Viure

Estan mirant dibuixos i jo m’espero per fer el sopar. O sia, se’m relaxa el cervell i penso, repasso.

Malaltia: progressos petits però progressos, quan segons la doctrina mèdica oficial no és possible. Obert a novetats. Dimarts en faig una. A mig termini, bones perspectives. No hi puc fer gran cosa.

Parella. Petits progressos també, minúsculs diria. Tot i que la resurrecció de
la MGi m’ha animat, francament. Em cau bé, aquesta tia, tan seriosa que sembla. No em contesta missatges, clar. Puc intentar fer-ho millor però no, no hi puc fer gran cosa, mai he funcionat com a lligon. M’entrebanco en el pitjor moment, em lio amb les tanques dels sostenidors… M’insisteixo: passo de buscar bolets i espero que els bolets em trobin a mi.

Calés. No hauria de patir (…), almenys de moment.

Feina. Íd + fer-ho bé, amb les meves limitacions, però bé.

Conclusió: algú potser diu que ho estic fent bé tot plegat. Que sí, una long and winding road.

Simvastadina (o simvastatina?), amantadine, valtrex i etc. I vinga pastilles. Sóc un home pastilla, un pastillero. I se m’estan acabant, o sia que haig d’anar a la infermera del cap perquè em recepti una altra carretada per 4 mesos més. Sóc una ruina per a les arques públiques. Bé, potser no tant, perquè les injeccions que ja no m’injecto (olé) valien un ou, segons la capsa, i les pagava integrament la ss. De les pastilles, jo en pago una part.I wow com coloquen… Amb els nanos sovint els deixo triar en quin ordre me les empasso. Si primer la groga o la verda i blanca o… Almenys ells s’ho passen bé.

Ara sense conya. Algú em pot ajudar? No, no busco un rotllo amb excusa electrònica (a més, sóc hétero, i la majoria dels manites en informàtica són tios; no entenc perquè). Quan intento executar el panda que he renovat (“executar”, en aquest slang no vol dir assassinar-lo, i molt menys eliminar-lo), em diu que “Necesita windows 98 first edition o superior para ejecutar este programa”Quan jo estava convençut que tenia un güindous més modernet que el 98.

Vaaa, que enviar-li un missatge de help a la meva ex per això m’ha fet vergonya. (“veus, veus com és un inútil? No sap ni instal.lar un antivirus. Ja vaig fer bé engegant-lo, ja… I segur que ara a més ronca”)

- No, has de dir “gràcies”.

- Però papa, tu no m’ho has diiit…

- Jo haig de dir “de re.”

- Però no ho has dit…

- Que sí. “Gràcies”

- De re.

- Nooo: es diu… “bon nadal”.

- Però papaaa…

- Te quiere í, perejí?

O sia, el caos lingüístic. Potser és que, a més de fer-los riure, també m’agrada el caos. Seny, rauxa i tot allò.

Ei, però la vida és bella, que diu la pel.li, que per cert mai no has vist. Refia’t del poc que saps de la pel.lícula i serà un èxit (home arrossegat als últims racons de la misèria humana. Amb un nen que deu mirar-ho tot amb els ulls “grans oberts”, que diuen en francès). Hi ha coses que no podries explicar encara que t’hi esforcessis, encara que tinguessis molt d’espai. I els sentiments formen part d’aquest conjunt. En tens, i més que en tindràs, no hi ha pressa.

Em rellegeixo a l’últim post.: pots arribar a descollonar-te pensant en el que has passat.Sí, val, però em torna a venir el que mai no passarà: “tio, era conya, ara
la Irene tornarà”. Que nooo, que c’est fini, cony. Què necessites per entendre-ho,. babau? Encara més temps?Recapitules. Busques causes i efectes i conseqüències. Les causes ja estan sobades de tant putinejar-les, ja està, ja ho tinc clar. Les conseqüències i els efectes suposo que els estic paint. Encara… A ratos, m’empasso les idees sense respirar, per intentar evitar el mal gust i la pudor.

No, fer-se gran no vol dir fer-se avorrit, ni linial, ni perdre el sentit de l’humor ni el plaer pel bon menjar, pel sexe o pels paisatges i pels ulls bonics. A una edat, fer-se gran queda, òbviament, lluny del fer-se gran dels nens, però no té perquè ser sinònim de fer-se gris. De la mateixa manera que la vida té color, el contrast cromàtic vital esdevé indispensable. No ja per sobreviure i prou –tots hem tingut la sensació de ser uns supervivents d’alguna catàstrofe secreta- sinó per avançar, a pas lent però sense aturada, cap a la nostra plenitud intransferible. El camí és polsós, apedregat i insuportablement xafogós. I fa pudor de pixats. Però quan estàs passant el darrer revolt d’aquesta etapa –no abans, abans només en tens indicis, no certeses-, t’adones que s’està acabant i que la postura vital serà indispensable per llançar un somriure irònic al món i, estúpidament, pensar que tens alguna cosa d’immortal. Pots arribar a descollonar-te pensant en el que has passat.

Quin estresson de cop. M’he trobat l’Ivan, que m’ha recomanat un osteòpata per l’em. No sé què fa un osteòpata, ho haig de buscar, però pel nom sona malament, i es veu que fa mal. Una altra solució màgica? Provaré, clar. (pampam)I al veí de sobre porten tota la tarda picant. Pampampam. Espero que els hi quedi bé, i que em convidin a la inauguració. Quin pal.I no entenc el meu mòbil. Bé hi ha ple de coses que se m’escapen de l’enteniment de la vida, i l’agenda del mòbil n’és una. I vinga picar, què plasta.I em fa mal un queixal i tampoc entenc… Pampam.I s’ha tapat i fa molt de vent i sembla que n’hagi de caure una de grossa.I ahir vaig anar a sopar amb amics i vaig riure molt, però molt,eh? També vaig privar molt, però molt,eh? I em vaig assabentar de coses molt interessants, no publicables. Cony de veí. Pampampampam.I li dec una pasta a la ex (llibres, bates…), i ella li havia dit a l’Adam que em donés… i no m’ho ha donat, i el veí ja ha callat, i m’he descuidat de comprar… Quin estresson.

No ve d’un pam. Ja hi hauria d’estar acostumat, cap sorpresa, i acabes pensant: cap problema. Jo em pensava que m’estaria quiet una estona i no. Però clar, també ho he pensat unes quantes vegades i sempre m’he equivocat. Desenes de vegades? No, no exagerem, però quasi.

Faig llista ràpida descuidant-me coses, segur: l’entrada a la tele fa mil anys, al Punt/Mataró, a la FLC, a la revista rara del suec, a la COM, a la tele un altre cop, a la ràdio a Màlaga, al programa infantil a Sant Cugat, a informatius again i ara: al “Segons”, que en diuen els que hi treballen. Acaben de començar, però en saben més que jo, clar.

Em descuido coses, però em fa mandra fer memòria. No cal ni parlar de les passades per l’oficina de l’inem etc.

I ara estic a 50 metres d’on estava, però en una nova galàxia. Again. Les cares, reaccions, mirades i situacions són sempre les mateixes i es poden resumir en frases no pronunciades que llegeixes als ulls dels que saludes: “però qui és aquest tio? Què vol? On seurà? Què farà? Qui…? Quan…? Com…?”

No, no hi ha cap taula lliure, però “instal.la’t en aquesta de moment”. “De moment” pot voler dir “els propers 10 minuts” o “indefinidament”. Han estat 10 minuts, clar.

Ja he après que no val la pena omplir els calaixos; t’ho acabes emporant a una altra taula. Tampoc serveix per re agafar-li carinyo a la cadira.

De moment, tinc una taula (la segona en mitja hora), tot i que ja m’han advertit que és “la de la presentadora”, o sia que els dimarts, quan ella vingui, ens estirarem el monyo per seure.

La vida és canvi. Si no et bellugues tu, et belluguen o et quedes momificat, el canvi és sa, físicament i mentalment, tot això ja ho sé. El que em pregunto és si el canvi pot acabar sent una forma de vida. Si és així, cap problema, ja no em fa gaire mal. “I a tu t’agrada follar/canviar de feina?”, “Psí… coneixes gent…”

Assumeixo que ja no tinc edat ni formació ni experiència ni ganes d’aprendre xorrades. Perquè per mi un antivirus és una xorrada. Molt útil segurament (per això la compro), però xorrada en definitiva. És la consagració del que desitja secretament un informàtic: que no se l’entengui, ni el que diu ni el que s’ha de fer.Sí, ja he pagat, i a can Panda em deuen tenir per bon client: compro i no
em queixo. Una altra cosa és fer ús del que has comprat sense caure en depressió. És significatiu que les instruccions per instal.lar un antivirus siguin tan llargues i complicades.

Com ha acabat tot plegat? La sessió d’avui (llaaarga), amb un gran cabreig, el programa per instal.lar i un missatge de desesperació… a la meva ex! (hi entén més que jo): help.

Qui serà el primer a cantar la canya als informàtics?