Viure

Deu haver-hi moltes maneres de tenir fills. Segons com ho facis, acaba sent un inevitable joc d’imperatius, però la forma més important de criar-los gira al voltant del concepte “paciència”, i jo no en tinc prou, ho reconec, i em sap greu. Picar no, clar, però cridar és insidiosament inevitable en el sentit més etimològic: no-ho-pots-evitar. Ahir es van quedar tots dos a dormir a casa meva (la mare havia de blabla). A les 7 del matí ja hi havia crits, i la velocitat per llevar-se, colacao, etc, ha resultat  extremadament baixa.

La frase que afortunadament encara no he pronunciat (potser algú ho ha fet, pobret/a) és “Adam, baixa de la làmpara” o “Alba, deixa anar la cua del lleó”.  Adorables? A tots ens agrada tenir-nos enganyats, però els estimes com un babau.

Cowards die many times before their deathsValiants never taste of death but once.M’ho va fer aprendre en Barry quan era petit, a més del monòleg aquell del “Friends, Romans, countrymen” etc. Sí, avui m’he comportat com un valiant, i estic content de mi. Re d’especial, però bé. No he fet salts mortals ni he empaitat corrents cap tia, però estic orgullós. També he anat –conduint!- a veure Ocean’s 13 i m’ha entretingut. És que és difícil que els protas no et caiguin bé. I a més aquest cap de setmana he estat molt prolífic. Es nota que he estat sol?.

És estúpid. Et deixes anar, però no pots evitar pensar que “si
la Irene paga això de renda deu voler dir que no es compra pis, o sia, que augmenten les possibilitats que es lii la manta al cap i decideixi emigrar amb els nanos…”. Però també que “si en Toni li paga mig lloguer, es redueixen aquestes possibilitats, perquè té uns ingressos assegurats, però si…” Un merdé. La font de la info és ma mare, o sia que res és absolutament fiable. Va, ho torno a provar. Re, no puc penjar la foto. Sóc incapaç de donar a conèixer el meu careto i els dels meus sàtrapes per internet. Des del iajú sí que ho sabria fer, però al bloc encara no en sé.

La psico em  diu que sóc recursiu. Qui ho havia de dir, con esos pelos? Em puc imaginar què vol dir, però no deixa que sona fatal. For example, “recursiu” sona a: invasiu, fer la viu-viu, caganiu, compulsiu, confiscatiu. O sia, quasi re de bo. Quan ets recursiu et fas més alt i més guapo? Més llest? Més… compulsiu? La tens més llarga? O potser ser recursiu és allò que faig de pensar en una pizza per sopar i tenir a punt un recanvi per si la pizzeria és tancada? En tv sé què és un pla de recurs, però fora d’aquí no n’estic segur.He anat a buscar el primer paquetot de medicaments pels propers mesos. I encara me’n falten. Els tindré demà crec. La xicota que m’ha despatxat, atabalada amb tanta recepta i si entra o no pel seguro i etc, ha calculat la fortuna que li pagaré demà i m’ha acabat dient que em farien “client del mes”, com si fos
la McDonald’s i no la farmàcia de
la Riera.

Va, posem que continua l’escalfada i els pols es fonen. La gran pregunta: quan ho notarem? La gran resposta: trigarem. O potser ni ho veurem. Conclusió creativa: lluitem contra les emissions, els gasos-hivernacle etcetc. Conclusió destructiva: l’últim que apagui el llum.I no és qüestió de ser pessimista. Els polítics –que són els que manen- funcionen amb un timing de 4 o 5 anys, 8 o 10 si repeteixen. Pertant, massa curt per un fenomen estúpidament humà que supera, en temps, la durada habitual dels membres de l’espècie, inclòs el seu període de garantia. O sia: que els xiringuitos de la platja ens enterraran. Morirem amb el berberetxo punxat al palillo

Hauria d’estar agraït a l’em. Va, amb totes les lletres, encara que soni fatal: a l’esclerosi múltiple.

Sense la malaltia mai hagués sabut que la meva dona no m’estimava tant com deia o com jo pensava o com jo volia o com jo hagués volgut. Ara ja ho sé.

Sense la malaltia mai m’hagués trobat en la situació inesperada en què estic ara. De tot es pot aprendre, cony.

Va, conyetes. La mama-de-la-plaça és infermera? Dons ho sembla, però no recordo perquè.
La Susanna treballa a una fàbrica tèxtil? I està a punt d’engegar el seu marit? Dons ho sembla, però m’equivoco sovint. A
la Núria S avui li he semblat una persona-humana sense banyes (de dimoni s’entén)? Dons m’ho ha semblat, però potser també m’aquivoco.
La Mireia em té un estrany i injustificat respecte? Dons m’ho sembla, però jo no he provocat mai respecte a ningú (i content que n’estic). Els mascles de la redacció no saben què dir-me o com fer-ho? Ho sembla molt, eh? Hauria de repetir que lo meu no és contagiós, i acompanyar-ho amb una morrejada amb llengua.

No sé si la abuela era más rápida o más ágil. Lo cierto es que, con el pan bajo el brazo, miraba de reojo y avanzaba sin girar la cabeza. Rápido para su edad, muy rápido. Era una abuela homologada, es decir, no llevaba pañuelo negro en la cabeza, pero el resto (ropa oscura, falda a cuadros pequeños y marrones, etc) correspondía a los estándars más ortodoxos.

Y etc.

No sé si la iaia era més ràpida o més àgil. El cert és que, amb el pa sota el braç, mirava de reüll i avançava sense girar el cap. Ràpid per la seva edat, molt ràpid. Era una iaia homologada, és a dir, no portava mocador negre al cap, però la resta (vestit fosc, faldilla a quadres petits i marrons, etc) corresponia als estàndards més ortodoxes. Jo havia agafat aquell tros de vorera amb la intenció d’arribar ràpid a la cantonada, però la meva manca de mielina i la meva escassa habilitat em feia impossible superar-la. Pensava que si algú ens veia podia fer-se un tip de riure.

Sí, mira. Tens la sensació que fins ara la vida ha estat un seguit de canvis dramàtics. Sovint per bé i, quan han estat per dolent, n’has extret alguna lliçó o experiència o algo divertit per explicar als amics. No, fins ara no ha estat una vida avorrida. No deu sortir del normal, però a tu et sembla que és la hòstia. Dons mira, estic esperant el següent canvi dramàtic, que hauria de ser bo i agradable. La vida, sí, és pendular. Ara cap aquí, ara cap allà. I el resultat final –no recordo qui ho deia- és zero. O sia, que després d’una època xunga ha de venir la bona. És el que estic esperant. A l’ascensor, al forn, sopant o per un error telefònic, però sospito que vindrà, i crec que serà aviat. La vida és un guió accidental.

Ha estat un dia complert. Festa infantil a Llavaneres. Sí, això fa riure, però ha tingut moments estelars. Deixant de banda les estones catxondes amb els col.leguis de classe de l’Adam: caminada pel bosc, per camins plens de forats, solcs, baixades i pujades inhumanes.
La Susanna (mare de la homenatjada) m’ha donat un cop de mà per solventar els desnivells (avui estava especialment atàxic). Als troços més difícils he acabat amb
la Susanna agafant-me pel braç dret i la mare d’en Christian per l’esquerre. M’he sentit molt invàlid. He arribat explicant que he acabat al bosc “amb dues ties alhora, i he quedat bé!”. Fet merda però sí, hi ha molt bona gent al bosc.