Viure

No l’he batejat, però li podria posar Mickey, al capullo. És un ratolí incontrolable, imprecís, diria que pelín-borratxo. És inalàmbric (dent blava, deu ser) però no per això és més precís. Entre una cosa i una altra, és un autèntic festival cibernètic d’imprecisió.

El desmunto i netejo de tant en tant, però és qüestió d’unes hores perquè descobreixis que el cursor –la fletxeta- no va on hauria d’anar, on tu li dius que vagi. Els americans en diuen “frustration”. Es pot traduir per “tocada d’ous”.

Sí, crec que haig d’escombrar més sovint.

Les primeres impressions són les que compten, i creen records, i acaben gravant imatges sovint indelebles. La imatge probablement inesborrable que deu tenir el meu fill gran és que Salou és un lloc on neva. Ell devia tenir dos anys i se’ns va acudir buscar un hotel que tingués piscina coberta i climatitzada en ple hivern. El vam trobar a Salou. Segur que hi ha explicacions meteorològiques i científiques, però aquell cap de setmana, increïblement, a la costa catalana va nevar. Sí, erem al desembre, però era una situació quasi inèdita. Feia molts anys que els locals no ho veien i, mentre nedavem a la piscina de l’hotel, veiem caure les volves, a estones amb una intensitat inusitada. Al carrer, només hi havia fotògrafs aficionats  immortalitzant una situació inaudita. L’Adam només volia que jugar amb la neu, clar. Des d’alehores, per a ell, Salou és pràcticament una estació alpina d’esquí.

La psico diu que parlar/escriure va bé. I, de fet, això és un aclariment al post “Puta”, una mica més avall, i que pot semblar extemporani i injustificat.Seqüència ràpida dels aconteixements. Vaig trigar molt, però al final vaig tenir explicació/diagnòstic a les coses rares que
em passaven. Tenia esclerosi múltiple. Em vaig espantar, clar. Només en sabia coses horribles.Al cap de 8 mesos va venir la frase pronunciada sense motiu aparent per la meva ex: “vull el divorci; ja no t’estimo com abans, i t’he estimat molt”. No és per la malaltia? “No”. Hi ha algun altre tio? “No”. Descobrir que la segona afirmació era falsa va ser qüestió de poc temps i de sort. Les papereres, fins i tot les electròniques, s’han de buidar. La conclusió només podia ser que si una afirmació era falsa, l’altra també ho havia de ser.Et voilà. M’estic recuperant força bé, amb una teràpia off-shore, i ara em miro el món amb un optimisme potser sense fonament, però amb optimisme. Parlo de “puta” en el post, però no és una qüestió sexual, ni monetària, és cosa d’insultar per decepció. Ja t’havies muntat el futur  mentalment. T’imaginaves enfrontant un cop més dificultats, precipicis, monstres sanguinaris… i no. Has de tornar a començar. Els monstres sanguinaris hi són, però estàs sol. Sense puta.

Davant la pressió mediàtica i casos recents, ho confesso: sóc lesbià, sempre m’han agradat les dones. Em treuran els fills, encara que només els vegi unes hores cada dia, i no sempre? A veure si algun jutge acaba considerant punible que miri dissimuladament els culs de les dones pel carrer. I la mare és pitjor. S’ho fa amb un home, em sembla. Amb aquells pels. Uix.

Quan deixaran de ficar-se’ns al llit sense permís? I tenen els peus frets. I apaguen el llum sense preguntar.

Avui i demà són dies tontos. Són Santes, sí, però la gresca de veritat no comença fins dimecres nit, l’Escapada. Aquest any no hi aniré. I em sap greu, però no puc anar-hi sol, necessito un lassarillo perquè m’aguanti mentre t’acostes a fregar d’una diablessa –que té la matraca a punt- i li preguntes amb un somriure allò de “perdó, ens coneixem?” Aleshores, ella  també somriu, amb mooolta ironia, encén i tothom a córrer. Tinc una cosina que és diablessa, però mai sé quina és enmig del merdé. Ens saludem abans i després, però quan està “de servei”, amb tots els estris de foc preparats, no crec que conegui ningú. Clar que aquell dia tenim uns quants milers de convidats.

Què és un “caballomaera”  (normalitzat, caballo de madera)?, com es cuinen els “chícharos”? Quan es pot dir “tequiereíperehí?” (te quieres ir, perejil). Ho acabes aprenent. La condició és que hagis anat moltes vegades a Màlaga, com és el meu cas. L’Adam i l’Alba, almenys fins ara, posen un accent ostensiblement maresmenc a aquestes antropologies i el resultat acaba sent fonèticament nefast. Potser milloren. En tot cas, quan són allà i per telèfon els sento parlar entre ells (ho fan en castellà quan són allà o aquí amb sa mare) utilitzen un castellà neutre, semblen de Valladoliz. Tinc ganes de marxar ja a Irlanda amb ells perquè confirmin que hi ha llocs on no parlen ni català ni andalú. Ells asseguren que “ja” parlen anglès. Saben comptar de 1 a 10; de 10 a 1 no els acaba de sortir. Tornaran recitant Shakespeare?

Per la teva cobardia – puta

Per la teva capacitat de mentir – puta

Per la teva incapacitat d’acceptar els meus sentiments – puta

Per la teva negativa a acceptar els meus sentiments – puta

Per la teva manca de visió – puta

Per la teva comoditat – puta

Per la meva incapacitat d’entendre – puta

Pel teu plaer – puta

Per la ignorància del meu plaer - puta

Per la teva insinceritat - puta

Pel teu tansemenfotisme davant la meva previsible soledat - puta

Per la teva absència de compassió - puta

Que bé que dormiré avui. Bonanit.

“A tu et busca la policia, ja ho saps?”. I ell rient. “No no no riguis. Van per tu. Busquen un negre que té el nas mooolt llarg. Ets tu”. I en Mamadú vinga riure. És un col.lega de classe de l’Adam (o sia, 9 anys), el seu millor amic, veí meu i és molt divertit. Si li dius “tu, negre”, et contesta “tu, blanc”. Quan me’l trobo pel carrer, em pregunta “papa de l’Adam, que vindrà a jugar?”. Es diu multiculturalitat? No, es diu Mamadú, i si li preguntes, et contestarà que ell és de Mataró. I és veritat, clar.

Hi ha gent que és “de tarifa barata”. Aquesta gent low cost fa el que ha de fer però amb el mínim cost possible i, com a conseqüència, amb una qualitat mediocre. Però sobretot amb el màxim de guany per ells. El resultat, clar, és pobretó, tot i que encara no han après allò que “es pot enganyar algú sempre” etc. I no parlo només de cuinar, de roba o de sexe. Els low cost també apliquen la seva filosofia a no aguantar una porta oberta perquè entri el que va al darrera, encara que sigui un avi (a no ser que sigui poderós), o a mostrar-se permanentment silenciosos o xerradors per les butxaques, histèricament. Dels segons s’ha de desconfiar sempre, això ja se sap.Els “low” estalvien energia, i això va bé per combatre el canvi climàtic, suposo, però l’estalvien per ells, no reparteixen l’estalvi. Són avorrits dins del seu guirigai coiuntural i gent de mal fiar, davant la que no t’ajupiries a collir un duro.

T’has vist obligat durant molt de temps a escriure: a) el que t’obligaven a escriure, b) el que havia de seguir “la línia editorial”, c) el que tu t’obligaves a escriure perquè el capo eres tu, d) un panegíric dissimulat per cobrir un “disc sol.licitat”, etcetc, però poques vegades has escrit opinió perquè sí, sobretot perquè t’ha vingut de gust. I ara em ve de gust no escriure re, té, vull anar al llit, em fa mal aquest queixal, veus?