Viure

Tres (o quatre?) dies sense afaitar-me m’han donat una sorpresa. No pas agradable. A mig matí, al lavabo de la feina m’ha semblat que… al mirall… Ja fora li he preguntat a
la Carme (hi ha confi) baixet: “tinc alguns cabells blancs a la barba?” Ha fet veure que se sorprenia per la pregunta i que s’hi fixava i la resposta ha estat contundent: “sí”. Jo que pensava que m’havia lliurat –de moment- de la blanquejada general, i fardava de cabellera fosca. Pues va a ser que no. Signe dels temps? No, signe del temps. M’hauré d’afaitar cada dia.

La meva ex m’ha enviat un sms. “Ja som a Bcn” (venen de Màlaga). Li havia demanat que ho fes i ha complert. No m’ha trucat, suposo que els nanos devien dormir (ja és tard) i no hagués pogut parlar amb ells, però m’he emprenyat. Injustificadament, potser, però m’he emprenyat, i de fet no sé perquè, no hi ha motiu. Al meu diari del PC l’he posada a parir. Deu ser psicoteràpia de la bona, però he escrit coses lletges d’ella que no havia escrit mai. No les repetiré, és ridícul i massa personal, però giren al voltant no del seu cap o del seu cor, sinó del seu cos, de les seves imperfeccions físiques (jo també en tinc, eh?). Pura venjança estúpida i infantil, però dormiré millor, mira.

Multimarques, multiusos, multiplicador. Multiorgàsmica! No me n’havia trobat mai cap. Al llit vull dir. Vol dir el que vol dir, és a dir una femella que pot obtenir més d’un orgasme per polvo. En el cas masculí la cosa va diferent…

En aquella breu amant meva, el resultat voltava la xifra de quatre, però clar, en això també hi ha estadístiques. Assegurava que el seu rècord eren sis. O set, ja no me’n recordo.Enmig de la voràgine orgasmil, et sents tot un homenet. I no. Tu ets un objecte, el mèrit és d’ella i sí, deia que els ronyons li feien mal després d’una sessió intensa, però no semblava gens preocupada.

El meu cas va ser especialment lamentable. Pels antidepres que jo prenia, estava anorgàsmic. O sia, la cosa començava bé però… no s’acabava mai. T’hi podies tirar una tarda sencera, i al final feia mal i tot. Ella, encantada, clar. Tu, en canvi, tenies ganes de dir allò de “et fa res que vagi a fer-me un cafè? No, no, fes fes, continua, ara torno. Te’n faig un?”.

Ahir l’havia donat per morta. Tenia les fulles totes pansides i la terra molt seca. L’havia regada abans d’ahir i ahir ho vaig tornar a fer. Amb molt poca esperança, la veritat sigui dita. Li tinc un carinyo especial. No sé de quina espècie és ni tan sols de quina marca. Fa un fotimer d’anys que la tinc i sempre m’ha rebut interpèrrita quan he tornat a casa, (ella) amb l’aire discret dels elegants. És allà, al seu racó, al costat de la tele, resilient, em sembla que es diu, o sia resistent a totes les tempestes. M’ha vist tenir fills, injectar-me interferon, estar content, plorar, fer l’amor, discutir, barallar-me amb els meus fills, riure, tornar pet a casa, llevar-me ressacós buscant a les palpentes un gelocatil, llegir, mirar la tele. La rego de tant en tant i me n’oblido sovint. Quan la ex em va dir “ahí te pudras”, vaig agafar molt poques coses. Algunes fotos, el meu PC, els Tintins i Astèrix, roba i quatre papers. I la planta. Ella no tenia gaires opcions i es va deixar.

Aquest matí havia sortit al balcó i quan he tornat a entrar l’he vista eixerida, dreta. No me n’he pogut estar. L’he tocada.  ”Benvinguda a la vida, petita” li he dit.

What have I got to do to make you love me

Què haig de fer perquè m’escoltis

Què haig de dir quan s’acabi

And sorry seems to be the hardest word

Sol, o sia volum a tope

Take me to the pilot

I a ballar al balcó, o sia que no crec que em vegi ningú i puc fer el ridícul.

Daniel is travelling tonight on a plane

No, no és rock de cocodrils, és de dinosaures. Exterminats pel pas del temps. Joe Cocker, Tina Turner, Phil Collins… Només hi falta l’Elton John i l’esperit de la Lady Di fent un tè amb pastes a un parell de cantonades del túnel de l’Alma.

Es casen a Carranque (m’agrada el barri) i el tiberi és a Alhaurín. Els meus pollastres són a Màlaga el cap de setmana per la boa d’una cosina d’aquelles de la meva ex que semblen totes igual d’anorèxiques i que sempre he confós. Aquesta em sembla que es diu “Virgi”.

He parlat amb ells dos i l’Alba m’ha passat amb
la Iria (filla de etcetc), que encara només sap fer remor. I jo parlant-li en cat, o sia que ha estat un diàleg entretingut, perquè el pare (gallec) li deu falar en galego i la mare (Màlaga), en castellà. Però tots 3 viuen a Extremadura. O sia un merdé.

Avui he decidit fer un tomb radical en l’estratègia de buscar dona (sí, sona fatal, però és així, es digui nòvia, xicota o nena) i no faré re, o quasi re. Perquè? Perquè m’he sentit culpable, ridícul, gilipolles i etc.
La I m’ha cantat la canya pel post que vaig escriure al bloc (l’havia avisat que s’ho mirés). Mentre m’ho deia, no recordava què havia escrit, francament, però davant la seva exuberància verbal i força rabiosa, he arribat a la conclusió que devia haver escrit un post… diguem-ne poc escaient, potser obscè i tot. Quan m’ha dit que l’havia llegit amb el seu nòvio al costat he tingut ganes de fondre’m. Sí, no sabia que tenia nòvio. Ingenu de mi. Òbviament, si és maca, acostuma a tenir nòvio.

Quan he arribat a casa, el primer que he fet ha estat buscar-ho, clar, amb la intenció de flagelar-me pels meus pecats d’incontinència verbal. Dons només deia que té els ulls bonics. I és veritat. No havia dit re de X o de X o de X. Només ulls.Ho lamento pel nòvio, llegint el missatge d’un altre dirigit a la seva nena. Em sap greu. He pecat d’ingenu assedegat, de gilipolles, vaja. I he decidit fer cas a molta gent i esperar. Simplement esperar.

He decidit que la meva ex realment m’ha pagat el que em devia amb un xec que potser té fons. O sia, que m’he convidat a l’Europa (el d’aquí, no el de Granollers). A l’entrada tenien exposades unes bestioles d’aquelles que si te les trobes vives a la platja, et cagues i marxes corrent. Nècores? Ni idea, però estava boníssim, i amb un viñasol ja quasi feia plorar. Molta feina, molta mà d’obra i moltes coses que se’t fiquen entre les dents, però una delícia. I per fer baixar, un gelat quasi extemporani ara que comença a fer fred. I el cervell a cent. Com el faré, el repo? Amb decles o només off? A dues veus (amb
la Marta fent de veu bona/govern i jo de dolenta/oposició) pot quedar bé.  I m’emmerdo amb lo del bicing? 3 minuts. Fa molt de temps que no fas una cosa tan llarga. Tindré realitzador o m’ho faig sol?Però això serà… la setmana que ve. De moment, recordo la nècora.

“Yo no me llamo Manué” és una cançó de fa temps. Era una espècie de rap aflamencat divertit. Ha estat substituït pel contemporani “Yo no me llamo José Luis” d’en Carod. A veure, fa temps que no el voto tot i que em caigui bé, la veritat.

I tinc un encàrrec per fer un reportatge! De Bcn, que té/què falta-falla. El locutarem a 2 veus, 3′ màxim, etc. Bé, content.

Ho dic baixet, perquè encara no tinc els diners, però en una espècie d’inesperada rifa m’han tocat uns calerets (el diminutiu no és estètic, és veritat). I em van molt bé, perquè ja començava a plantejar-me decisions dràstiques que contemplaven prostituir-me (siguem realistes: intentar-ho), dedicar-me 15 dies al tràfic d’alguna cosa cara (les injeccions d’interferon? Calla, si les vaig tornar), mangar coses dels cotxes? (no puc córrer, acabaria a terra i la víctima acabaria convidant-me a un cafè), enfí, un panorama lamentable.Dons no, em prometen salvar-me la vida. He descobert jo sol –sense consell- que tenia dret als calés i la pagana ha dit que hi estava d’acord. Aquesta ronda és meva. Val, quan ho tingui ingressat.