Ho lamento, però això és un post en clau.Estic de tot: impressionat, acollonit, content, a punt de plorar, d’alegria i de tristor, satisfet, expectant, o sia un reguitxell de sensacions. També estic dutxat i amb el sopar a punt. No tinc ni idea de què passarà amb mi demà passat mateix. Però crec que decidiré no trencar-m’hi les banyes i destapar l’alvariño. Bon any a tu també
Què és el que més em va impressionar d’Istambul? Hi ha els tòpics: ciutat a cavall de dos continents, porta d’orient (atenció, no d’occident, d’orient, cony d’eurocentrisme), etc. Però no, o sí. El gran basar que és la ciutat de contrastos que veuen els turistes va tenir una imatge per mi: la noia amb carpeta d’estudiant, mocador islàmic i texans ajustats. Era una salvatjada de contrast. El cul era maco, però en contraposició amb el kefir o com es digui el mocador, feia saltar espurnes. Ja no faig interpretacions. A la que et despistes, estàs interpretant i caient en sobats tòpics de prospecte turístic: porta d’orient, ciutat a cavall…
Ja conec el meu cicle vital. Quan els tinc: anar deputocul. Fer esmorzars, dinars o sopars, fer llits, posar rentaplats, buidar-los, estendre bugades, planxar només lo imprescindible, passar l’escombra on és indispensable, igual amb la fregona, aguantar bandes sonores televisives profundament idiotes mentre faig alguna cosa, per exemple mentre escric això, i no pensar gaire. Quan no els tinc, em dedico a la vida contemplativa. M’avorreixo, descanso de la pallissa i no penso gaire. Va, uns dies a Istambul? Ni que sigui per no pensar.La única ventatja del nadal és que saps quan s’acaba.
No és difícil fer una lectura pessimista de la teva existència. Has fet coses que estan bé i coses de les que et penedeixes, però com tothom. Estàs un cop més en una cruïlla i un cop més tens la sensació que agafes el bon camí, només la sensació. Però no t’acabes d’acostumar a veure-t’hi malament, et sembla un accident circumstancial que passarà. I no. I maleeixes no saber escriure bé a l’ordinador, el que fa més lent utilitzar-lo. I no t’acostumes a caminar de tort, a semblar un borratxo permanent.També et preguntes on són els altres 39.999 pringats que hi ha a l’Estat. Bé, en coneixes uns quants, no gaires. Et refies del que t’has de refiar, sobretot dels fills, que no ho acaben d’entendre, i és lògic. No es veu.Fas un nou esforç, un cop més, i intentes entendre com no et vas adonar abans que se’t volien treure de sobre. I et prohibeixes seguir pensant-hi. Et dediques a pensar en uns ulls i just a sota uns llavis. I un cor sembla que disposat a entendre, a comprendre.
Suposo que cal fer un balanç positiu del dia. M’han vingut a veure el cotxe que em venc i aquell parell m’han fet petons espontàniament quan ja eren al llit. I l’Alba fins i tot ha dit –també sense demanar-ho- que m’estima. Era per fer-se perdonar? Ni idea, però ho han aconseguit. No, ja no recordo cap estrebada desequilibradora de la mà pel carrer ni cap rebequeria de l’estil “dons ara vull allò” ni cap exigència impossible de complir o contradictòria “pa jodé” amb l’altre/a. Fins i tot al restaurant pijo que els he portat a dinar menú s’han comportat i no han agredit la cambrera, tot i que han fet altres marranades. Val, sí, un gran dia, plantéatelo así. Però el rememoraré al llit, t’ho juro.
Tinc la casa feta una merda. Regals, joguines, torrons, nens. Re és al seu lloc, t’ho trobes per tot arreu i no saps on és quan ho busques. Baralla a crits amb l’Adam. Intentava que em deixessin lloc per deixar la seva roba d’avui. Em sobren mitjons, em falten calçotets i calcetes, no trobo samarretes, avui diria que tinc la vista força xunga. Tot emmerdat, bugada treta, bugada estesa, roba i joguines per tot arreu. Autoestima? No, avui no ha vingut, no s’ha presentat. ¾ d’11 i ja em tornaria a ficar al llit. I encara falta fer llits, i planxar. Efectivament, passo d’afaitar-me.
Per un instant he tingut una impressió que s’ha revelat falsa: que m’ho passaria bé al dinar de nadal. No. L’únic troç bo ha estat quan estava emocionat veient Ratatouille i… han parat la peli (“és tard, ja continuarem un altre dia”). O sia putacalle.He hagut de buscar una farmàcia oberta perquè l’Adam…ull… mussol… no li fa mal… pomada etc i contestar un fotimer de trucades d’interessats en comprar-me el cotxe, que avui he començat a anunciar al segundamano. Sí, el dec haver posat barat.I ara em queda jugar unes partides de pinball d’aquell… enfí, felis…
Sí, Albània deu estar bé. És musulmà, crec, tot i que sospito que està entrant de forma accelerada en el consum occidental d’aquestes dates. Com es diu la capital? Això, Tirana. El Caire i el seu caos existencial també, i Istambul (Istanbul, com escriuen ells), i les Illes Fidji (quina reli s’hi deu portar?) O Kazakhstan o Belutxistan, o alguna cosa rara d’aquestes.
Ja tinc el sopar preparat (comprat fora), però encara és aviat. També dormiré sol avui, bé sol, amb unes promeses i frases boniques que em xiularan les orelles.
Al matí he tingut la que ha de ser –aquest cop sí- la última sessió de psico. Diu que encara he anat prou depressa, que sortir del forat d’un divorci no volgut “costa” entre 1,5 i 2 anys. Sembla que jo he quedat a la banda baixa d’aquesta estadística gilipolles. I és poc, se suposa, perquè jo dec tenir “más delito” per la malaltia.
Sí, l’any que ve Tirana. Però és que Istambul és molt maca…
Don’t understand. No entiendo. I és que no, no ho entenc. Vas pel món, t’estàs avorrint i estàs sol, deixes un missatge a una web i acabes ensumant uns llençols que unes hores abans acollien una multitud: dues persones! L’un, re d’especial, però l’altra amb uns ulls inquietants/bonics/expressius. Imito en Fonalleras: uns ulls redoutables (no recordo què volia dir, però sona bé).
Estic espantat perquè estic content, i la felicitat a vegades em sembla estúpidament preludi d’una desgràcia. Re de científic, clar, només és que la sensació de felicitat (no digueu a ningú que la tinc) em semblava prohibida en els darrers temps. Devia ser bocata di cardinale i jo no passo d’escolanet.
Un fred criminal, una casa acondicionada amb el cul, pluja, dos salvatges jugant a futbol al menjador, dir-li a la ex pel mòbil que no arribi a més acords de cap mena amb ma mare perquè aleshores qui acaba perdut sóc jo, perdut i amb cara de gilipolles (“ah, així els regals de … etc” “Ja t’ho vaig dir…”). A veure, jo sóc molt despistat, això és un fet; jo tinc em, és indubtable; intento ser un bon organitzador i sóc mediocre, però amb les col.laboracions externes i desinteressades em faig la pitxaunlio amb tot plegat.