El nom del poble, a Cáceres, és molt més bonic (i llarg, 6 síl.labes) que el poble mateix. L’Alba (5) i l’Adam (8 anys) hi passaran uns dies, abans d’anar a veure la família de sa mare.
- Apa, nena, quin viatge. I després te’n vas a Màlaga, a veure l’abuela?
- Sí, i després a Mataró.
És obvi i és un lloc comú: quan els tens, et tenen matat i quan són fora els trobes a faltar a quilos. Trista, la vida del pare sense els fills a tocar dels llavis.
Mar, mare. Però també marcolfa, mareig, marica, marsupilami. És d’on venim, oi? L’has vist i saludat en silenci fa anys, anant a dins seu. L’has vist pla, avorrit. I també vibrant i trempat. Amenaçador i perillós.Te l’has trobat -de nit, lluny- recobert per una fina capa brillant, que reflectia la lluna, d’allò que els més experts deien que era plàncton. L’has vist fent de llençol de tortugues, i de peixos voladors i de dofins i de meduses. T’hi has mullat la punta dels dits, penjat a proa, amb mig cos fora, desitjant que no vingués un peix dolent-dolent i se’t mengés.
¼ de 2! Increible. Ara sense conya: un dels millors St Joans de ma vida, i han estat tots memorables. I aquest cop sense sexe ni dona. He estat sol quasi tota l’estona, però el foc m’ha purificat, s’han cremat moltes coses en aquella foguera. Les flames eren altes i fortes. Fins he sanglotat. I rom al passeig marítim. Ha estat un bon dia, i se sentiran explosions tota la nit. Cada pet és una mica de curació per mi.
Escrit així, no vol dir re. Ho trec d’una samarreta, però s’entén, oi?Feck off els que m’han donat per mort i enterrat en vida; els que em tracten amb falsa compassió o amb excés de commiseració; els que m’ignoren, com si jo fos marcià i transparent; els que han desaparegut i m’estimava; els que no m’escolten, els que m’escolten i no m’entenen; els que pensen que vaig borratxo a mig matí; els que no gosen preguntar. I feck off jo mateix fins ara. M’he equivocat i sí, m’hi he fixat, el sol continua sortint cada dia, no funciona d’acord amb les teves sensacions. He fet moltes voltes al tarro i torno a l’origen: sí, com en l’anunci de L’Illa: tu ets el centre, i després van aquell parell de hooligans adorables, però tu vas al davant.
Amb y, és un taxi-tricicle vietnamita. Entre nosaltres, la contracció de ciclotímic. Puges i baixes i tornes a pujar i a baixar etc. Anímicament és un desgavell, una pèrdua de rumb que et fa anar de corcoll.Et poses content per les coses més estúpides i trist per les més peregrines. Baixes quan et preguntes perquè avui aquella ha actuat burrament amb tu i puges sota la premisa de “ho pagaràs car, bruixa”, i somrius tort, com els dolents de pel.lícula.
Hi ha dies que et sents transparent, i avui n’és un. Per la resta de la gent, existeixes, però molt poc, lo just. No reps trucades ni missatges ni postals. Tens una consciència física, però francament és lleu. Et fiques en un fòrum d’internet i no et contesten. Repeteixes, amb un missatge encara més provocador. Re.
I les ganes de normalitzar-te se’t mengen, però no li vols dir a ningú, és un secret. Molt ben guardat. Però és que ara tampoc tens ningú de confi a qui explicar-li. Que voldries…
Enfí, sortir del forat -un cop més- ja comença a ser un costum. Però encara no li veig la gràcia.
De moment he obtingut petits -quasi tímids- aplaudiments, però és qüestió de temps que em regalin ovacions. La frase pot ser utilitzable per qualsevol, però me l’aplico a mi mateix i em quedo tan ample. Autoestima? Maybe. En una sèrie de tv de fa anys, en deien “soma”.No hi puc anar, tampoc tinc entrades, però si en tingués i pogués no crec que anés a veure els Rolling, els Stones que es diu ara anglitzant. You make a grown man cry.
140 sgons. Estirat, amb les cames aixecades, o sia 2’ i 20”. És el meu rècord. La successió, en 6 mesos, ha estat: 70, 100, 120, 140 segons. Estic fet un toro. Carregat de pastilles però fet un toro. Banyes a part. Però el millor és que ha estat SENSE interferón, com qui diu a pèl. No miris el futur o el passat; mira l’avui (l’hui, que diria
la Caterina, crec), et resultarà més plaent.
La Rosa tenia els pits caiguts i en Jaume ostentava una panxa alarmant; a ella li feien molta pudor els peus i ell tenia halitosi; ella adorava esquiar i ell preferia el kite-surfing; ella era clitoridiana, clar, i ell no parava d’intentar infructuosament l’anal; ell sentia molta curiositat per Gaza i ella tirava cap a Cisjordània. Però s’estimaven a matar.
Tots tenim al fons del cervell una successió de fotos mai fetes (t’havies descuidat la càmera, no tenies piles…) però que vas “veure” i et van fer bé. O mal. La proposta a l’audiència: en teniu de millors?Aquella posta de sol a Luxor, amb l’astre caient sobre el Nil.No gaire lluny de Saigon, la guira (no turista, guira pija australiana tontalcul) després de discutir amb un venedor de presumptes joies i dient allò de “…però si és fals, és mooolt car”. (“But if it’s a fake…”)La nit caient sobre el Bòsfor.La imatge del pare mort en aquella UVI a Sto Domingo.Però també tortugues i dofins juganers a tocar de Sa Dragonera.Que el cel (ni un núvol) et caiés damunt del cap enmig del mar tota la nit i l’endemà descobríssis que d’allò tan acollonant se’n diu “les llàgrimes de St Llorenç”.El castell de Burriac vist d’a prop.O la sortida del sol des de la punta de l’espigó d’Arenys.