Viure

A veure, si no sóc realista, avui és un gran dia: demà començo vacances, i aquell parell ja dormen a casa meva aquesta nit.

Si sóc realista, estic cagat. La setmana que ve comencem una autèntica aventura: ens n’anem tots tres 15 dies a Irlanda. Els tres i el meu fotimer de pastilles. No sé si farem ressuscitar l’IRA, però Irlanda will never be the same després de passar-hi nosaltres. He intentat fer-me un itinerari amb origen i destí Cobh amb els busos de l’Eireann no sé què, però no me’n surto, amb la seva web.  És d’esperar que des d’allà sigui més fàcil.

Pel que fa a la feina, confesso que no em sabrà gaire greu marxar un mes. No miraré donapassos ni càm-beta ni notes ni hòsties. Aquests dies potser miro la tele. Però el bloc el deixo obert.

Il.lús –i burro- de mi. M’he apuntat a una altra web d’aquestes que et busquen parella i que són un frau. Després de fer-te dotzenes de preguntes sobre com ets, els teus mèrits, les teves virtuts (com si els qui s’hi apunten n’amaguessin alguna) i quasi bé les magnituds, et demanen cobrar. No abans, després. També et demanen una foto i he complert. He enviat aquella amb l’Adam i l’Alba que ens va fer en Cesc fa uns mesos i en què ens estem descollonant, ja no recordo perquè. Dons ha estat rebutjada. “No cumple nuestras pautas sobre fotografías y no se ha aceptado su uso en nuestro sitio.”Ja adverteixen que les fotos en boles i porno no les accepten, però la intenció era força més blanca, estem tots vestits i la foto tenia poc de sessuá. “Te deseamos mucha suerte en tu búsqueda de ese alguien especial”, s’acomiaden. Gràcies. No només no pagaré perquè em trobeu una bleda. L’”algú especial” no el busques ni te’l busquen, el trobes. O potser et troba a tu.

De El Mundo-e, avui vespre:

Descritas las primeras alteraciones genéticas relacionadas con la esclerosis en 30 años

I llegeixes la informació però no entens re, és per metges. Que si les cèl.lules T, que si el sistema immunològic… Però és la primera notícia esperançadora en molt de temps. La darrera pista la vaig tenir del meu metge anti-viral. “En 5 anys, les coses canviaran molt”, crec que va dir. No vaig voler preguntar. I tampoc trucaré a
la Vall d’Hebron per preguntar.

No, m’haig de fixar en el que tinc davant del nas. I ara hi tinc que demà arriben aquells hooligans, que l’altra setmana marxem cap a Cobh i que la primera feina serà aconseguir que diguin ben pronunciat, “what’s your name?” i “my name is…”. Això ja serà prou difícil.

Però estic una mica nerviós, tu. Ho confesso.

És el que posa a una de les samarretes que més m’agraden, però que intento posar-me només a Mataró. És una qüestió estadística. No crec que gaires mataronins entenguin que horny vol dir “calent”, o “vaig calent”, en canvi a les Rambles, a Bcn, tindria interpel.lacions, segur.

A veure, és un joc de paraules. Horn també vol dir “banya”, i els dibuixos que hi ha són al.legòrics a les banyes de bestioles, dissimulant el horny sexual de primera vista. Però té una tercera acepció, aquesta més personal i anglo-catalana: si porta banyes, horny també deu ser cornut. Molt equivocada no va, la samarreta. Però és xula. Qui no l’entengui, que calli, i qui l’entengui millor que també.

O sia, deu ser que una dona em dura dos cotxes, O dos cotxes, una dona. M’ha trucat un dels meus ex-cunyats, que es queda el Focus. “2.000? Pero si mi hermana me dijo que se lo vendías a ella por 1.500!” Li he dit que aquest era un preu polític -i és veritat- i que val, que li deixo a ell per 1.500. Sóc tannn bonnn negociant…

Es deia/diu Xof per la matrícula (B-XF). A l’anterior li vaig posar “Bonic”, pel mateix (matrícula B-NC) i l’acabava d’estrenar quan em vaig liar amb ella.

En Xof ha fet molts quilòmetres. Molts cops a Màlaga, pero també París, Portugal, i algun orgasme escadusser, accidental i perillós d’ella creat (?) per mi mentre jo conduia quan l’A92 encara no estava acabada. Suicida.

O sia, que ja no estic gens motoritzat. Sisisí, necessito nòvia. Però a més de bonica, intel.ligència i sentit de l’humor, ara també ha de tenir cotxe. Els elevadors dels nanos no calen, gràcies, ja en tinc.

Còrdova m’agrada més que Granada, i no sóc en absolut un expert en capitals andaluses, però Graná està molt sobat i tot plegat acaba semblant un decorat. Havien de venir els anglesos (com es diu el de “Cuentos de la Alhambra”?, això en Washington Irving, visca intenné) per explicar-nos lo bé que ho hem deixat tot.

Graná és bonica, no hi ha dubte, però Còrdova és real. La mesquita (catedral cristiana!?) em va recordar molt la mesquita de Cayrouan, crec, a Tunísia. En la seva estructura. L’interior és irrepetible. Els arquitectes devien ser cosins.

Crec que va ser a Còrdova on vaig cometre l’error. “Va, Adam, sortim” (nen agafat per l’espatlla). I no era l’Adam, m’havia equivocat de nen i ja me n’emportava un altre. Nen espantat, pares rient i jo avergonyit.

No sé si ho he entès bé, però m’ha semblat que sonava així. Veure tocar els “Antònia Font”, tenint en compte el meu cognom, és com veure una cosina desconeguda a l’escenari. Tenen coses bones, però aquests mallorquins sonaven raros, massa cacofònics i dispersos. Però tenen peces maques, sí. O potser jo no hi entenc prou, simplement.
La Caterina (bloc No em diguis que és un somni, aquí, a can Bloctum) els coneix millor que jo, segur.Milers de persones deambulant d’escenari en escenari, una passada. Des de casa sento les sardanes, però hi ha moltes coses. Les santes ho curen tot. Em sento més fort, més alt, etc.

Sopat amb ma mare a

la Rambla. Després de parlar-hi, una vegada més no entenc com vaig sortir jo. (Continuo explicant només en privat.)Avui són els focs, o sia la majoria dels 120.000 habitants d’aquest poble són al passeig marítim, aquí al costat. Quan ho he vist tot ple a les 10 he vist la meva. “Mama, no es pot seure, me’n vaig a casa meva” (a prop). Ella s’hi ha quedat, afortunadament. Provaré de veure els focs des del balcó i quan s’acabin baixaré al “Sarau”, una gran quantitat de música, ball, etc al passeig marítim. El que els polítics en diuen “una aposta per blabla”. Potser trobo/veig algú.Em resulta molt dur fer moltes coses amb ma mare (parlar-hi, per exemple), però quasi dolorós caminar al seu costat. Entre el seu caminar d’obesa coixa i el meu caminar deambulant, devem fer plorar.He fabulat el que li he dit un parell de vegades en conya a la psico: que a Cobh coneixia una pèl-roja, pigada i amb les tetes grans, que sàpiga una mica de castellà. I que me l’emportava a Mataró i li ensenyava català entre altres coses. Ei, que somiar despert és barat. Només gastes connexions neuronals, i es recuperen soles.

Ho dic baixet i ho penso encara més baix. La carambola d’ahir amb el dni/passaport és un signe?  Bo? Els romans observaven el vol de les orenetes o les vísceres d’animals per llegir el futur (l’Astèrix en fa bones referències). Que ahir, inesperadament, em trobés amb un tros de vida solucionat és una excepció puntual dins d’un recorregut vital catastròfic en els darrers temps que no canviarà re? O és un símptoma de que les coses comencen a anar bé? O no és cap de les dues coses sinó tot el contrari?

No, em nego a formular desitjos i expressar anhels. Ja fa temps que vaig decidir deixar-me anar.

Acabo de parlar amb ells (m’ha costat innombrables trucades a molts mòbils) i l’Alba només volia penjar (”buenu, adéééu…”).  Tenen cuques per marxar, avui es veu que tornen a Nerja.

M’ha vingut una mena de por per marxar. Hi haurà merdé al Prat? Es marejaran a l’avió? S’enyoraran de sa mare? Els entendran? Es faran entendre? Tindré algun inexplicable iuiu de salut? Estic tenint una merda de Santes, però una cosa està clara: Irlanda no tornarà a ser el mateix quan haguem marxat.

A més, avui estic una mica diplòpic i especialment atàxic. Toma palabros. Gran dia.

És com en diuen a Màlaga quan tens molta sort (o quan en tens poca? No me’n recordo). És igual, avui he tingut molta sort. Ahir vaig descobrir espantat que tenia el dni caducat i això, en un país de tradició legal napoleònica com aquest, és pecat quasi mortal. I que no tinc passaport, va morir també caducat. La policia, en aquest cas, et pot disparar, et pots morir d’un costipat mal curat o et pot caure la tita a troços. Però el més greu és que no pots viatjar a l’estranger. I menys amb dos menors, com tinc la intenció de fer d’aquí a uns dies.O sia, que a les 8 ja era a la comissaria de la polisianasioná. He tornat a provar allò de dir-li al policia de la porta “miri, és que estic malalt i no puc estar molta estona dret etc”. M’ha colat, sense demanar diagnòstic ni papers segellats, increïble. La millor sorpresa ha estat dins, quan esperava que em diguessin allò de “un mes pel dni, una setmana pel passaport”. Dons no, i aquí ha vingut “la sembrá”. M’ha sortit l’amable polisianasioná amb el dni que em vaig fer fa un any a la mà i que mai no havia recollit! Me’l vaig fer perquè… blabla… llarg d’explicar. I el passaport? Dimarts el tindran.

O sia, m’han colat i he començat a fer una cosa que sorprenentment ja tenia feta.

Sembrao.