Is there anybody out there? (Qui cantava això?)
Aquí l’home invisible, canvi. Amb una peculiaritat: la meva invisibilitat no depèn de mi, sinó dels altres. T’hi acabes acostumant, a ser invisible, i és quasi sexi, tot i que penses que si cometessis algun delicte et pillarien de seguida, series visible de forma instantània.
És el meu segon blog. El primer -lacrimògen i depriment- va durar dos dies. No estava per escriure. Al cap d’un any, em veig amb cor de tornar-hi. Pujo i baixo, i quan baixo, baixo molt. Suposo que quan sóc dalt, com ara, m’enfilo.
Presentació curta: 44 anys, 2 fills, divorciat, mataroní, periodista (no, no sóc famós, almenys per re de bo, que jo sàpiga) i etc. Refent-reconstruint la vida que m’han desintegrat. Malaltia + divorci fa un mal resultat. Ja continuaré.