L’ou i la castanya
Demà tinc una trobada realment important/interessant. Una altra malalta que conec casualment. Molt jove, diagnosticada fa poc, vam treballar uns mesos junts. En aquell moment ni ella ni jo sabíem que ella també tenia em. Ho va saber després de la ressonància, crec. Tampoc entenia els símptomes.
Tinc ganes de veure-la. I de fer-la riure, com ja he fet avui per telèfon. Em vaig quedar xocat, quan m’ho va dir (“tan jove!” diria ma mare). Em sap greu, clar. Torno a pensar el que altra gent m’ha dit, que com més jove ho agafes, pitjor, per un argument tan filldeputa com que la malaltia té més temps per trinxar. Però segur que algú diu el contrari. Els que ja “som vells” sembla que no ens puteja tant. Mira, espero la trobada amb candeletes. No només perquè la tia és atractiva i em cau bé, sinó perquè en aquests casos apliques el que em sembla que en diuen “efecte mirall”. Et pots veure a tu mateix (val, més jove i amb calces), tot i que insisteixo en el de sempre: el seu cas i el meu s’assemblen com un ou i una castanya.
Li faré un petó de part vostra.
10 de Octubre, 2007 - 14:24
Jo també conec una noia que pateix la mateixa malaltia. I també és jove. Té 25 anys i li van diagnosticar fa un parell d’anys. El que em sorprèn és que ella diu que des de que li van diagnosticar no ha tingut mai més cap dolència. També es punxa dia si, dia no. Ho sé perquè la vaig acompanyar un cop a buscar el medicament i m’ho va explicar. No sé si és el mateix tipus d’EM que la teva i la d’aquesta noia que dius, o es que tota la EM és igual.
Un petó per aquesta noia de part meva i de la meva amiga.
10 de Octubre, 2007 - 14:40
Els petons seran donats, gràcies. Pel que fa a qüestions mèdiques repeteixo el que dic sempre: és una malaltia-visa, o sia personal i intransferible. Cada cas és diferent. Però això sí, des de que he deixat els chutes oficials estic més alt i més guapo . I sí, més llarga, sembla mentida.
Agraït
bet
10 de Octubre, 2007 - 15:20
Jo també he conegut tres persones de bastant a prop amb em.
Una que va ser diagnosticada de molt jove, als 20 i pocs anys. Ara en té 57 o 58 i es manté en una vida activa i força normalitzada. I sobretot té molt bon humor. Ara a ella li han dit que és poc probable que li avanci més justament per cosa de l’edat. Està contenta, perquè encara que té dies de tot, pot disfrutar de les mateixes coses que sempre. Potser no qualsevol dia, però si … moltes vegades. No s’atrevia a venir a les nostres excursions, però quan ha decidit venir arriba sempre amb els de més amunt.
Un petó també de part meva. I segur segur que la faràs riure.
Carme
11 de Octubre, 2007 - 1:14
Agafar-s’ho amb bon humor és indispensable, i cada dia en tens mil-i-un motius. Per exemple, no saps ben bé si sembles més borratxo si camines atàxic amb una cervesa o sense. També has d’estar preparat per lo inesperat, que en aquest cas és simplement més gran que la resta de gent. De fet, sempre ho he dit i mai havia pensat que podria acabar practicant-ho de veritat: la vida com a gran concert de jazz. Hi ha troços “de partitura”, però en bona part és improvisació.