Quan se t’acaben les frases pretesament ocurrents, dius el que tens al cap de fa estona. “Tens uns ulls molt bonics”, Peró no veus clar el color. Verd, diries, però tenen alguna cosa de marró. No m’estenc més. però m’ha agradat.
A partir d’aquí, tot ha estat un festival atàxic. Fins la iaia que portava el gos m’ha deixat passar. Clar, tenir un possible perill al darrera fa angúnia.
Ay qué gustito pa mis orejasEnterradito entre tus piernas
No sabia que tenia un cd d’en Raimundo Amador. Estic fet una sorpresa. Blues agitanat. Bé. Ideal per a un diumenge al matí. L’Amador em recorda en Fali, de Màlaga, no ho puc evitar. Físicament, eh? Filosòficanent… no en conec prou cap dels dos. Bon dia.
Ha estat un flaixbac. M’he embarcat, no m’he marejat (portava una biodrata coll avall), n’erem pocs a bord, amb molts nens, jo no he explicat les meves limitacions fins que ja tornàvem al port de Bcn, no hem hissat re en l’estona que hem estat fora, sempre a motor, però m’ho he passat molt bé no fent re, sentint la brisa que finalment s’ha aixecat, mandrosa (6 nusos, crec) i ha permès la sortida de la regata mitja hora tard.Només faltaven els Dire Straits. M’explico. La primera versió del Sultans of the Swing feia 5 minuts justos, potser un segon amunt o avall. O sia, la mida justa per controlar el temps fins a la sortida des del –crec- penúltim avís (si surts abans d’hora, et penalitzen). La feiem servir al “Criscu” (el primer barco en què vaig competir) per fer les sortides. Li tinc un carinyo especial a la cançó. Crec que a l’altura de “I don’t give a damn” ja faltava poc, havies de començar a caçar escota.Al port he vist
la Món, la meva diguem-ne patrocinadora, que anava cap al seu barco. Estava maca, tota arrebossada de roba d’aigua.Sí, és un ambient pijo, però jo el recordava més pijo encara. Avui, la majoria de la gent parlava en cat, quasi una excentricitat amb la gent que jo anava.Estic content. He fet un altre primer pas.
Ara explicava a una amiga electrònica que no em considero un bitxo raro, sinó una bestiola molt normal. Faig el que faria tothom en les meves circumstàncies. Res més.En Brel em cau lluny. Es va morir, crec, quan jo ja tenia “los huevos negros” que diuen a Màlaga, però era petitó. No sé si composava ell o només cantava, però quan estic justificadament content el canto en veu baixa.No trobo res a faltarNi el bé que m’han fetNi el malPerò això m’és ben igual
No, no pots cantar victòria fins que no tens la medalla penjada, acabes desafinant. Al post d’abans he cantat les lloances de la futura navegació de dissabte. Dons callat estic més mono, confirmat una vegada més. En unes hores m’ha vingut el cangueli de si podré. Superat el cangueli (hi vaig de convidat, no de tripulant), l’Alba ha descobert que s’ha descuidat la motxilla de l’escola a la plaça de
la Muralla. Els he deixat sols i he iniciat el penós camí cap allà. No és lluny, potser 4 minuts a pas viu. Però jo no puc pas viu. I cal afegir-hi: un fred que t’hi cagues, unes glopades de vent que em descontrolaven i les obres, les putes obres a tot arreu. No s’havia acabat el txollo de la construcció? Superat tot plegat, ha estat descobrir que la motxilla no hi era i torna amb les mans buides.Mitja hora i una pastilla reconstituent i tot sembla menys terrible. La mare ja els ha recollit (l’he trucada i li he dit que jo avui no els podia portar) i sospito que me’n tornaré a sortir. Una batalla més. Guanyada. No, si per donar-me moral no serà.
Bipbip. Era el correcaminos que ho feia, oi? Abans de començar a putejar el pobre coyote. El bitxo m’ha vingut al cap quan m’explicaven que m’embarcarien com a V.I.P. en un catamaran que tenen per a això.
Sí, sembla que dissabte m’embarco en un veler. Un luxe asiàtic i inesperat. Aniré d’”observador”, convidat o potser vip, no ho sé, però m’enxufen, a mi i a la biodramina, per veure d’a prop una regata a Bcn. Bon vent, Món, i moltes gràcies. Tothom es posa reptes, potser inconscientment, potser buscats. Si estàs limitat físicament, els reptes que t’imposes potser tenen més valor, o t’ho sembla a tu, ja està bé. Fins i tot si ets un vip.
Vip.
No havia tastat mai els cargols. És poc mediterrani, ho sé, però em fan fàstic, mira. Dons ahir, sense saber-ho, vaig menjar-me un… canapè de cargol! Pobra bèstia. I pobra la meva panxa quan ho vaig saber. Quin fàstic, hòstia. Vaig anar a l’emissió del programa, que francament va estar molt bé, i era una de les “friandises” pels convidats. Fins a 200.000 persones s’ho miraven, a la punta de “share” (toma palabro). Li he dit al realitzador que segur que és més gent que els que van anar al seu casament.
Vam fer de BBC, o sia vam donar peu a fer de tele pública i oberta però intel.ligent, un petit miracle aquí. O sia, cap convidat va marxar emprenyat a mig programa (…) però es va posar a parir al rei i a la monarquia, que també es divorcia, tu.
Enfí, vaig saludar gent que feia anys que només veia per la tele, he dormit molt poc i el millor: per primera vegada en ma vida, i espero que sigui la última, em vaig jalar un canapè de cargol. Quin fàstic. Jodido pero contento.
És el que s’espera de tu. Així es podria resumir/interpretar el breu diàleg que vaig mantenir per correu e. Has d’estar millor perquè és el que s’espera de tu. I també perquè no puc fer altra cosa. I per justícia… divina? Sideral? Accidental? Telúrica? Humana? Però sobretot perquè vull estar-hi, perquè em dóna la gana. Això des del punt de vista anímic.
També m’ha vingut un atac de realisme amb les dones. No volen un ploramiques al costat que actui i es planyi com un malalt. Un machoman, amb mi, ho tenen difícil, siguem realistes, però es farà el que es podrà i, si puc, convido jo a sopar. Dignitat per sobre de tot i calçotets sempre nets.
El divorci: s’està complint un ritual i les cartes no les he tirades jo. No vull trencar-les, o sia que continuo jugant. Ja me’n sortiran de bones. Resum: el que dic sempre, qui no li agradi, que no miri. I si algú mira riurem junts.
Era un títol d’una traducció de novel.la negra (“La cua de palla”?). Devia ser d’en Raymond Chandler o un clàssic d’aquests. Ni idea de què anava, només recordo el títol, que és molt bo. Voltant el cap em pregunto si em volen assassinar, o sia si volen tirar-me cap al suïcidi o cap a una mort ràpida i (potser) no gaire dolorosa, però que surti del mig, que
em decanti. Suposo que tots els divorciats “malgrat ells” hi han passat per això. No entenen re i tot allò, descobreixen les trampes en què han caigut i etc. I al final troben algú i etcetc. El meu cas és més complicat, ho entenc, però no ho fa impossible.Ara puc afirmar que, de forma conscient o inconscient com a mínim ha estat un intent d’assassinat, noi. Pues va sé que no, ho sento.
Tinc un menjador que sembla una botica, que diuen en castellà. A sobre la taula hi ha un fotimer de bosses de farmàcia amb capses de medicaments. Ha coincidit que se m’estan acabant les pastilles “meves” (o sia, que me n’estic comprant una altra carretada per 4 mesos) i que m’han de treure un queixal la setmana que ve, o sia que el dentista ha fet la seva aportació –que jo subvenciono- al manteniment de la indústria farmacèutica ai pobrets.Afortunadament, com a consol, no gaire lluny hi ha el meu zulo alcohòlic, actualment molt a la baixa. Només em queda mitja ampolla de rom i una de whisky irlandès, que tinc prohibit perquè blabla, i em sap greu, és bo el whiskey. Els nanos, afortunadament, no es fixen ni en les pastilles ni en el prive.