Madeleine
Els nens posen a prova la resistència dels pares, però si finalment algú acaba confessant en el cas Madeleine o apareix un cadàver, no hi ha perdó. Tot i això, l’afirmació de la mare que la nena és/era hiperactiva i etc només posa una cosa en evidència: la resistència dels adults és cada cop menor. La capacitat d’aguantar les frustrations, que diuen en anglès, tendeix a zero. Volem calés i felicitat i una casa collonuda, i una rebequeria de criatura ens pot demostrar la nostra fragilitat. “I perquè cony plora ara?”. Tots els pares ho hem dit alguna vegada, emprenyats i cansats, però sense conseqüències greus. I no crec ser d’acer.
18 de Setembre, 2007 - 2:23
Tens raó. Les persones amb les altres persones i les coses en general i els pares amb els fills en particular cada vegada tendeixen més a expectatives=1.000 (uns nens moníssims i bons nens i estudiosos i que no donin feina) i tolerància a la frustració= zero. (qualsevol inconvenient és intolerable) Potser si baixéssim les expectatives una mica … no ens costaria tant acceptar les coses que no són perfectes.
Però pel que fa als pares i fills. Si sabéssis quantes vegades em pregunto … però per què tenen fills?
Carme