Je t’aime moi non plus
Molts matins et venen ganes de tornar al llit. No m’hi veig gaire, o sia que és més fàcil que ho pensi. En aquests matins és quan penses molt, massa, i saps que fer-ho no és bo, no et fa bé. Hauries de dedicar-te a treballar cegament. A buscar cintes, a minutar informatius. Igual com podries empaquetar regals, o matar pollastres, o buidar una furgoneta. Si vols, pots pensar que ets un privilegiat, i podries fer una llista que ho demostrés. Però millor que no la facis. No, millor. La lluita interna (el bé contra el mal, el somriure contra el plor, l’optimisme naixent contra el pessimisme enquistat) no s’aturarà fàcilment. Confies en l’inesperat i no, no és això, no s’hi val a refiar-te d’una trucada/missatge/aconteixement que no voldries esperar. Això no t’arreglarà re. El problema el tens a dins, i el quiste te l’has de treure sense anestèsia. Ningú va dir mai que seria fàcil, cert. Ningú va aventurar un final amb espelmetes, vi dolç i cançó de la Jane Birkin, no t’enganyis. Tu sol -amb ulleres o sense- has de ser capaç de, has de poder, has de foragitar pensaments no acolorits i mirar cap al futur amb els ulls ben oberts i disposat a conèixer. Ningú més et pot ajudar i tu sol ho aconseguiràs, ja ho has fet altres cops. No cal pensar en un futur rosa, però segur que no serà gris. Je vais et je viens.