Viure

Deixo ja de rumiar estratègies absurdes i em mostro com sóc? I qui li agradi, que pilli. Si em deixo, clar. Començo a dissimular/no dir re de la malaltia? O sia, continuo anant pel carrer mirant a terra tornant les possibles salutacions amb un “perdona, no et veia”? (Raonable, sempre he passat per despistat.)És una decisió arriscada, que mai no portaria fins a les últimes conseqüències, em semblaria injust. O sia, a partir d’un cert grau d’intimitat m’explicaria, però no gratuïtament, i mai per fer pena. Ei, queda xulo explicar-ho així, oi? Sort.

I neteges i tornes a netejar l’inefable ratolí, a no confondre amb el Ratatouille (per cert, bona peli infantil, per un cop). Treus totes les peluses que no saps com hi han anat a parar, bufes, fas servir bastonets de les orelles, palillos i de tot. I quan ho tornes a provar, arribes a la conclusió que ja és net, si el seu comportament és erràtic és per les piles (és inalàmbric). Et passeges tot el dia amb una de mostra a la butxaca, però quan passes per algun dels estranys llocs on venen piles un diumenge, no te’n recordes. Mires al “calaix aquell” i… en trobes una capsa sencera plena! Són de la mida que cal? Sí!! Estan carregades? Sí!!! Ja torno a tenir ratatouille.I aquells dos ja són al llit, amb l’Adam parlant despert i l’Alba a punt d’adormir-se. Estan cansats, mirar el cine cansa molt… Tornant (els hi he portat amb cotxe!) m’han fet
La Pregunta. “Però perquè us vau separar, mamá i tu?” La resposta, un altre dia.

Quan tens em i vius en una ciutat mitjana –és a dir, que coneixes molta gent i molta gent et coneix- el millor per evitar situacions incòmodes és caminar mirant a terra. Si vas amb nens, no cal, els has de vigilar quasi sempre, i poc veus al voltant. Però si vas sol, mirada clavada a terra. Té les avantatges que veus què trepitjaràs i t’evita entrebancar-te i caure fent l’espectacle, perquè mires on ficaràs el peu. L’altre avantatge és que no saludes ningú, esperes que et saludin. Tu educadament tornes la salutació –quasi mai saps a qui- i continues avançant. Somriure posat, mirada a terra.Quan pagues amb targeta ja és més complicat. Els terminals tèrmics (TCRs o com es diguin) rarament imprimeixen fort i no veus la quantitat a pagar. A vegades ni tan sols tens clar on signar. Fas el gargot i avall. Inconvenient: li pots signar a la mà d’algú (“ai, perdó”). Avantatge: mai saps ben bé quant pagues i, com que ho acabes fent despreocupat, sembles ric.Si vas a algun lloc a menjar peix, només demana morralla si estàs sol i t’hi pots entretenir. Si vas amb nens i en demanes, pots acabar a urgències amb una espina mal posada.Millor que hagis après a escriure sense mirar el teclat, no com jo.Si compres roba, no et guiis només pel color. La última pífia va ser a una botiga on em van contestar que l’establiment “només és per dones” quan vaig preguntar si “allò” m’aniria bé. No sé què cony vaig agafar, però les de la botiga encara deuen riure.No cal parlar d’avions. Aeroports, etc. Un altre planeta.Però sobretot, moral alta.(Totes aquestes consideracions i consells no serveixen per re, perquè insisteixo que és una malaltia-visa, o sia personal i intransferible. Cada cas és un món i tot allò.)

He posat un wallpaper d’aquests a l’escriptori. No m’agrada el dibuix, però el missatge està clar i l’he posat allà per no oblidar-lo: fuck off. I podria afegir-hi, “you bitch”. És com li vaig resumir a en Barry la situació, venint del “Donkey”, només una mica pet (no em vaig acabar la segona pinta)

M’he llevat pensant-ho, i ho he raonat al meu log. Per ser breu: m’havia acostumat a la teva falsedat, ja quasi me la creia. L’únic que has fet ha estat portar-la a l’extrem i engegar-me quan has trobat algú sa. Vaaal, i més alt i més guapo que jo. I més jove. I que (potser) la té més llarga. Potser. I més dúctil, sobretot.

Nonono. No ets la tia que em convé, ara ho veig. I jo com un babau esperant que em truquessis plorosa per demanar-me perdó. Nonono, no és això, cony.

Hacer el amor en una lengua distinta a la tuya puede resultar bastante inédito y hasta raro, pero ante todo es sexy. Se diría que se besa igual, que se lame igual, que se abraza igual. Pero no. Se lame, se abraza y se besa con una pasión desconocida, casi como si tuvieras la sensación de cometer alguna incorrección. Ortográfica, claro, y no hablo de pronoms febles, hablo de no clavarle el codo a nadie pero de desatarse. Y llevar los pìes limpios.petó

Sí, vivitos y coleando. Vam resistir la tornada d’ahir (la vaig avançar per esquivar la vaga, que segur que al final es desconvoca…) Tothom ha dormit al seu llit aquesta nir, he desfet maletes i posat un fotimer de rentadores. Dues ja són esteses.O sia: he cobert el meu desafiament. El challenge consistia en anar i tornar, passant-s’ho bé. No saben dir setze jutges d’un jutjat… en anglès però ja exigeixen corn flakes per esmorzar. Espero que surtin més coses.Sí, perdó per Mataró: ja som aquí. I tots tres coincidim que la cuina catalana és la millor.

Entre que m’hi guipo fatal, que aixo es un imac sense accents i el menjar d’aqui, vaig mes perdut que un pop en un garatge. Si, dema marxo amb els dos hooligans a Youghal, a prop d’aqui, Un parell de dies en que confirmaran que no nomes a Cobh no parlen catala. Continuen els seus pinitos en la llengua anglesa, tot i que encara no he intentat que recitin alguna coseta d’en Shakespeare o d’en Yeats. Potser millot que no. I plou plou i plou. Be, just ara no, pero quasi sempre plou, t’ho juro, pormisninos (no, el teclat tampoc t’e la n d’Espana).
I potser Aer Lingus fa vaga just el dia que hem de tornar. Ja em veig pidolant amb ells dos pels semafors d’aqui (tenemos hammmbre, prefiero pedi que toba, no tenemos avion para volver a nuestra casssa).

(El teclat no t’e accents, sorry)
I no t’acabes d;acostumar a un imac, aixo tambe.
Molt de temps per la contrassenya… es igual.
Irlanda esta igual de verda i maca. Una simpla passejada et suggereix molts posts. For example, tenen cul els irlandesos? On el posen, pel carrer? No hi ha bancs! Haver d’estar dret durant molt de temps deu ser un castig de les nombroses multinacionals que hi ha aqui, o una revenja per la ultima visita del papa de roma o ves a saber. Son estoics, suposo, pero el cas es que pel carrer seuen poc, molt poc. En el cas de les femelles si que m’he fixat en formes i volums.
Gran gent, gran pais, gran cervesa.
La canalla be, gracies, ja diuen cosetes en angles, es la hostia. Simples, pero les diuen.
Hem aconseguit habitacio per dormir a Youghal, aqui a prop. Dues nits en que buscarem el fantasma del pirata que va importar la patata d’america, si he entes be la historia.
Ara, aixo si, el pais no es verd perque l’hagin pintat. Ha plogut cada dia des de que hem arribat. I fa fred. Un awful summer.

Vint centímetres és una magnitud internacionalment reconeguda, universalment contrastada, magníficament repetida fins a la mort. Sembla que tothom llueixi 20 centímetres en estat d’engrescament. I crec, humilment, que no. Almenys jo no, ho confesso, i no crec que jo sigui venusià. Però si cal mantenir els mites, que són la salsa de la civilització, els mantenim i ja està. Alguna vegada t’han dit amb to admirat allò de “ooh, què gran”. T’ho pots creure, ningú t’ho prohibeix, però no és garantia de re, ni tan sols de que sigui veritat. Tots ho hem fet. Agafar un regle i mesurar. La realitat ens cau al damunt i el plàstic s’obsedeix en marcar una longitud que no és 20. Ho plegues tot i et repeteixes “però eixerida”.

El millor (i l’únic) que es pot fer amb l’inesperat és no esperar-lo. I no preveure’l. Ni intentar-ho. Una d’aquelles frases meves. No la repetiré.Crec que sé a quin mostrador factura Aer Lingus. Fins i tot de quina terminal. I de quin aeroport! Tinc taxi lligat per demà, no vull anar amb tren i jugar-me-la. Renfe està brillant últimament.Cansat. Dia durillo. Sobreviurem bé o molt bé? Maletes fetes, roba de tothom a punt, papers controlats.Trona i plou. Una tempesta d’agost, sembla. Refrescarà. Bé. Bon voyage.