistit: “anem una mica tajadets, eh?” ha dit amb un projecte de somriure irònic. He contestat “nooo, ni molt menys, jo tinc blabla”.No crec que ho hagi entès. Ha marxat quan li he dit que “moltes gràcies, de veritat”. Sospito que a) no m’ha entès o b) ha pensat que jo anava molt pet i pretenia dissimular. Sí, queda molt bona gent.

Making love to her tonic and ginEn Billy Joel torna a anar bé per despertar-se. Has palpat i no, no ho has somiat, no has dormit sol. Els llençols de més estribord encara estan tebis. Et trobes la cuina feta una merda i intentes endreçar gots, sensacions i sentiments, però ho deixes córrer, tot és molt complicat. Puges el volum i et deixes anar. They threw an american flagIn our faceÉs a mi que m’està passant? Intentes recordar i tot és confús (i tu estàs confós). Però el llit està tebi.I ja no saps ben bé quin dia som. Creus que potser sí que nevarà a la costa i penses que el millor que podries fer és anar a veure petar les ones i a comprovar que efectivament ara no neva. Són sensacions/sentiments ja coneguts, que havies oblidat. Però que hi eren, sí.And we were sharpAs sharp as knivesI no hauria d’escriure més. Hauria de desitjar que no nevés a la costa. I esbandir i endreçar els gots i les sensacions, els sentiments. I el tonic and gin.

En estranger no sona tan malament, i ja vaig tenir prou reaccions negatives amb el primer “Puta”, fa mesos.

You bitch, I have devoted ten minutes to think about you, coming from dinner out. This was the-last-time-I-lose thinking about you, I won’t repeat the experience. En anglès també sembla més contundent o, com a mínimn, més rumiat.

O sia, que sí, que ja m’he fet gran i que passo de tu. M’ha costat, però és que un és de Mataró i està limitadet. A partir d’ara, pensaré en coses agradables. I pitjor: si puc, les faré, les executaré. Algú es vol emborratxar?

Admeto que dec ser més tonto del que pensava, però és que de fet encara no ho acabo d’entendre del tot. Perquè es va esperar 8 mesos des del diagnòstic a deixar-me? És molt de temps, oi? Sí, va aprofitar per trobar una cigala disposada, però tot i això. Colló, quin fred aquest puto pis. També devia comprovar que jo havia rebut una hòstia molt forta i inesperada i sí, potser no vaig fer de milhomes al crit de “mielina a mi? hahaha”, vaig quedar molt cascat. El fons de la història ja me’l sé i també que començo a anar pel bon camí (sona cristià, sorry). Ara només queda que deixi de fer aquest putofred.

“Anticossos monoclonals” em sembla que es diuen. Un palabro que només els experts entenen, però que sembla ser prometedor en el tractament de l’EM. Un pas més enllà del maleït interferon. No sé si em seria aplicable a mi, no sé si em voldrien després de fels-hi el salt passant del seu interferon fa uns mesos, no sé ni tan sols quina mena d’em tinc. Em sembla que secundària i noséquè. El millor: els monoclonals aquests no s’injecten, són orals, tot i que no sé si hi ha efectes secundaris etc.

Segons sembla, hi ha una cinquantena de proves en assaig clínic -és a dir, en fase força avançada- que indiquen novetats importants en els pròxims temps. Let’s see. Ara mateix, sigui com sigui, les coses importants ja les tinc localitzades.