Viure

No havia tastat mai els cargols. És poc mediterrani, ho sé, però em fan fàstic, mira. Dons ahir, sense saber-ho, vaig menjar-me un… canapè de cargol! Pobra bèstia. I pobra la meva panxa quan ho vaig saber. Quin fàstic, hòstia. Vaig anar a l’emissió del programa, que francament va estar molt bé, i era una de les “friandises” pels convidats. Fins a 200.000 persones s’ho miraven, a la punta de “share” (toma palabro). Li he dit al realitzador que segur que és més gent que els que van anar al seu casament.

Vam fer de BBC, o sia vam donar peu a fer de tele pública i oberta però intel.ligent, un petit miracle aquí. O sia, cap convidat va marxar emprenyat a mig programa (…) però es va posar a parir al rei i a la monarquia, que també es divorcia, tu.

Enfí, vaig saludar gent que feia anys que només veia per la tele, he dormit molt poc i el millor: per primera vegada en ma vida, i espero que sigui la última, em vaig jalar un canapè de cargol.  Quin fàstic. Jodido pero contento.

Aquesta entrada fou publicada el Dimecres, 14/11/2007 (03:36) i està arxivada dins General. Per a seguir els comentaris subscriu-te al fil RSS 2.0. Pots deixar un comentari o fer un retroenllaç des del teu web.