Frena, nen boig.Despenja el telèfonI desapareix una estona.Somia el que vulguisPerò ni t’imaginis que el somni acabarà produint-seQuan t’adonaràs que (la) ViennaT’està esperant?Perquè no et dones compte que (la) Vienna t’està esperant?
Sí, torno als poetes urbans. L’encerten molt realment.
No, no la dels Rollings. Satisfacció garantida o emporta’t el teu amor. Fa dies que la cançó em volta pel cap. Era funky allò? Satisfaction guaranteed… Es veu que era un tal Harold Melvin.La frase/proposta/negoci/contracte/atac d’honestedat és aplicable a ple de circumstàncies. I la satisfacció no només és sexe, també és despertar-se i adormir-se amb un cos tebi al costat, viure petonejant. Or take your love back.Sinceritat, allò que alguna vegada et falta, però no pas perquè tu no l’apliques, sinó perquè te l’amaguen.
Tio, has parlat massa i escoltat/preguntat massa poc, ets un babau.
La Mercegirona, ai no
la Montsetarragona, ai no
la Sílviatàrrega, ai no en Peterfiladelfia si no t’ha engegat és perquè deu ser bona gent i perquè potser li ha fet gràcia que ahir tots dos, per separat, anessim a veure la mateixa peli.Feia llevant, i fortet, força 4 o 5 diria. Al port de Blanes no es notava massa, però hi havia força blancalls. Evidentment, Blanes està més maco a l’hivern, quan la guiriada ja ha marxat i t’han deixat sol amb
la Palomera. I estaves molt atàxic o deambulant o com polles es digui. Has estat temptat de demanar-li la mà per pujar/baixar algun sotrac, però m’ha semblat poc correcte. (I pitjor, ara ella probablement està llegint això.) Ho haig de provar amb una cervesa, a veure si vaig més recte.
De la pel.li que vinc de veure: les millors receptes són les que et fas per tu.Dons a mi m’agraden les receptes contrastades: pollastre amb poma o ànec amb mango (me l’invento) o gambes amb pinya (a Nha Trang em va encantar, potser per l’entorn, i per les flors de lotus allà sota).Sí, suposo (o espero, o potser) la vida em porta cap a un camí de contrast en tots els aspectes, o en molts. Cap problema, sóc tastaolletes.
Em va passar a
la Vall d’Hebron, on em van diagnosticar. “Ufff…! Diagnosticats d’em que la seva parella es divorcia!…” I la infermera feia així amb les mans, sacsejant-les amunt i avall, però no per això deixava anar ni l’agulla (seva) ni la vena (meva). Volia dir, evidentment, que això passa molt sovint, que el meu no era un cas únic i per ensenyar. No li vaig donar massa importància en aquell moment. Em va semblar un comentari quasi-morbós d’una infermera que veu moltes coses i sent molta gent que plora. I jo estava massa atabalat per tot plegat. La imatge de tant en tant em torna però no és fins fa relativament poc que l’he entesa, l’he compresa, l’he assumida, l’he somatitzada, m’he empassat la història.
I perquè hi penso a dos dies de veure’m amb
la Montsegirona? Potser per no parlar-n’hi, no inflar-li el cap, em cau prou bé.
I a partir d’ara parlaré del govern.
Intentes mesurar-ho tot amb imparcialitat, sense passions; et critiques molt a tu mateix; confirmes els teus defectes; menysprees les virtuts, escasses; t’adones que sí, efectivament, que ets un inconscient de la vida, però que et penses que ets la hòstia, i heroic i tot allò.I arribes a la conclusió que, tot i tot, et caus bé, sembla mentida. No ets mal tio, milloraràs lo millorable i estàs passant per un mal moment, segurament el pitjor. Desitges pensar que ja veus la llum al final del túnel i tot allò, i efectivament, sembla que… potser… diria que… dons mira, potser sí que hi ha llum allà baix. El nom del blog no el vas posar perquè sí. Has de ser/fer feliç. Cap pregunta?
Val, era una mariconada de rodatge. Val, no tenia cap morbo. Val, l’entrevistada era al lloc/hora pactats. Val, el càmera era de confiança. Val, he hagut de reconèixer en un moment donat que necessitava seure una mica, però no he interferit gens a la feina. Val, qui ho havia d’editar a la tarda, si no m’ha trucat en aquesta hora és que no s’ha trobat amb cap problema o que el tema ha saltat. Val, estic content. Era fàcil i n’he fet a centenars, de rodatges com aquest, la majoria molt més difícils i complicats, però l’he fet, després d’un any de no fer carrer.
Em felicito. Jodido pero contento.
El cambrer repetia “no pasa ná”. Clar, què podia dir? Un client –aquell que anava sol- s’aixeca, va al lavabo i torna a la taula (les tallarines a la marinera avui no estaven molt bé). I quan passa per davant dels dos cambrers que s’esperen al passadís (però l’amanida de favetes psí), es tira als braços del jovenet. “Ai perdó perdó” deia el client. “No pasa ná”, li contestava el cambrer descol.locat: però si aquell tio no semblava que anés pet, i només ha begut mitja ampolla petita, pensa. El client no ha grapejat el cambrer ni li ha demanat per sortir. Tot s’ha mantingut en el millor gust possible. El cambrer no ho sap, però acaba de presenciar un episodi d’atàxia potenciada per mitja ampolla petita de vi de la casa. No em passarà un cap de setmana amb la cambrera mona que tenen, no…
Els nens posen a prova la resistència dels pares, però si finalment algú acaba confessant en el cas Madeleine o apareix un cadàver, no hi ha perdó. Tot i això, l’afirmació de la mare que la nena és/era hiperactiva i etc només posa una cosa en evidència: la resistència dels adults és cada cop menor. La capacitat d’aguantar les frustrations, que diuen en anglès, tendeix a zero. Volem calés i felicitat i una casa collonuda, i una rebequeria de criatura ens pot demostrar la nostra fragilitat. “I perquè cony plora ara?”. Tots els pares ho hem dit alguna vegada, emprenyats i cansats, però sense conseqüències greus. I no crec ser d’acer.
Quietó estic més mono. Ha anat d’un pèl que em desmeleno amb
La Cambrera de
la Rambla. De ben poc no afegeixo allò de “et puc convidar a sopar?” a la comanda de xurros de xocolata. Avui estava especialment maca. Era un inevitable preludi de negatives de totes marques i colors, ja m’ho conec. No ho he fet. A l’últim frame (1 segon = 24 frames en vídeo) m’ha vingut al cap un reguitzell d’idees. És massa jove, tio, busca-te’n una de la teva talla; és massa alta; no té una feina qualificada; em sembla que és tenyida; no parla català. Després, han vingut els altres arguments: dons ens caiem bé, és maca i simpàtica; no sembla tonta; no crec que sigui més alta que jo, que tampoc ho sóc gaire etcetc.He estat a punt de dir-li d’anar a sopar al seu company de feina, però no, no és el meu tipus.