Mono
Quietó estic més mono. Ha anat d’un pèl que em desmeleno amb
La Cambrera de
la Rambla. De ben poc no afegeixo allò de “et puc convidar a sopar?” a la comanda de xurros de xocolata. Avui estava especialment maca. Era un inevitable preludi de negatives de totes marques i colors, ja m’ho conec. No ho he fet. A l’últim frame (1 segon = 24 frames en vídeo) m’ha vingut al cap un reguitzell d’idees. És massa jove, tio, busca-te’n una de la teva talla; és massa alta; no té una feina qualificada; em sembla que és tenyida; no parla català. Després, han vingut els altres arguments: dons ens caiem bé, és maca i simpàtica; no sembla tonta; no crec que sigui més alta que jo, que tampoc ho sóc gaire etcetc.He estat a punt de dir-li d’anar a sopar al seu company de feina, però no, no és el meu tipus.