Alba, baixa de la làmpara
Deu haver-hi moltes maneres de tenir fills. Segons com ho facis, acaba sent un inevitable joc d’imperatius, però la forma més important de criar-los gira al voltant del concepte “paciència”, i jo no en tinc prou, ho reconec, i em sap greu. Picar no, clar, però cridar és insidiosament inevitable en el sentit més etimològic: no-ho-pots-evitar. Ahir es van quedar tots dos a dormir a casa meva (la mare havia de blabla). A les 7 del matí ja hi havia crits, i la velocitat per llevar-se, colacao, etc, ha resultat extremadament baixa.
La frase que afortunadament encara no he pronunciat (potser algú ho ha fet, pobret/a) és “Adam, baixa de la làmpara” o “Alba, deixa anar la cua del lleó”. Adorables? A tots ens agrada tenir-nos enganyats, però els estimes com un babau.