Ahir al matí ho vaig dir sense pensar, al vespre ho vaig repetir de forma rumiada. I ara ho torno a repetir: no, ni busco ni vull una infermera. Primer perquè no la necessito. Segon perquè no la vull amb mi ni pel que jo pugui pagar (en aquest cas em busco una puta, que segur que em diu que la tinc molt llarga) ni per la seva professionalitat bla bla. Je cherche la femme.
Ho confesso: em maten aquests caps de setmana però, com tot, tenen coses bones: estic moltes hores amb ells. Per mi és bo. Del que no estic tan segur és si per ells també.A veure, no els mimo, però exigeixo (us heu posat les sabatilles? Alba, acaba’t la carn, Adam què hi fots mirant la tele tan aviat? Etcetc Com tothom, suposo)Demà tinc un dia afortunat. L’Adam juga a bàsquet però afortunadament a la seva escola (al carrer de sobre), o sia que no cal portar-lo enlloc. Aviat no podré. Ara que s’acaba una black setmana (fotimer de metges, etc) em vendré el cotxe, si trobo comprador, clar.Després del partit –que és tard- els convido a dinar al Marina, lloc conegut per no massa gent (…) Guanyarem?
Em fa mal tot. Ha estat una tarda intensa. El cotxe m’ha deixat a Granollers i he fet la segona visita a l’osteòpata. No entenc gaire bé de què va, però és enormement agradable. Tot i que et descordi els pantalons (que penses “ara ara”) és una cosa molt poc sessuà. I parles molt i escoltes molt, i et fan una espècie de llarg massatge que no és muscular, no. Amb franquesa, no recordo el que m’ha dit
la Leonor (sí, una cosa, que encara no m’”ho” he tret tot, i ha arribat a la conclusió potinejant-me, clar que no costa gaire arribar a aquesta conclusió.) Enfí, confesso la meva ignorància i continuo pensant que “osteopatia” sona fatal. I més coses, però de moment no en parlaré. Puc equivocar-me. No, no li he dit per anar a sopar, però no em faria re. “I tot ho toques igual de bé, de suau?” Calla guarro.Però hi ha hagut més coses. Tornaré a fer repos… El primer, amb
una ministra de convidada, d’aquí a 15 dies. Un altre petit triomf, també personal, també intransferible. Segoms com, em sento un conillet d’índies.
Hi ha matins que els haurien de prohibir. A les 5 m’he llevat ja no sé perquè. Ha estat incorporar-me i el llit: crac. Crec que s’han trencat dues potes. Atabalat i palpant, he arribat a la cafetera. Ai no, primer suc de llimona. I els milions de pastilles (a les habituals s’hi han d’afegir les noves del dentista). M’he quedat assentat al menjador igual com fa temps, quan l’interferon. Intentant descobrir qui era jo. 10 minuts i va, miro missatges. Hosti, un d’inesperat, que no he acabat d’entendre, encara no sé si em fotien bronca. Els dies que comencen així fan mal fario, no?
Després a la feina: descobrir que hi havia la Maria a la meva taula/ordinador. “Què hi fots aquí tan aviat?” Hem esmorzat junts quan han obert el bar. I ja em fa pànic tornar a començar el circuit diabòlic de trobar els infos dels últims dies, minutar etc. El circuit és: redacció, Documentació, Arxiu i el més resultón: buscar per sobre les taules a veure si… I torna a començar. La cinta sempre la té qui no l’hauria de tenir i no és mai on hauria de ser.
I aquesta tarda tinc la segona sessió de para-medecina d’aquella, però a Granollers. Espero que sigui fàcil fer Granollers-Mataró en transport públic. Res més? Una amenaça de bomba amb evaquació estaria xuli.
En el més pur estil holivudià, ara hauria de llençar el mòbil contra la paret, apinyonar la pantalla, pixar-me sobre el teclat i cagar-me en els veïns i el seu nyaaaaaoo… Però un és tonto a més d’educat, reacciona amb una estúpida flegma anglocatalana i fa veure que nopasaná. És mentida.
Sí que passa. I no escrius perquè ningú canviï d’opinió, ja entens que aquestes coses passen a les pel.lícules i prou. Ella t’ha dit “no, gràcies” i tu, gilipolles, enlloc de posar-te a sanglotar, has dit, amb to de venedor d’enciclopèdies, “de re”. Com era allò? Mañana será…
En Gaspar és el meu dentista. És car però ho fa bé.
Crec, vaja. El més important: no fa mal.
Ahir em va treure el segon queixal condemnat. El
primer va morir fa uns mesos. Puc afirmar que el
divorci m’ha costat dos queixals.
Fa angúnia quan estira fort i no sé què li passa amb
l’arrel i sents aquella remor mòrbida i a tu no et fa
mal per l’anestèsia, però estàs allà estirat, boca
oberta, i ni la infermera ni el dentista no fan cara
de re, però és que la porten tapada, com si fos una
operació de veritat, i tu tens ganes de demanar també
una mascareta, i que entri el següent, que et deixin
marxar. El queixal ja els hi regales.
Sóc tan poc sofert.
Dilluns la Txene em fa finalment la revisió mèdica per ser considerat legalment un discapacitat. Ei, sona fort, sona fatal, sona una merda. Legalment canvio de calaix. Ja no seré un NIF i prou.
No en sé gran cosa (sempre m’ha fet angúnia investigar-ho) però es veu que va en percentatges. 35%, 50%, etc. No implica la baixa laboral forçosa, si no estàs molt txungo. Tampoc pensió ni res d’això. O sia, que no viuré del txollo que, d’altra banda, no m’agrada gens com a idea. Crec que té alguna mena d’avantatge fiscal o algo així i coses com que tens lloc per aparcar el cotxe al carrer. Té, just ara que estic a punt de posar el cartell de “em venen” al vidre del cotxe, que s’avorreix al pàrquing.
Sí, per un costat m’alegro de no viure a l’Iran o a Cambodja, sinó a l’Europa opulenta, amb Estat del benestar i tot això, però no deixa d’impressionar que una entitat pública et digui “vostè està xungo, eh?”. Només han trigat un any i mig a convocar-me. No sé si triguen tant perquè l’espitxin els que demanen pensió. Enfí… Good luck.
Has de parlar en públic i se’t trenca la goma dels calçotets. (Cortesia Salvador)
T’has fet lapitxaunlio i has quedat amb dues ties al mateix temps al mateix lloc. La primera ja la veus venir.
La teva mare et pregunta si ets homo.
Has dit que convidaves a sopar i descobreixes a la porta del restaurant que t’has descuidat la cartera.
Tens la sensació (o la fantasia) que aquella tia tan jove de la feina et tira els tejos. Està sortint amb el teu jefe.
T’aixeques al final d’una reunió transcendent i, per la tensió, se t’ha adormit una cama. Et poses dret, perds l’equilibri caus als braços del jefe.
Has cridat l’informàtic de l’empresa. Enlloc del convencional guguel hi ha una mamada com a pàgina d’inici. No la pots treure.
Parlant amb un nord-irlandès pro-british al seu b&b a prop de Belfast, et confons i dius allò de “vosaltres els irlandesos…”. (Aquesta m’ha passat de veritat.)
M’he trobat amb l’amor als morros. O amb el desamor, de fet, en forma de missatge. Molt correcte i carinyós fins o tot, això sí. Un cop més m’han engegat. El missatge deia no gràcies. I ni tan sols li havia tret les calces.
La vegada anterior em van dir allò de “ja no t’estimo com abans i t’he estimat molt moltíssim”. Ara ja tan me fot. Era una frase falsa, però en el seu moment va picar molt moltíssim. Crec que m’agradaria no tornar a enamorar-me. Els llagostins i els escarabats tenen la vida més senzilla. No sé pas ben bé què es perden.
Sí, té raó. “Color-gos-com-fuig” deu ser l’expressió més precisa, és a dir absolutament imprecís pel color dels seus ulls. Però jo hagués dit una espècie de verd. Potser verd-com-fuig.
Sí, una vegada més és que no. Al final t’hi acostumes, no tens altra solució. Pots precisar les sensacions: decepció, però alleujament; ràbia, però depressió; sensació d’injustícia, però tranquil.litat d’esperit; fa mal, però fa bé. No em quedo ni amb la primera ni amb la segona part d’aquestes equacions, les dues m’expressen, però sento decepció i ràbia i sensació d’injustícia i que fa mal. Però també alleujament i tranquil.litat d’esperit i sensació de que la decisió que han pres per mi fa bé. I que fa mal. “No crec que em pugui enamorar de tu” deu ser la frase més dura que et puguin dir/escriure.
Puc maleir les meves circumstàncies, ho he fet molts cops. Però només em queda continuar tirant, clar. Agrair la sinceritat i el cafè al que sembla que em convidaran. Ah, pago jo? Cony. Un plaer.