Mrs Hennessy
Tinc el cervell clar per recordar, ja fa prou dies que vam tornar d’Irlanda, ja no tinc els nanos i ara ho puc confessar. Em vaig emocionar veient la badia de Cork des del jardí de can Barry, tot i que recordo un far curiós que no vaig saber trobar. Tampoc hi era la fàbrica que va comprar el multimilionari indi Mittal i que va acabar tancant per motius ecològics,
També em va “tocar” baixar el maleït camí de la catedral. I veure East Hill, aquell carrer que vaig pujar i baixar moltes vegades. Va ser al costat mateix on vaig conèixer aquella francesa de la meva edat, peculiar perquè fumava en pipa. I veient la “casa de la cantonada” de ca’ls Collins, on aleshores vivia una tia rara-rara. Era un retorn al passat. I és infantil, ho admeto, però em va agradar.
L’olor a l’embarcador, la fortor de mar, era el mateix, i l’estranya sensació d’anar al revés del món quan pujaves a un cotxe. I el pastís d’alguna mena de berries que aquí no hi són. I el pes d’una pinta plena (jo no tenia 18 anys, però bebia Smithwick’s, ningú li hagués dit re a un guiri). I no vaig veure la senyora Hennessy, amb qui vivia, els que inesperadament se la van trobar van ser els meus fills. M’imagino el diàleg. “My name is…”
Tornar a la infància ni que sigui per un moment, fa bé, fa bo.