Viure

Tu me estás queriendo a mi

Un 15 por ciento menos

No me lo niegues

Con el coste de la vida

Lo nuestro se está quedando en ná 

Els poetes urbans tenen això. Són rastrers i vulgars i simples, però a vegades són bons. 

Es tan dulce tu lápiz de labios Dime a, dime b, dime bésame

Échale asuquita en el café 

No l’he vist mai en directe. No només sembla bon tio, fins i tot diria que ho és. Catalano-andalús, crec. Supervivent suposo. 

Está muy bien eso del cariño Pero no me des un dulce como a un niño

Te estoy hablando de respeto 

En Kiko Veneno m’humiteja els ulls, no ho puc evitar. Per rastrer, per vulgar, per simple. Per dir veritats i desigs com temples.

Pensava que podria fer una piscina i n’he fet 4. Després d’un mes sense fer-ne cap, un èxit.Quan em vestia, ha entrat al vestidor un xicot molt jovenet (vint-i-algo?). Anava amb cadira de rodes. Pregunta: ve sol? Sí, almenys al vestidor anava sol. Pregunta: li dic si vol ajuda? M’ha fet vergonya, ho confesso, m’hi he quedat una mica llarga per si necessitava alguna cosa. Pregunta: algú li ha dit re? No, només el veia bé jo, en aquell racó de vestidor estàvem sols, tot i que tothom l’ha vist entrar.  Pregunta: se’l veia atabalat? Gens.

Quan jo marxava s’estava posant el banyador sense aixecar-se, òbviament. Una virgueria. Amb els braços feia… enfí, una virgueria, molt hàbil. Pregunta: m’he sentit gilipolles? Molt, i quejica, i tontolcul.

Ja està. Quan algú té pressa, noi, les coses es resolen ràpid. Era una qüestió laboral, no lúdica, el canvi de dies nanos i m’ha sabut greu negar-m’hi o endarrerir-ho (aplaudiments). Acabo de dir-li que endavant perquè li han ofert fer una guàrdia no sé quin cap de setmana i havia de canviar quedar-se aquell parell… (ovació). Alt-guapo-simpàtic-bona gent, o sia, com diuen a Màlaga, una polla liá en un trapo, o sia una inutilitat. Però he trobat un desodorant pels peus que va bé.

La ex em demana per missatge si puc canviar el cap de setmana que ve amb els nanos etc. Mai he dit que no a aquesta mena de change, però em deu haver enganxat en mal moment i executaré una lleugera, petitíssima venjança, de pura auto-satisfacció cretina. “Dons no ho sé, t’ho dic la setmana que ve”. Al final diré que sí, clar, no vull putejar ningú gratuitament, però estaran un parell de dies parats. Em sento en Queco fent de Maragall al Polònia: “qué cabronnn!”.

Tinc el cervell clar per recordar, ja fa prou dies que vam tornar d’Irlanda, ja no tinc els nanos  i ara ho puc confessar. Em vaig emocionar veient la badia de Cork des del jardí de can Barry, tot i que recordo un far curiós que no vaig saber trobar. Tampoc hi era la fàbrica que va comprar el multimilionari indi Mittal i que va acabar tancant per motius ecològics,

També em va “tocar” baixar el maleït camí de la catedral. I veure East Hill, aquell carrer que vaig pujar i baixar moltes vegades. Va ser al costat mateix on vaig conèixer aquella francesa de la meva edat, peculiar perquè fumava en pipa. I veient la “casa de la cantonada” de ca’ls Collins, on aleshores vivia una tia rara-rara. Era un retorn al passat. I és infantil, ho admeto, però em va agradar.

L’olor a l’embarcador, la fortor de mar, era el mateix, i l’estranya sensació d’anar al revés del món quan pujaves a un cotxe. I el pastís d’alguna mena de berries que aquí no hi són. I el pes d’una pinta plena (jo no tenia 18 anys, però bebia Smithwick’s, ningú li hagués dit re a un guiri). I no vaig veure la senyora Hennessy, amb qui vivia, els que inesperadament se la van trobar van ser els meus fills. M’imagino el diàleg. “My name is…”

Tornar a la infància ni que sigui per un moment, fa bé, fa bo.

M’ho havien dit i (potser) és cert: noto els canvis de pressió atmosfèrica, sóc un baroman. A vegades, no sempre, crec, adivino, sospito, penso, em sembla. O sia, potser. Tinc una pàgina al favoritos que és un baròmetre, però a vegades el que noto no quadra amb l’electrònica. Per exemple, ara mateix, segons aquesta pàgina que dic, la pressió està pujant, però jo m’hi veig (crec, potser, em sembla, etc) pitjor. De tant en tant, li pregunto com està el pati al home/dona del temps que hi hagi, i a vegades coincideixo amb el que diu. Però a vegades no. O sia, la pitxaunlio.

No, ni em desmaio ni caic ni vomito ni giro els ulls estil exorcista. M’ho haguessin dit, crec. Simplement m’hi veig pitjor (em sembla, crec) i (potser) camino pitjor.

O sia, (potser) sóc un baròmetre amb potes. I amb obligacions fiscals, i amb targeta de la seguretat social, i amb carnet de conduir, i…).

La psico, que “només” fa un any i mig que aguanta els meus rotllos, diu que… sóc… optimista! Deu ser la primera persona que m’ho diu en molt de temps. M’he sentit a dir pessimista moltes vegades molt de temps, i ara això em té descol.locat. He apuntat tímidament si potser la meva ironia (no sarcasme no cinisme. Ironia, potser no blanca del tot però ironia, al cap i la fi) no havia estat entesa o ben entesa per la meva ex. Ha dit que potser.He pensat que potser tot plegat havia estat smoke on the water. Molt maco, però fum i prou.

No fa ni 10 minuts que han marxat i ja els trobo a faltar. Demà comencen al cole i val, a les 5 els recolliré i me’ls quedaré fins al vespre, però és igual, trobo a faltar “tot allò”. “Papaaa, porta’m aigua sisplau”; “papaaa, no tinc son”; “papaaa, això no m’agradaaa”; “papaaa, puc venir al teu lliiiit?”; “papaaa, tinc por” etcetcetc.

Són dos retacos que expliquen sense embuts que els seus pares s’han divorciat i ho lamenten, però es queden tan amples, clar. És aquesta claredat el que et fa mal en el fons, tot i que ho entens. No és ben bé la seva guerra, o almenys no ho és de forma directa. No, clar, tenen dret a que els seus pares s’estimin i visquin junts. Si això no és possible, tenen dret a que no discuteixin gratuïtament davant d’ells. També tenen dret a acceptar/rebutjar qui agafa el lloc del que no hi és. Però sobretot sobretot tenen dret a la felicitat. Els pares que els van parir no són culpa d’ells.

Si pogués, ara em liaria un porro.

Es feia dir Sisa, ara ja no sé quin és el seu nom ni tampoc sé de quina nacionalitat es considera, però fa anys (la hòstia) era un cantant mediocre i un poeta amb puntassos. Responia al prototip de la progressia i als qui agradava, el veneraven. Recordo un vers d’ell, potser el més profund tot i la seva aparent simplicitat: qualsevol nit pot sortir el sol. Li acabo de dir a una amiga electrònica i ho crec.

Van trucar. Feia 40 minuts que havia demanat la pizza. Aquell cop era una pizzera. I no era gens lletja, ni mica. “Quatre estacions?”, va preguntar. “No… eeeh, era una primavera”, em vaig embussar quan vaig observar els pantalons ajustats de la pizzera, però ja estava embarbussat des de que havia vist els seus ulls foscos. El casc a la mà encara la feia més provocativa. Vaig fer veure que tenia interès en resoldre el malentès. Quins ulls.