Viure

No ha estat un dia fàcil, tot i que n’he passat de pitjors. Tot el matí piscina i dinar allà. Portem un moreno a sobre que farà girar. A la tarda ha vingut el tros més xocant: ha aparegut (prèvia trucada) la mare. Feia setmanes que no la veia, crec. Estava maca. Sense nòvio, afortunadament. Venia de viatge. Petons i abraçades als dos pollastres. Sí, una mare és insubstituïble. Quan ha marxat, l’Alba plorava desconsolada. Ha estat difícil fer-la raonar. Moltes conyes i al final ha somrigut. Aquell somriure val el seu pes en or.Després, sopar a casa. M’hi he lluit, amb els congelats, tot un xef. Almenys ells han menjat. I gelat al passeig marítim. I sabates plenes de sorra. I tranquil. Tranquilito, que diria l’abuela. Ho estàs fent bé. Que el sacramental hagués estat inacabable perquè “la mama” se’n va m’hagués fet molt de mal. Estic fent de padrazo, crec. I confesso que el paper, sorprenentment, en el fons m’agrada.

Tercer post en un dia. Estic insuportable. És que m’ha donat per rumiar.

Clar que em costa lligar. Les que tenen angúnia/por ja fugen directament. Les que no però troben algun atractiu, suposo que s’adonen que s’hi juguen molt. Aleshores, per no comprometre’s, tot són carinyos, amabilitat, bones paraules… i ja està. Faig por, qui ho havia de dir. I si s’enamoren a lo grande i jo acabo en cadira de rodes (no impossible, però sí molt improbable, diuen)? I si s’enamoren de veritat i jo empitjoro (no se sap mai, pèrò no hauria de…)? I si s’enamoren full time i a mi no se m’aixeca? És qüestió de mooolt de temps i de saber-se posar al lloc d’elles. Sí, toma tio, empatia, qui t’ho havia de dir. El que tu reclamaves dels altres t’ho hauràs d’aplicar tu. Conclusió: take it easy, Roma noséquè en dos días. Pots fer demostracions atlètiques i virgueries de tota mena, però única conclusió: take it easy.

Va, reacciono, sóc massa marica per matar-me. Cansat però feliç. Jodido pero contento. Estaven preciosos a la piscina, i l’Alba ha descobert (com jo) que ja sap nedar. Llençant energia a quilos. Em queda un bon tros d’estiu amb ells per davant.O sia, que penso. El chopsuey era espantós, però el peix de segon estava bé. Era mona, aquella nena de la piscina (“tio, si no devia tenir ni 15 anys, pederasta”). I penso: Un dia m’atreviré a anar a la platja amb ells, amb l’Adam agafant-me del braç per la sorra com si jo fos una vella xaruga. I penso: sí, per sopar els faré crispells de bacallà. I penso: no només quan dormen són macos. I penso: m’agrada ser llatí, ni que t’hagis de creuar amb ties també llatines. I penso: haig de buidar el rentaplats. 

O sia, abans del divorci no estava pitjor (crec). Ergo, el divorci no hauria d’haver empitjorat re. Dons deixa’t d’hòsties, tio. Cada cop acabes pensant el mateix. El resultat vital ha de ser zero, ja ho he dit en algun lloc.  

Existeix el virus de l’amor? Li poden injectar a …? O a …? No té efectes secundaris, oi? Em sabria greu.

Sol és com m’haig d’enfrontar al futur. Sol i malalt, amb dos nens que fan de nens, o sia que exigeixen i als que s’han de fer moltes coses (trobar la roba que no veig, planxar la roba mooolt arrugada, posar bugades i estendre, pensar en el dinar/sopar i fer-lo, que s’ho acabin, etcetcetc. I amb un equilibri lamentable. I sol. I amb la meva ex disfrutant de l’ajuda d’una multitud o, com a mínim, d’un nòvio sol.lícit i disposat.Cansat i amb la sensació de la ingratitud i la injustícia enganxada al cul.Ara miren la tele. Cansat. Els trauré de casa. Cansat. Menjarem alguna cosa al bar de la piscina. Cansat. L’Alba es tornarà a vestir al vestuari de nens. Cansat. Per cada tecla que encerto al teclat, m’equivoco en dues. Cansat. Sobreviuré, oi?

Com era, la vida d’ajuntat/casat? Ja quasi no me’n recordo, però hi ha coses que crec que no han canviat gens. Estendre bugades (ai no, que ella es va quedar l’assecadora i no ha d’estendre), fer llits, banyar-los/fer que es banyin, fer el menjar/que mengin, portar-los al centre, separar-los quan es barallen, aguantar les xuminades de la tele que els agraden (“baixeu el volum!”), buscar llibres, comprar llibres, pagar llibres, comprar roba (mira, això ho fa quasi sempre la mare, i millor, té més gust que jo), llegir contes al llit, calar-los a la piscina o platja, provocar-los perquè et calin… No, dons potser la vida no ha canviat tant.

He recordat aquell comentari que vaig sentir fa anys i que feia tant de riure: l’amic de l’amic que tenia por que li caduquessin els condons del poc que els feia servir. M’ha vingut un atac de realisme i he anat a la tauleta de nit. 8/2011 i 11/2010.

Podria escriure un “Puta 2” amb les últimes novetats, i el dedicaria a l’@ngels (sense ànim de ser ofensiu, no cardem), però no. Prefereixo centrar-me en el que encara no conec i tinc unes ganes boges de veure d’a prop. Existeix la felicitat? Està al meu abast? Hi tinc dret? Una de les coses que li pensava dir avui a la psico és que tinc la sensació, només la sensació, que el meu pessimisme existencial habitual –un pessimisme sorneguer i mofeta, estil Pla- pot estar mutant en un optimisme sense fonament. Val, sí, avui em sembla que veia millor al llit les lletres del conte que he llegit a aquell parell- Val, sí, avui estic cansat, però no fet absoluta merda. Val, sí, ja no m’ha botat tan el cor quan ella ha trucat des de Bèlgica per dir bonanit a aquest parell. Val, sí, m’ha agradat que en Manel m’escoltés, tot i les innombrables interrupcions del seu fill petit. Val, sí, m’ha agradat el gest de
la Susi fregant-me l’esquena al acomiadar-se, a

la Muralla.

Val, sí, buscaré el bright side of life. M’asseguren que hi és. Però hi ha tant d’ingenu…

Podria escriure un “Puta 2” amb les últimes novetats, i el dedicaria a l’@ngels (sense ànim de ser ofensiu, no cardem), però no. Prefereixo centrar-me en el que encara no conec i tinc unes ganes boges de veure d’a prop. Existeix la felicitat? Està al meu abast? Hi tinc dret? Una de les coses que li pensava dir avui a la psico és que tinc la sensació, només la sensació, que el meu pessimisme existencial habitual –un pessimisme sorneguer i mofeta, estil Pla- pot estar mutant en un optimisme sense fonament. Val, sí, avui em sembla que veia millor al llit les lletres del conte que he llegit a aquell parell- Val, sí, avui estic cansat, però no fet absoluta merda. Val, sí, ja no m’ha botat tan el cor quan ella ha trucat des de Bèlgica per dir bonanit a aquest parell. Val, sí, m’ha agradat que en Manel m’escoltés, tot i les innombrables interrupcions del seu fill petit. Val, sí, m’ha agradat el gest de
la Susi fregant-me l’esquena al acomiadar-se, a

la Muralla.

Val, sí, buscaré el bright side of life. M’asseguren que hi és. Però hi ha tant d’ingenu…

El sopar ja ha estat tan accidentat com sempre. “Això no m’agradaaa…” “Això cremaaa”… “Ja n’he menjat, d’amanidaaa”. Se m’ha acudit baixar al passeig marítim a fer un gelat. Un Jameson’s no, encara els agradaria. Un gelat. Chococlac i s’han enguarrat de cap a peus, un fenomen inexplicable.De tornada, l’Adam s’ha fet sang a un turmell, també inexplicablement. Tota una hemorràgia. “Va, camina coix fins a casa. No, no et puc aguantar, caurem tots dos” A casa, l’Alba, sol.lícita, ha buscat el betadine al necesser del viatge, o sia que ho ha deixat tot desmanegat i no trobaré mai més re. “No, Adam, rentat els peus al bidet, surt de la banyera” I el gelat ha fet sobre mi el seu efecte destructiu, també inexplicable: diarrea. “Papa, on deixo el necesser?”. “Deixa’l, no toquis re més”. “Papa, faig servir aigua calenta?”. “Em podeu portar paper de vàter?”Hostitú, un inexplicable reguitzell de fenòmens que ens hagués fet semblar a qui ho mirés protas d’una comèdia italiana dels 70. “Papa, em poses crema al culet?” Inexplicablement, li ha picat quan es ficava al llit, no abans.Ara dormen, sembla. Segur que em descuido coses, però el cervell té un límit de capacitat.Ai, que sento que es lleven.

Sí, tinc la casa feta una braga amb la goma trencada (o un calçotet, no cal ser sexista), o sia desmanegada, desendreçada, descontrolada i sí, pelín bruta. Però ja són aquí, ja els torno a tenir. L’Alba, dibuixant a la pissarra magnètica al sofà (“ves-te’n, que em surt malament!”) i l’Adam enganxat a la pleiteixon. Jo, trinxat, però hauria d’estar pitjor després d’un mes desentrenat. Demà anem a banyar amb amics. La mare, de viatge amb el nòvio. Bèlgica deu ser lleig, no?