Je ne comprends pas
Don’t understand. No entiendo. I és que no, no ho entenc. Vas pel món, t’estàs avorrint i estàs sol, deixes un missatge a una web i acabes ensumant uns llençols que unes hores abans acollien una multitud: dues persones! L’un, re d’especial, però l’altra amb uns ulls inquietants/bonics/expressius. Imito en Fonalleras: uns ulls redoutables (no recordo què volia dir, però sona bé).
Estic espantat perquè estic content, i la felicitat a vegades em sembla estúpidament preludi d’una desgràcia. Re de científic, clar, només és que la sensació de felicitat (no digueu a ningú que la tinc) em semblava prohibida en els darrers temps. Devia ser bocata di cardinale i jo no passo d’escolanet.
26 de Desembre, 2007 - 14:26
Que duri, que duri! I no la consideris preludi de cap desgràcia, si us plau, si us plau… au! va! I si s’ho pren malament? Procura tractar-la amb naturalitat, que no se senti forastera… la felicitat també vol sentir-se una micona acollida, o al menys és el que jo crec… Clar que jo parlant de felicitat sempre em sembla que tinc el cap ple de pardalets. Però n’hi ha alguna altra?
26 de Desembre, 2007 - 15:01
Gràcies. La felicitat no només té uns ulls preciosos. Té nom i també moltes ganes de fer un reset vital.
29 de Desembre, 2007 - 14:51
Que consti que jo parlava de la felicitat de veritat. No intentava fer cap metàfora. Però segur que tot això que et dic serviria si li canviessis el nom, pel seu nom i pels seus ulls preciosos. Cuida-la!