Fer-se gran
No, fer-se gran no vol dir fer-se avorrit, ni linial, ni perdre el sentit de l’humor ni el plaer pel bon menjar, pel sexe o pels paisatges i pels ulls bonics. A una edat, fer-se gran queda, òbviament, lluny del fer-se gran dels nens, però no té perquè ser sinònim de fer-se gris. De la mateixa manera que la vida té color, el contrast cromàtic vital esdevé indispensable. No ja per sobreviure i prou –tots hem tingut la sensació de ser uns supervivents d’alguna catàstrofe secreta- sinó per avançar, a pas lent però sense aturada, cap a la nostra plenitud intransferible. El camí és polsós, apedregat i insuportablement xafogós. I fa pudor de pixats. Però quan estàs passant el darrer revolt d’aquesta etapa –no abans, abans només en tens indicis, no certeses-, t’adones que s’està acabant i que la postura vital serà indispensable per llançar un somriure irònic al món i, estúpidament, pensar que tens alguna cosa d’immortal. Pots arribar a descollonar-te pensant en el que has passat.
28 de Setembre, 2007 - 2:08
Doncs sí, tots hem passat alguna catàstrofe secreta.
I jo que et porto una mica d’avantatge en això de fer-se gran, m’adono força sovint que l’edat no té massa res a veure ni amb la il·lusió, ni amb el bon humor, ni amb les ganes de viure, ni amb les ganes d’experimentar coses (noves o velles però) sempre noves perquè les tornes a viure i aquest ja és un altre moment.
I potser descollonar-se és una manera divertida de mirar enrere, no l’he provada mai, és una idea. A mi, per a mi mateixa, més aviat em surt de veure-ho d’una manera com ara: útil.
28 de Setembre, 2007 - 8:36
Jo també m’he quedat amb la frase: tots hem tingut la sensació de ser uns supervivents d’alguna catàstrofe secreta.
És molt difícil descollonar-se de la vida d’un mateix, i moltes vegades rius més hirònicament que no pas per felicitat.