Viure

Si alguna característica té la vida humana és la seva imprevisibilitat, set síl.labes. Et pot semblar –burro de tu- que tot està lligat i resulta que no està ni embastat. Ho descobreixes tard i malament. Tard perquè els aconteixements ja van a la seva bola, i malament perquè et sorprenen, moltes vegades desagradablement.La creu d’aquesta moneda vital és el costat bo. Quan ja estàs a les últimes, també quan menys t’ho esperes, surt, esquitxa, apareix, sorgeix etc una bona noti. I aleshores comences a pensar que el que has viscut no només t’ha servit per saber canviar bolquers, fer l’amor i una mica de cuinar. També et serveix de background, que diuen els anglòfons. I aleshores -no el mires perquè no pots, queda al darrera d’aquest edifici- però adivines el mar. I el saludes.

Això marxa? Ha estat un dia durillo i he sobreviscut, quasi diria que de forma honorable. Hem agafat el tren per anar 3 estacions cap amunt, a dinar a casa d’uns amics. Tothom s’ha portat bé i no han fet descarrilar el tren. Hi havia mercat a
la Riera, però he superat totes les trepitjades, empentes i “ai perdona” de les dones que buscaven faixes i paelles a bon preu. Hi havia arròs (no n’haig de menjar, si faig cas al “test d’intolerància alimentària” aquell). La filla petita (14 mesos?), l’Aina, és molt divertida, camina molt bé però només parla (fa remor, de fet) si li tapes el cap amb una paperina o algo així. Ens hem caigut molt bé tots dos, crec. Els meus s’han barallat amb
la Marta (la titular de la casa), tampoc han fet descarrilar el tren de tornada i s’han menjat el sopar que els he fet. I encara tinc ganes de mirar la tele. Un èxit, estic espantat.

Passa de tant en tant. Si és de dia i no se’ls sent, és que se sent la tele o la play perquè ells hi estan enganxats. Si és fosc, és que ja dormen. Ara és fosc (xxxt), són al llit (xxxt) és divendres i estan cansats (xxxt) s’han acabat el sopar que els he fet (re, una mica de foie i pinxos de llagosteta, o sia: patates fregides –no congelades-, salsitxes i amanida) els he llegit un conte (xxxt) i jo (xxxt) no trigaré gaire. Demà tindrem un dia atabalat. Xxxt.Se’n diu padrasso, oi? Val, ja me la penjo jo, la medalla.

A quarts de 8 del matí m’he trobat un tsunami a la taula de la feina, concretament a l’ordinador. Un missatge d’un amic em deia que jo no tinc el que m’han diagnosticat. Després resulta que qui li ha dit no m’ha vist mai, que les proves clíniques que sí que em van fer deien el contrari, que part dels símptomes són els que han de ser etcetc. Però és igual, ha estat un tsunami al meu Dell. I al meu cervell. “I si fos veritat?” He començat a fabular, clar, i m’he vist fent… i aixecant… i corrent… i enfilant una agulla…és igual.

Després de mirar molt a internet, el tsunami s’ha acabat fent ona. Plàcida i potent, però només ona. I la ona s’ha fet resignada, però gran, cada cop més. I poderosa, cada cop més.

Que un Montilla doni per bo el “raonament de la frustració dels catalans” fa girar. Les enquestes els deuen dir que cada cop més gent pensa que sols estariem més bé i que millor que vagin a pastar fang? Tot plegat quedarà en re quan els trens tornin a anar i el trenesitoleré aquell de Sevilla arrivi a Bcn (ja ningú recorda que ha d’enllaçar amb França). Però mira, mentrestant, se’n parla.

Però és qüestió de balances fiscals i de desequilibris flagrants en les inversions (tots tenim desenes de casos al cap).  De totes formes, fa temps que penso que la gran pregunta no és si Catalunya pot ser independent d’Espanya, sinó si Espanya pot ser independent de Catalunya. Imagina’t  que el que no cobra se’n va, o millor, el que paga molt fot el camp.

Quan no hi ha gaire compromís –a part de la coneixença i la família- que la teva cosina, recepcionista del meu dentista, et digui “estàs bé, continua així” deu ser bon senyal. Sí, és
la Carme; sí, és la meva cosina; sí, ens coneixem de petits; sí. Però no li hagués costat re no dir re, i ho ha dit. “Estàs bé, continua així”. Que fàcil és fer-me feliç.

Jo em cruspeixo un pollastre i tu no menges; estadísticament, ens hem menjat mig pollastre cadascú. L’estadística té aquests resultats. Perversos però certs. Avui he descobert un pollastre, que jo em menjo i l’Alba no. Ben explicat: la xicota que fa un temps havia de ser contractada per al programa i a la que han dit que “va a ser que no”, almenys de forma imminent, ha vingut a saludar. He coincidit amb ella fumant, a baix. Efectivament, va deixar una altra feina perquè li havien promès això. D’això fa mesos. Ara li diuen que de moment, no.

M’he disculpat. Em sento responsable de la seva situació i li he dit. Jo (que a efectes reals sóc poc útil) estadísticament sóc un redactor assignat a aquest programa, provinent dels serveis informatius, etc. Dues persones no poden ocupar el lloc d’un. I entenc que jo (poc útil) estic ocupant el lloc d’ella (més útil que jo, segur). Lo mínim que podia fer era  disculpar-me. Ella ha reaccionat amb l’educació habitual (“no, no hi té res a veure, segur”, etc), però no treu que jo em senti gilipolles usurpador.

Qui m’havia de dir que jo pogués acabar fent conjectures de l’evolució del mercat immobiliari, és a dir, del preu dels pisos. Sempre m’he allunyat de l’especulació de re, m’ha fet angúnia actuar sota la premissa de “ara necessites vendre; ara baixaràs el preu” (també, “ara vas pet –o calenta-, ara et podré treure les calces”, ingenu, se les treu ella), perquè molt pocs tenim vocació d’especuladors professionals, tot i que tots fem veure que ho som, i expliquem la nostra proesa financera amb mig somriure, boca torta i cara una mica de fàstic, de sobraos.Intento aplicar la norma que el meu pare repetia sense gaire confiança que ningú li fes cas: “compra quan tothom ven i ven quan tothom compra”. Ara és el moment, suposo. O potser encara no. Em vaig comprometre amb Hisenda a comprar pis en un termini determinat (si no ho feia, no sé què van dir d’enviar-me un negre amb tranca descomunal), i el cas és que o peta del tot la maleïda bombolla o em veig jo fent de negre per encàrrec, amb dimensions honorables però –sóc sincer- més modestes. Els traficants de pisos la tenen més llarga.

Don’t blame it on the sunshineDon’t blame it on the moonlightDon’t blame it on the good timesBlame it on the boogey (s’escriu així?)I els jubilats que s’havien apuntat a l’aquagim de la piscina “de baix a mar” (a prop de casa meva) vinga bellugar-se dins l’aigua, seguint el ritme funki i el que marcava la monitora. Cançó passada de moda però xula.

Ha estat una sorpresa agradable. Havia anat a nedar una mica i m’he trobat aquell xou. No, no ens hem fet gens de nosa, la piscina és gran. I ara provaré de penjar
La Foto, no prometo re.

 I just can’t I just can’t I just can’t Control my feet

No, em sembla que això no va.

Havia pensat molt seriosament passar-me a un altre magatzem de blocs. Per mimetisme amb gent que conec per aquesta via i que em cau bé, per trobar-ne un que funcionés millor i per canviar. Canviar un altre cop. Sempre he dit que vull una vida variada, com una amanida. El que no pensava és que me la variarien a mi, però vaja, no hi ha plans de ruta per a aquestes coses.

A un bloc nou li hagués posat “Efectes secundaris” perquè és el que té, això de viure. Et trobes coses bones, hi ha resultats benèvols però també n’hi ha de perversos. Per tot això em semblava que escriure dels efectes secundaris de viure podia ser interessant. Sí, ella té uns ulls preciosos, fan girar, però és pija a parir. És un tio collonut, però és molt baixet. I no tinc res contra els baixets ni contra les pijes, només faltaria.Tots som, de fet, efectes secundaris. El que encara no tinc clar és de què.