Viure

Anava a escriure “l’home orquestra”, però m’ha vingut un atac de modèstia. Mai m’havien passat els dies tan ràpid com quan sóc amb ells. Sembla que va ser ahir quan vaig anar corrents a comprar al súper. No, ha estat aquesta tarda. A primera hora però aquesta tarda.Però ha estat un dia de festival: corre, ves, puja, baixa, prepara, pensa, preveu, dutxa’t, no t’afaitis, treu bugada estesa, estén bugada,  planxa alguna cosa, cuina, nevera, calefactor etcetc. Punt àlgid: aquesta tarda davant de St Simó esperant les diablesses. Fred, feia fred, el mar tenia un matís metàl.lic clarament hivernal. L’Alba s’ha fet amigueta d’una nena peruana (perdó, políticament correcte: d’origen peruà, o colombià, o veneçolà) que m’ha dit en veu baixeta que la seva mare li tenia prohibit parlar amb gent gran com jo. Li he contestat que la meva mare també em prohibia parlar amb nenes maques que es diguessin Jana, que si em volia dir alguna cosa que li digués a l’Alba. Enfí, un desori lingüístic molt divertit.I tornant a casa, la solució prevista ha fallat. Tres bars que hem provat, tres bars tancats. O sia que hem hagut de tornar a casa a escalfar les mandonguilles aquelles. Ara dormen. S’han quedat clavats, senyal que estaven cansats. Jo no, fresc com una rosa. Val, com un capullo.

Aquesta entrada fou publicada el Dissabte, 27/10/2007 (15:05) i està arxivada dins General. Per a seguir els comentaris subscriu-te al fil RSS 2.0. Pots deixar un comentari o fer un retroenllaç des del teu web.