Tornant a començar
Deixo ja de rumiar estratègies absurdes i em mostro com sóc? I qui li agradi, que pilli. Si em deixo, clar. Començo a dissimular/no dir re de la malaltia? O sia, continuo anant pel carrer mirant a terra tornant les possibles salutacions amb un “perdona, no et veia”? (Raonable, sempre he passat per despistat.)És una decisió arriscada, que mai no portaria fins a les últimes conseqüències, em semblaria injust. O sia, a partir d’un cert grau d’intimitat m’explicaria, però no gratuïtament, i mai per fer pena. Ei, queda xulo explicar-ho així, oi? Sort.