La planta
Ahir l’havia donat per morta. Tenia les fulles totes pansides i la terra molt seca. L’havia regada abans d’ahir i ahir ho vaig tornar a fer. Amb molt poca esperança, la veritat sigui dita. Li tinc un carinyo especial. No sé de quina espècie és ni tan sols de quina marca. Fa un fotimer d’anys que la tinc i sempre m’ha rebut interpèrrita quan he tornat a casa, (ella) amb l’aire discret dels elegants. És allà, al seu racó, al costat de la tele, resilient, em sembla que es diu, o sia resistent a totes les tempestes. M’ha vist tenir fills, injectar-me interferon, estar content, plorar, fer l’amor, discutir, barallar-me amb els meus fills, riure, tornar pet a casa, llevar-me ressacós buscant a les palpentes un gelocatil, llegir, mirar la tele. La rego de tant en tant i me n’oblido sovint. Quan la ex em va dir “ahí te pudras”, vaig agafar molt poques coses. Algunes fotos, el meu PC, els Tintins i Astèrix, roba i quatre papers. I la planta. Ella no tenia gaires opcions i es va deixar.
Aquest matí havia sortit al balcó i quan he tornat a entrar l’he vista eixerida, dreta. No me n’he pogut estar. L’he tocada. ”Benvinguda a la vida, petita” li he dit.