Viure

Quasi és per riure? Fa lahòstiadanys, quan ho vaig deixar amb la Núria (aquell cop vaig ser jo), em van començar a aparèixer al compte càrrecs d’autopistes que jo no havia utilitzat. Al banc em deien que havia estat pagat amb la targeta de la Núria sobre el compte corrent que em vaig quedar jo sol. Em vaig esperar uns dies per prudència i al final –ja que els càrrecs no paraven- la vaig trucar.

- Eeeeh… tu estàs pagant autopistes amb la teva targeta que pago jo?

- Noooo, si la targeta… hòstia, si la vaig perdre fa 15 dies.

Això ja és història. El present és que m’acaben de carregar una autopista que jo no he utilitzat. I
la Irene tenia una targeta contra aquest compte, que m’he quedat jo sol. Repetimos? Tot?

M’he passejat pels diversos canals de Tv i només (només) he trobat una cosa visible, és a dir que m’hagi agradat. Una bona versió d’un clàssic d’U2, amb veu no pas d’en Bono, sinó sobretot d’una tia negra amb brillant veu. Irlandesos havien de ser… Dublin, oi? Qui devia ser aquella tia?

No hi ha re que sigui ostensiblement bo, clarament positiu i  prou. Sempre hi ha uns efectes secundaris que se’ns escapen i que ho poden empitjorar tot. Ja se sap: al que li toca la loteria, li acaben fotent els calés i perdent amics i dona.Per ser justos, cal dir que tampoc hi ha re que sigui dolent de per sí en tot. Els danys colaterals es poden acabar transformant en béns colaterals. Quan t’ho apliques, penses que val, que sí, que els béns colaterals acabaran arribant tard o d’hora. Ja he tingut un fotimer d’efectes secundaris. Haig d’estar afaitat i dutxat per quan passi.Però totes les mariconades mentals se’t passen quan els has de banyar. “Papaaa, que tinc sabó als ulls” i etc.

No hi ha re que sigui ostensiblement bo, clarament positiu i  prou. Sempre hi ha uns efectes secundaris que se’ns escapen i que ho poden empitjorar tot. Ja se sap: al que li toca la loteria, li acaben fotent els calés i perdent amics i dona.Per ser justos, cal dir que tampoc hi ha re que sigui dolent de per sí en tot. Els danys colaterals es poden acabar transformant en béns colaterals. Quan t’ho apliques, penses que val, que sí, que els béns colaterals acabaran arribant tard o d’hora. Ja he tingut un fotimer d’efectes secundaris. Haig d’estar afaitat i dutxat per quan passi.Però totes les mariconades mentals se’t passen quan els has de banyar. “Papaaa, que tinc sabó als ulls” i etc.

No hi ha re que sigui ostensiblement bo, clarament positiu i prou. Sempre hi ha uns efectes secundaris que se’ns escapen i que ho poden empitjorar tot. Ja se sap: al que li toca la loteria, li acaben fotent els calés i perdent amics i dona.Per ser justos, cal dir que tampoc hi ha re que sigui dolent de per sí en tot. Els danys colaterals es poden acabar transformant en béns colaterals. Quan t’ho apliques, penses que val, que sí, que els béns colaterals acabaran arribant tard o d’hora. Ja he tingut un fotimer d’efectes secundaris. Haig d’estar afaitat i dutxat per quan passi.Però totes les mariconades mentals se’t passen quan els has de banyar. “Papaaa, que tinc sabó als ulls” i etc.

Obres la rentadora per estendre i… et surt un paugassol; a la nevera, a sota de l’enciam, un paugassol; compres el país i a portada del dominical, un paugassol. Hi ha paugassols a tot arreu, sempre amb aquella cara de mala llufa –excepte quan és  per publi, si paguen, mig somriu. Només aquell dels cotxes és més ubicu. Tinc fernandosalonsos al calaix dels calçotets, i ahir me’n vaig trobar un al balcó. I paugassols i fernandosalonsos tenen una cosa en comú: la seva incapacitat per somriure. Si algú no afluixa, clar.

Sí, el nòvio de la meva ex vol un gos d’aquells extraordinàriament lletjos i arrugats (sí, segur que són mooolt carinyosos, encara que necessitin una planxada) i el nom que vol posar-li és “cabron”. O almenys això és el que diu l’Adam. Ha de ser divertit cridar-lo al carrer… Els nens-fanta tenen aquestes coses.

Em sento una xafardera. És normal, això, doctor?

Fa anys, al reportatge que vaig fer sobre el gallec vaig repassar la situació, l’actitud de la gent sobre la llengua i vaig recollir declaracions de gent qualificada del galleguisme i de l’espanyolisme. L’acabava dient “el futur del gallec no sembla ser brillant a curt termini, però sí combatiu”. La vaig encertar? Potser sí, li he perdut la pista a la història. El que tinc clar és que EL MEU futur potser no és brillant, però combatiu sí que ho serà. I ja he començat. He arribat a conclusions sobre l’estat dels meus sentiments i sobre què m’ha portat on sóc. La meva ànima ha resultat greument ferida, però encara belluga. Ja no té pressa per tornar a començar i observo un obvi paral.lelisme entre el meu estat anímic i el meu estat de salut.I et muntes una pista americana a

la Riera. Arribaré al semàfor abans que…? Podré fer 4 piscines seguides? Aguantaré 20 minuts aquesta cua? Faré aquest troç de carrer sense seure? I arribes a la conclusió que sí, o que no, o que tant li fot. Ho faràs, i ja està.Concloc que encara tinc moltes coses per fer, i que bona part són plaents. I a qui no li agradi el que veu, que no miri.

Avantatges d’una ciutat petita. He trobat el metge acupuntor que fa un any va fracassar per reduir-me símptomes de la malaltia. Ara que porto uns mesos amb pastilles i sense interferon, ho tornaré a provar, a veure què passa. És el marit/company de la ginecòloga de la meva ex. La conec de fa anys, quan ella treballava de metgessa forense al jutjat i jo feia de corresponsalillo, pendent de qualsevol possible notícia. El món és un pañuelo, i Mataró un clínex. L’argument per explicar el seu fracàs fa un any va ser: el mal ja està fet, no es pot reparar. Què passarà ara? Em sento un auto-experimentador amb coneixements superficials de bricolatge.

He llegit aquella història del Dominical/País que venia a dir que l’atzar pot acabar sent bo o dolent independentment del que sembli en un primer moment. Mala suerte? Buena suerte? Quién sabe? I repasso si el que en un primer moment em va semblar terrorífic –o sia que em va provocar més que por, terror- m’ha suposat alguna cosa bona. No la sé veure, a part de la òbvia, la que ja sabia: que estimo encara més bojament alguns dels que estimava abans, i que n’hi ha que els he perdut pel camí i els rebutjo. I això també. És bona sort? Mala sort? Això ho tinc clar, bona sort. Fa molts anys que penso que és a les situacions extremes quan es posa tot a prova. Quan bufa garbí és tot fàcil i previsible. Jo estic en plena llevantada. Ara, amainarà i s’aixecarà un SSW (?) que permet cenyir sense empipar.