Viure

Em surten els doblatges de nens de sèries americanes per les orelles. Més, diria que “al que dobla nens”, que diria que sempre és el mateix en castellà, simplement l’odio. S’està fent d’or, cert, però és odiosament ubicu. Sigui sèrie, pel.lícula o anunci, és a tot arreu, i sempre amb aquell to sabidillo. Val, l’actor de veu llegeix el que li han donat, no pot crear, però m’és igual, l’odio. Potser la seva única virtut és tenir una veu desgraciada, que li sona com un nen i ha trobat la manera de viure’n, però l’odio. Plasta de tio. I les que fan de nenes, que també es repeteixen, també. Les odio. Re personal, eh? Però els odio.

La Noelia fa 2on de batxillerat, i desconec qui li ha donat la meva adreça electrònica, no li he volgut preguntar. Tampoc sé a quin institut va, entenc que en algun lloc d’Espanya. Sota el “subject” “esclerosis múltiple” m’envia un qüestionari que em demana que contesti. La pregunta 18 és la més reveladora: ¿Le costó entender que padecía esclerosis múltiple? La meva resposta ha estat “sí”, clar. Era test, no hi havia espai per la poesia. La literatura hagués estat al voltant de la pregunta en sí. Sí, em va costar entendre-ho. La primera reacció al saber-ho va ser: “no és possible, s’equivoquen”. La primeríssima va ser més xocant. A “diagnòstic”, el metge que em va fer aquella ressonància magnètica va escriure una cosa que en aquell moment em resultava incomprensible: textualment es preguntava, “E.M. ?”, i jo no sabia què cony era allò. La realitat i les possibles conseqüències de la malaltia em van anar caient a sobre amb una lentitud sàdica.

Ara ja està, diria que ho tinc assumit i repeteixo a qui m’escolti allò de l’acudit. “Virgensita virgensita, que me quede como estoy” (i la realitat va en aquest sentit, fins i tot he millorat en algunes coses amb el nou tractament).

La Noelia, si busca algun desesperat, deprimit o pre-suicida, diria que amb mi ho té malament, aquest xarampió ja l’he passat. 

He fet un vídeo! Sona a mariconada, però per a mi no ho és. La nova Sots-direcció dels Serveis Informatius (o sia, la Núria, la Garrido, per tothom), m’ha encarregat una peça sobre l’incendi al Priorat. No la notícia que hi ha (via) un foc forestal, sinó un “primers moments” (tarda/nit d’ahir), que s’ha emès al darrera a partir d’imatges nostres i de TV3. No tenia gaire morbo (gens), però avui m’he alliberat de llegir i corregir textos d’altres. Fins i tot he gravat jo l’off i he editat. I, pel que m’ha dit la Núria, la intenció és que continui fent això. No, no li he fet un petó, però és un gran pas per mi i un gran pas per mi.

No anar a treballar realment no és cap txollo. Ho fas tot a casa. Sol, clar. Però tot, eh? I com que saps que no aniràs a treballar, fas milers de coses. No he anat a la feina per anar al dentista. Fet, i més breu del que em temia, només radiografies, però la resta ha estat tot pillat.Estén la bugada (la rentadora no centrifuga, tot xop, el menjador esquitxat), ves a l’híper (i descuida’t què dinaràs avui, o sia que menú aquí sota, que és tard), descarrega-ho i endreça-ho tot. A les 5, ves-los a buscar al cole, aparca’ls a la ludoteca. Mentre hi són, ves a l’acupuntor (un segon experiment, el primer va fracassar). Porta’ls a casa, els enganxes a la tele i vas a comprar fruita. Ah, i al matí m’he pelat. O sia que guappo, guappo. Fet merda però guapo. Ara només em queda fer el sopar i etc. Fins i tot em sé els horaris de l’Inuyasha.Prefereixo anar a currar.

Nova versió revisited i actualitzada del “problemes dels que no ens hi guipem bé”. Eren les 6, sortia de la dutxa i era fosc. He encès el llum petit del menjador però els aconteixements em confirmen que és massa petit. Avui tenien piscina, i el projecte original contemplava que sortien de casa meva amb el banyador posat i els afegia calcetes i calçotets a cada motxilla per quan es tornessin a vestir. Algú adivina el resultat? Dons sí: a la tarda, l’Adam no portava re sota els pantalons i l’Alba uns fantàstics calçotets que li venien grans. Sí, he travestit la meva filla. Ell, en canvi, s’ha negat a posar-se unes calces que a més eren massa petites. Que paris de riure, cony. Ella no s’ha queixat, només ho ha comentat, i de passada.

El retorn al curre ha estat més suau del que
em temia. Semblava que tothom tornés avui. Petons i petons. Ha sortit un informatiu que no tenia re de l’altre món, excepte uns absurds problemes informàtics, que he resolt com he pogut (això sí, amb el millor gust possible). He tornat a assumir el meu paper de “control de qualitat” que diria que em ve gran. També m’ha entrat una idea professional. De fet, me n’han vingut dues. Una ja ha estat descartada pels aconteixements. L’altra, qui sap? Flauta?

M’he escrit: “he començat a fer números; sí, dec estar millor”. Els números no són cap meravella, però per pitjors camins econòmics he transitat. També he afegit a la llista de la compra unes pinces pel menjar, un altre signe de millora, suposo. I he arribat a la conclusió provisional: ella actua “impasible el ademán”. L’expressió fatxa li va clavada.Ei, parelles casades/ajuntades/per tota la vida/per una estona: feu-vos un favor, no us mentiu, no calleu. No sé si el desastre es pot evitar, però el silenci només fa mal. I una bomba carregada és molt difícil de desactivar.

(Veu de iaio plasta) És la dolorosa veu de l’experiència qui ho diu.

Última setmana amb aquest parell. Haurà estat un mes llarg de passar, tot i que ha tingut moments brillants, intensos. En aquest temps he parlat amb comptats adults i no he parlat de veritat (platicat, seria crec) amb ningú. Sospito que estic infantilitzat, posant al capdavant dels meus interessos els gelats, la xocolata i la tele. Bé, la tele només la sento mentre ells hi estan enganxats, tot i que demà torno a treballar… Potser hauria de demanar que em tornessin a passar a infantils.

Petita victòria és el que aconsegueixes de tant en tant; no, sovint. Cada instant prens decisions que tenen a veure amb ells, i a vegades t’equivoques i a vegades l’encertes, però, per ells, mai (però mai, eh?) ho fas bé. L’Adam està en una edat que suposo que està “formant el caràcter”, que diuen els psicòlegs. I, excepte posar la tele o anar al cine, res (però res, eh?) li va bé. És trinxador, una picadora-mulinex en forma de ninyato de 9 anys. M’ho he escrit: “quan acabes amb ells i ja estan secs, pentinats, canviats etcetcetc penses que es produirà un gram de justicia divina i et passarà algo bo. I una vegada més vasequeno. Suposo que continuar vivint deu ser el gram. Cansat.”Dons això, et fas un home, eh?