Viure

La meva és una història lacrimògena? Suposo que sí. Em fa somicar fins i tot a mi… L’he explicada per sobre aquesta tarda i no, no ha plorat, però semblava afectada, o commoguda. Cony, no és el que pretenc. Ja em faig prou pena jo com per fer pena als altres.

El panorama a la porta de l’escola ha estat una mica lamentable: esperant els nanos, quan estava parlant amb la Susanna –una de les mares, la que em va ajudar al bosc, que abans m’ha tirat una floreta perquè ha dit que em veia “molt bé”- ha aparegut la ex, amb un casc a la mà. Havia de passar per casa seva amb els nanos per recollir roba i ella s’ha avançat i ha vingut inesperadament a l’escola. O sia, quan iniciava un camí incert amb l’una, pam!, m’apareix l’altra i es queda allà dreta escoltant la conversa. Que no, que no vaig bé…

Demà tinc una trobada realment important/interessant. Una altra malalta que conec casualment. Molt jove, diagnosticada fa poc, vam treballar uns mesos junts. En aquell moment ni ella ni jo sabíem que ella també tenia em. Ho va saber després de la ressonància, crec. Tampoc entenia els símptomes.

Tinc ganes de veure-la. I de fer-la riure, com ja he fet avui per telèfon. Em vaig quedar xocat, quan m’ho va dir (“tan jove!” diria ma mare). Em sap greu, clar. Torno a pensar el que altra gent m’ha dit, que com més jove ho agafes, pitjor, per un argument tan filldeputa com que la malaltia té més temps per trinxar. Però segur que algú diu el contrari. Els que ja “som vells” sembla que no ens puteja tant. Mira, espero la trobada amb candeletes. No només perquè la tia és atractiva i em cau bé, sinó perquè en aquests casos apliques el que em sembla que en diuen “efecte mirall”. Et pots veure a tu mateix (val, més jove i amb calces), tot i que insisteixo en el de sempre: el seu cas i el meu s’assemblen com  un ou i una castanya.

Li faré un petó de part vostra.

El papanatisme ens fa creure que som importants perquè parlen de nosaltres. I no. En tot cas, som importants tot i que parlin de nosaltres. Amb un brillant presentador com en Monzó, costa ficar-s’hi, però cal fer-ho. Les cultures importants són, tristament, les que belluguen més calés. La cultura angloamericana és la més rica. Ergo, deu ser la més important. Algú sap com és la cultura urdu? I la holandesa? O la tutsi? I el més important: li importa a gaire gent? Oi que no? I no van a Frankfurt. I si hi van, canvia alguna cosa? Ballen millor la sardana?

Un intent de quedar fora de la feina se n’ha anat a fer punyetes per obligacions laborals no previstes de l’altra part contractant. Però no desespero, les osonenques són gent obstinada, robusta i endurida, diria. Pel clima, sobretot.

Hi ha moments en què una mirada, potser per la intensitat que hi veus o que t’agradaria veure-hi, t’impulsa a parlar. I és quan et sents dient allò tan inconscient de “i si quedem fora d’aquí per fer un cafè?” I no saps què pesa més, si un tallat en bona companyia o uns ulls bonics.

Fet una merda (estalvio detalls, però hi ha implicada la pluja, la piscina de l’Alba, les pastilles de la farmàcia, poc temps, etc), però ho he fet tot. I no m’he descuidat cap nen enlloc. Heroïcitat? Nooo, supervivència. I xuleria, això sí.

Dons no, no m’ha agradat gaire, no m’ha tornat boig. Potser sí que era una gran estafa i en Richard Gere arrossega, no hi ha dubte. Però m’ha semblat una història inverossímil tot i que potser està basada en fets reals (que jo no coneixia). I el guionista buscant paral.lelismes/explicacions amb la història. Hi faltava potser alguna referència al Mur o a Cochinos o a Waterloo, posats a fer. Lo millor, el You Can’t Always Get dels Rollings al final.

És una frase autobombo. I know I can és el lema dels paralímpics als jocs olímpics que fan, han fet o faran a

la Xina. No hi entenc re, en esports, i encara menys en jocs paralímpics, sempre m’han fet angúnia, ho sento. Però la frase, autènticament xinesa contemporània, és a dir ianqui, té el que ha de tenir per expressar la satisfacció per aconseguir algun objectiu físicament dur i limitat per les condicions físiques del que corre, salta, neda etc. És simple i una història conegudíssima, que el cine ha explicat centenars de vegades, però no per això menys heroica, personalment, íntimament.

Em llevo llegint que en Craig Venter aquell diu que ha creat vida, una forma elegant i segur que científicament incorrecta de dir que un tio ha inventat la immortalitat. Fa grima, angúnia, angoixa, calfreds, por en definitiva pensar-ho. Si ets immortal –d’una forma o d’una altra- pots deixar de fumar? Trobes la parella de la teva vida? Ai no, de la teva eternitat? Et curaran les malalties ara incurables? Algú continuarà creient en déu? Què pensaran d’ells mateixos els capellans/monges que mai han tingut un orgasme voluntari? Es reescriurà la història? I sobretot, hi haurà una societat igualitària? Desapareixeran els dictadors? Serà possible la resurrecció? Tornarem a tenir un Hitler, un Stalin o un Franco circulant? S’acabarà el món, o millor, ens l’acabarem? I sobretot entendré com haig d’acabar d’instal.lar l’antivirus?Tot això i més etcetc.

Quan vaig entrevistar el Rei del Porno, el suec aquell, -VAM entrevistar,

la Laura C. també hi era- les preguntes que més gràcia em va fer fer-li van ser: “vostè fa servir les seves produccions quan està al llit amb la seva dona?” I “li agradaria que la seva filla es dediqués a aquest negoci com a actriu?”, a part de les qüestions financeres, que també són divertides. Les respostes: hemeroteca (però dubto molt que ho trobi algú). És el tio més fred que mai he conegut, gèlid. El seu anglès amb accent nòrdic no deixava traspassar la més mínima emoció. Sí és el rei mundial del porno –no exagero-, i té un imperi a les mans, creat pel seu pare. El gra, no sé, però la palla mundial és cosa seva.

Un altre dia solitari

Amb ningú més

Més solitud que la que ningú podria resistir

Rescata’m abans que caigui en la desesperació  

Envio un sos al món

Espero que algú trobi

El meu missatge en una ampolla 

Només l’esperança em pot mantenir sencer  

L’amor et pot arreglar la vida

Però l’amor et pot trencar el cor