El text “Lírica dels quatre elements” de Frederic-Pau Verrié aparegut a la Revista de les arts, tracta d’un text científic, però a la vegada, també ens parla d’un text argumentatiu, on hi poden trobar una sèrie de característiques.
Els textos científics principalment, poden estar caracterítzats i diferenciats dels altres tipus, pel tema que es sol tractar, on sempre és la ciencia. Normalment aquests textos van adreçats a persones que entenen el tema i utilitzen per tant, un llenguatge culte, especialitzat y concret. L’estructura es clara i directa per poder facilitar la lectura als lectors. Predomina, en general la coordinació i la juxtaposició sobre la subordinació.  També, podem observar, com el text dóna arguments a favor i en contra sobre un tema, en aquest text, el tema en concret seria si l’art está en decadència o no. També ens parla de la cultura i de les arts plàstiques. Per tant, la principal característica que trobem en aquest text proposat, que faci referencia als textos, són els diferents arguments a favor i en contra sobre un mateix tema. A més a més, Les característiques principals dels textos argumentatius és intentar demostrar i argumentar una tesi. L’emissor ens dóna la seva opinió, normalment, als textos argumentatius es diferencien tres parts: Introducció, és la part que situa i enuncia el tema, els motius o arguments, on s’exposen els fets i per últim la conclusió, l’apartat final que recull la idea principal. Per tant, com a conclusió veig que el text proposat és una fusió de dos textos, com són l’argumentatiu i el científic.

Quan parlem de les arts plàstiques, ens referim a aquelles que veiem físicament. Com per exemple les d’arquitectura, les de escultura i les de pintura. Personalment, a mi m’agraden més les de pintura, que és on transferim més sentiments mitjançant un tipus de quadre. Es veu el que el autor ens vol expressar i ens ho fa sentir a nosaltres també amb quatre pinzellades.

Les obres que fan referència a l’arquitectura, son edificis antics o moderns que creen admiració tant per fora com per dins. Com per exemple la Casa Batlló o la Pedrera. Aquests tipus d’edificis m’agraden molt, com també aquells que li donen una mica de creació i inspiració.   Les obres de tipus de escultura són gaire interessants, ja que cada època segueix un tipus de model. Per exemple les obres del barroc que són més detallistes com el propi barroc.

Com a conclusió hi trobo que hi ha tres tipus diferents d’art plàstic, on tothom té la seva opinió respecte a cada una. La societat, valora molt els tipus d’art que fa cada autor i són un grau de satisfacció diferent per cada persona.

 El gènere poètic és el manifest de les opinions o sentiments de l’autor fent servir una mètrica característica i l’utilització de diverses figures literàries característiques d’aquest gènere.

Dins la poesia hi podem trobar la lírica, que es un gènere musical on l’autor expressa els seus sentiments  o emocions respecte a una persona o objecte d’inspiració. Es representen en versos, encara que poden ser escrits en prosa, parlaríem llavors de la prosa poètica.

Per regla general, la seva mètrica té les mateixes síl·labes amb una estructura definida. Si la seva mètrica no és així, aquell poema es lliure, perquè no esta ajustat a cap tipus de mètrica ni esta regit a cap norma. Els poemes estan dotats de figures literàries, per donar importància a allò que el autor vol remarcar, per fer-lo potser més bonic, per tal d’emfatitzar en algun fragment…

El gènere poètic es un tipus d’escrit molt ben elaborat pensat amb forma y fons. La bellesa esta implicada amb la musicalitat i la forma. La poesia es tan difícil de crear que només pot arribar a ser apta per persones que tenen uns estudis mínims o potser perquè els hi agrada tan que han aprés mitjançant qualsevol tipus de poeta. Ja que s’ha d’arribar a entendre i captar la musicalitat i saber que és allò que ens diu i com ens ho diu.

Joan Maragall, és una de les figures més transcendents i influents de Catalunya del segle XIX, la història de la literatura l’ha situat com un dels valors més significatius de la poesia catalana de tots els temps, mentre que a la vegada ha esdevingut un patrimoni col·lectiu de la Catalunya actual.

Joan Maragall s’expressa per mitjà de la seva trajectòria i els diferents terrenys que va abastar. Era un home catalanista i humanista, la seva actitud reflexiva i individualista el va portar a adoptar posicions teòriques i estètiques que van marcar el pensament cultural de l’època. Ha estat associat  al Modernisme, les pautes artístiques que articulava en la teoria que acompanyava la seva creativitat i els postulats regeneracionistes que defensava en articles, discursos, coincideixen amb d’identificació del Modernisme com un moviment transformador, que va modificar la concepció global de la cultura i de la figura de l’artista en la societat del seu temps.

Però, l’obra de Maragall es manifesta de manera transversal a les diferents visions literàries que es produeixen en l’època i experimenta contínues evolucions que influencien altres creadors i que, en alguns casos, no amaguen certes contradiccions personals. La seva poètica actua de pont entre la tradició “jocflorista” i les noves fórmules literàries inspirades en la modernitat cultural i atorga al poeta un paper fonamental en la traducció lírica de la bellesa i la inspiració natural.

Al llarg de la seva trajectòria, Maragall mostra la seva preocupació per determinades qüestions polítiques i socials de l’època. El catalanisme i el model de vertebració de Catalunya dins una Espanya en crisi, les reformes lingüístiques, la nova urbanitat emergent, els mites i la religiositat, les arrels del poble o els conflictes socials amb expressió violenta constitueixen temes de la seva obra poètica, en prosa o periodística, en els quals Maragall s’expressa des de la llibertat de pensament.

Les dues principals característiques lingüístiques dels textos són l’objectivitat i la claredat del text. L’objectivitat es manifesta amb el predomini de la funció referencial o representativa en el llenguatge i de les seves característiques pròpies, com la modalitat dins d’una frase enunciativa i la manera verbal indicativa i les passives reflectives i pronominals. També utilitza l’ús d’adjectius per a especificar complements preposicionals amb relació al nom, i l’ús del plural de modèstia i el del subjuntiu i de d’infinitiu.

La claredat del text per als especialistes la trobem mitjançant l’ús d’un vocabulari específic compost pels diferents tecnicismes que utilitza cada especialitat, també utilitza una sintaxi senzilla, d’una manera estructurada per poder comprendre millor el text. En els textos científics s’utilitzen molt les comes, els parèntesis per poder aclarir allò que es vol dir), els guions, els connectors que ajuden a explicar alguna cosa…

Finalment, la conclusió que veiem de les característiques lingüístiques, és que sempre van enfocades als textos objectius i sobretot que sigui clar el seu contingut amb diferents tècniques dins d’aquestes dues característiques.

El paper de la ciència en el món actual és francament important. Sense la ciència no podríem comprendre el món o conèixer teories sobre la realitat. Els efectes de la ciència dins la societat, també tracta sobre la societat futura. Per tant, la ciència tracta d’un factor essencial per al desenvolupament social ja que podem millorar el nostre nivell de vida mitjançant la ciència. Per exemple, intentar curar la fam o prevenir menys morts gràcies a medicaments, o ajuda d’altres països.

La ciència, ha tingut una forta influència sobre la tecnologia. Els grans avenços obtinguts han estat gràcies a la ciència, amb això queda evident que la ciència millora clarament a la tecnologia. Gràcies a les noves tecnologies, la nostra vida pot ser fins i tot més fàcil i tot això és gràcies a aquests dos grans factors de la societat.

Finalment, aquests dos grans factors, van enganxats pràcticament a la societat, i son sense dubte inseparables, perquè gràcies a la ciència, a la tecnologia i a la societat, tenim tots una gran facilitat de vida immesurable que fa que poc a poc avancem més dins el món que ens envolta i podem viure millor.

El conte és un relat breu d’un fet o d’un seguit de fets reals, llegendaris o ficticis que té l’objectiu d’entretenir, moralitzar o fer reflexionar. 

Al conte literari hi trobem dos tipus, el primer és el conte tradicional o rondalla, que és aquell de caràcter popular i anònim. En principi, és de transmissió oral tot i que els podem trobar també escrits. Acostumen a reflectir problemes col·lectius i poden tenir múltiples versions. I el segon tipus és el conte literari, que és una narració curta i culta escrita per un autor reconegut.Cal diferenciar entre la llengua i el llenguatge dels contes tradicionals o rondalles i els contes literaris. Mentre el conte tradicional, té un llenguatge més planer i col·loquial, el conte literari tendeix a utilitzar un llenguatge més elaborat i culte i a utilitzar els recursos retòrics propis de llenguatge literari.

El procés d’elaboració d’un conte és personal i cada autor té les seves pròpies formes de crear i escriure. Tot i així, es poden enumerar un seguit de passos que s’acostumen a seguir a l’hora d’escriure un conte o un altre text de tipus literari. Primer hauríem de buscar la documentació necessària, seguidament, llegir i analitzar contes i altres narracions de diversos autors que ens puguin servir de referència i donar idees i elements per escriure. També podem idear el nucli argumental del conte i plantejar el seu esquema o estructura bàsica, escriure els primers esborranys, revisar i corregir tant la forma com els continguts i redactar definitivament el text. Els elements i procediments principals del conte són els mateixos que els de la novel·la o altres narracions, però fica molta concentració als elements narratius. Com a elements principals hi trobem, el context, l’argument, els personatges i la temàtica. El conte s’acostuma a estructurar en tres parts diferenciades tot i que aquesta estructura no és fixa i pot variar segons el conte. La primera part és la introducció, on es presenten als personatges, i s’esmenta el temps i l’espai de l’acció. També s’hi planteja la situació inicial. La segona part és el desenvolupament, on s’esmenta tot allò que succeeix, i a la tercera part parlem del desenllaç, on s’esmenta la conclusió del relat. Pot ser obert, quan el narrador no dóna cap solució a la història o bé tancat, quan l’autor resol el problema plantejat i no dóna cap opció al lector. Utilitza dos punts de vista, el punt de vista intern, aquell on el narrador participa en els fets de la història i els coneix des de dintre. Pot ésser el mateix protagonista de la història o un personatge més secundari. La història pot estar narrada en 1ª o en 3ª persona. I el punt de vista extern, aquell on el narrador no està involucrat en la història i ens la presenta des d’un punt de vista més llunyà o extern. En aquest cas, la història sempre se’ns explica en 3ª persona.

Molta gent pensa que tota persona té un preu. Vénen la seva intimitat per una gran suma de diners, venen el seu cos, es conformen amb cert preu per poder menjar, per poder donar-se qualsevol satisfacció. Gent que ajuda a altra amb diners per mig, gent que per aconseguir una millor qualitat de vida, es ven a qualsevol preu.

D’altres, que estan segurs de que no són venuts, sinó que és el preu que obtenen per donar satisfacció a aquells treballs que han ofert als altres, és a dir, la gent dona uns beneficis a canvi d’un salari. Per exemple, un cantant guanya diners venent un disc, fen concerts… realment per aconseguir la alegria i satisfacció d’aquells a qui els agradi aquella música.

Des del meu punt de vista, penso que cap persona té un preu, per a mi, em resulta una expressió desagradable ja que dir que una persona marca un cert preu és del tot incert. Les persones són com són, però no tenen un preu per ser venuts als altres. Jo em trobo en aquelles persones que diuen que no es venen per diners, sinó que els guanyen gracies als beneficis donats. És una manera també de guanyar-se la vida, ja que sense diners, avui dia no podem menjar, ni aconseguir aigua, ni llum, ni cap mètode per viure. Aquest tema és realment discutible ja que tothom té opinions diferents dins la societat.

Els textos divulgatius científics i els textos científics, serveixen per explicar teories, objectives o realitats sobre la naturalesa o la ciència. La seva funció no es donar la seva opinió sobre un tema, sino que tracten de temes objectius on predominen les teories o conclusions que es treuen dels experiments. Serveixen per informar i explicar un tema sobre alguna cosa científica.

En els dos hi predominen l’explicació i també l’argumentació, però la seva estructura pot ser deductiva, inductiva o enquadrant.

D’altra banda, els textos científics a diferència dels divulgatius, són més per a un públic que ja coneix el tema, i els textos de divulgació, tracten d’un públic que vol aprendre. També el vocabulari dels textos científics son més tècnics i precisos que els textos de divulgació.