10’
No fa ni 10 minuts que han marxat i ja els trobo a faltar. Demà comencen al cole i val, a les 5 els recolliré i me’ls quedaré fins al vespre, però és igual, trobo a faltar “tot allò”. “Papaaa, porta’m aigua sisplau”; “papaaa, no tinc son”; “papaaa, això no m’agradaaa”; “papaaa, puc venir al teu lliiiit?”; “papaaa, tinc por” etcetcetc.
Són dos retacos que expliquen sense embuts que els seus pares s’han divorciat i ho lamenten, però es queden tan amples, clar. És aquesta claredat el que et fa mal en el fons, tot i que ho entens. No és ben bé la seva guerra, o almenys no ho és de forma directa. No, clar, tenen dret a que els seus pares s’estimin i visquin junts. Si això no és possible, tenen dret a que no discuteixin gratuïtament davant d’ells. També tenen dret a acceptar/rebutjar qui agafa el lloc del que no hi és. Però sobretot sobretot tenen dret a la felicitat. Els pares que els van parir no són culpa d’ells.
Si pogués, ara em liaria un porro.
13 de Setembre, 2007 - 11:19
Moltes vegades oblidem que els fills un dia se’ns faran grans i recordaran tot el que han viscut al nostre costat, i serà en aquell moment que com a persones adultes que hauran esdevingut, jutjaràn i seran ells qui amb el seu judici ens castigaran o ens premiaran.
Educar és sobretot això, aconseguir que els nens d’avui siguin homes i dones de criteri demà, no els podem enganyar, amb el temps acabaran descobrin qui és en realitat cadascun.