Viure

… lend me your ears.En Barry m’ho va fer aprendre de memòria. Un monòleg de Juli Cèsar. El text era força més antic que els meus exercicis lingüístics amb l’anglès, però és igual, en Shakespeare no passa de moda. Tot i que haig de dir que mai em vaig llegir JC sencer i mai he comprat cap llibre de l’anglès aquest.I come to bury CaesarNot to praise himSembla mentida que el que aprens de memòria de petit, fins i tot si és exquisidament irònic, es queda allà. Suposo que el “Miño, Duero, Tajo” etc també em sortiria.El que no tinc clar és si la nostra capacitat s’aplica a tot, és a dir, si seriem capaços de no enamorar-nos més. Va, ja callo.

Sembla un miracle. Les tres entrevistes s’han fet només una mica més tard de l’hora prevista. S’ha complert a grosso modo el que tècnicament s’anomena escaleta de rodatge (pa-la-bro pa-la-bro), o sia preveure on seràs quan. Els entrevistats han fet/dit el que s’esperava d’ells. El càmera crec que ho ha fet bé (encara no m’ho he mirat i no el coneixia) i el realitzador ha dictat plans. Jo m’he cansat molt (mal cames etc) i em temo que he fet anr tothom més a poc a poc, però m’he tornat a sentir a la meva salsa. Hem trobat imatges de recurs, les hem fetes i sí, confirmat, m’espero una mica a comprar. Si les subprime ianquis etcetc potser compro barat, o sia puc comprar. Sense anar més lluny, a mig rodatge, inesperadament, m’han trucat per fer-me una rebaixa a un pis que vaig veure fa mesos. Li he dit al que trucava que ja no tinc gaire pressa (xulo que és un).

Welfare State, estat del benestar. Ho havia estudiat com a doctrina política a l’Europa opulenta, però només era una teoria política, no tenia aplicació pràctica propera. Als països afortunats i rics (l’Europa opulenta) els impostos serveixen per sostenir l’estructura estatal però també perquè els més desfavorits etc. Una xerrada amb un pare de l’escola a les 5 m’ha aclarit superficialment alguna cosa arran de la inspecció que m’han fet aquest matí. No, no vull ni fer l’esforç de recordar. Em fa angúnia que no es compleixi. No, la veritat, em fa por empitjorar, sóc sincer. La llista de beneficis que he tingut fins ara són considerables. Només puc dir allò de l’acudit. Virgensita virgensita que ne quede como estoy.

Ei, no fan mal les sorpreses agradables, oi? Ni tenen contraindicacions ni efectes secundaris? Vas pel carrer Bcn, et sona el mòbil i sí, allà enmig, entre el Raïm i can noséquè t’apareix una sorpresa agradable. Estàs a punt de dir-li allò de “gràcies però no, es deu haver confós, no n’espero cap més, de sorpresa agradable, ja n’he tingut una al matí i potser és una sobredosi”. La sorpresa agradable insisteix i tu dius que val, et deixes anar i esperes la contra. Però de moment no, tu.Petó.

El metge era més comunicatiu que l’assistenta social. L’un ha fet les proves habituals (treu-te les sabates, camina en línia recta, segueixi el meu dit sense bellugar el cap etcetc). Ella s’ha limitat a liar-me. Una gran quantitat d’infornació que et ve de nou i cap paper que l’expliqui, només faltaria. Al cap de 5 minuts comences a dir que val per educació però el que t’està explicant la funcionària no ho entens i t’importa una merda.Aleshores truques a la feina per dir que no hi vas, que es facin sols el vídeo. Primer costa que a la centraleta l’agafin, després a la redacció no hi ha ningú.I quin fred, hòstia. I les putes màquines fent forats per tot arreu i fent remor i desequilibrant-te i fa fred i em fan mal els punts del queixal que em van treure i fa fred.I en dies com avui penses que la condició humana és rastrera.Val, ja callo.

Ja és dilluns al matí, ja ho puc dir sense risc d’equivocar-me:
la Marga tampoc vol tenir res a veure amb mi. Una més. Teníem una cita i, per evitar situacions enutjoses, li havia no explicat però sí donat a conèixer la meva situació. No ens coneixíem… És igual, és complicat d’explicar. No, no és putiferi. Per evitar el que ja m’ha passat prou cops, li vaig dir que llegís en aquest bloc on hi ha informació important. Que si no em trucava, tan amics. No m’ha trucat, o sia que tan amics. Estic fent-ne un espectacle indecent, de tot plegat? Espero que no, però a vegades m’ho sembla. I ha estat un cap de setmana carregat. Una altra tia molt interessant m’ha donat a entendre que un gintònic sí, però que amics i ja està. D’amistats no me’n faltaran, no.I no he trobat els papers originals, però tinc una fotocòpia que diu que tinc el que tinc. La tradició ibèrica només dóna per bo els originals (“que exhibe y retira”, diu la coreogràfia clàssica, com si et baixessis un moment la bragueta), però si volen els del tribunal mèdic de les 9 fins i tot em podem examinar… No els hi diré de follar, que no pateixin.

Tot ha de passar a l’hora i a l’últim moment, hòstia. Ja tenia l’original del paper de
la Vall d’Hebron preparat per passar demà el tribunal inquisitorial que m’ha de declarar joquèsé. Era sobre la taula. Ja no hi és. Divendres va passar la dona de fer feines. Potser hi està implicada o l’ha vist o l’ha amagat. No contesta al mòbil clar. I també clar ho he descobert 2 minuts abans que vinguessin a recollir aquells dos. La ex ha arribat quan em pujava  per les parets. I jo anar dient: “però és que ja és fosc i m’hi veig fatal, no trobo re”. Hòstia.Només puc presentar dos elements al meu favor: la fotocòpia d’un paper oficial (en anglès, per passar la medicació a les fronteres) i jo mateix. Els hi puc fer (…) la vertical. Collons, tu.

Segons s’interpreta del País, passarà el que jo dic de fa temps: la crisi immobiliària provocarà que jo compri un pis i me’n donin dos. I que em regalin els mobles etc.

Tinc cuques per comprovar-ho, i no tinc moltíssim temps (si no, vindrà el mandinga aquell d’Hisenda a cobrar). El meu problema serà, com a molt, decidir el color de les cortines.

Ja no cal dir la hipoteca. Em convenceran enviant-me marcolfes. Acabaré amb un parell de neveres i mitja dotzena de teles gratis. Quin paradís, no? I el que em sobri, m’ho patejaré en pastilles (valtrex, simbastatina…). Una orgia.

He llegit en diagonal (em feia por, confesso) una entrevista a

la Luz Casal, salvada del càncer per la ciència. Algunes coses m’han agradat: “no tinc por a la mort”. I, pensant, crec que jo tampoc. Tindria una enorme tristor de no veurel’s créixer i tots els tòpics, i de més coses, però por no, crec, però només ho crec. I que quan estàs fotut necessites allò que en castellà es diu cariño. I això és absolutament, òbviament cert. A mi m’ha faltat –i em falta- això també és indubtable. I no és el conte de la llagrimeta, estic fent un retrat.

He fet lo impensable fa un temps. He penjat el “Em venen - 627 etc” al cotxe, ara sí. Clar que és tancat al pàrquing, o sia que només ho sabran els veïns, però el cap de setmana que ve el passejaré.

Quan algú me’n doni alguna cosa (prefiero pedí que robá etc) estaré desmotoritzat. Els hi proposaré a aquest parell si demà volen anar a Can Bruguera a passejar. Serà l’últim cop que els hi porti jo, però no descarto passejar-los algun altre dia (només s’hi pot anat amb cotxe). No, no vull posar-me lacrimògen, més d’una vegada (i de dues…) m’ha passat que quan encetes alguna cosa en passa una altra que no té aparentment res a veure amb l’anterior i que va bé.