Azahara Duran

Joan Maragall, és una de les figures més transcendents i influents de Catalunya del segle XIX, la història de la literatura l’ha situat com un dels valors més significatius de la poesia catalana de tots els temps, mentre que a la vegada ha esdevingut un patrimoni col·lectiu de la Catalunya actual.

Joan Maragall s’expressa per mitjà de la seva trajectòria i els diferents terrenys que va abastar. Era un home catalanista i humanista, la seva actitud reflexiva i individualista el va portar a adoptar posicions teòriques i estètiques que van marcar el pensament cultural de l’època. Ha estat associat  al Modernisme, les pautes artístiques que articulava en la teoria que acompanyava la seva creativitat i els postulats regeneracionistes que defensava en articles, discursos, coincideixen amb d’identificació del Modernisme com un moviment transformador, que va modificar la concepció global de la cultura i de la figura de l’artista en la societat del seu temps.

Però, l’obra de Maragall es manifesta de manera transversal a les diferents visions literàries que es produeixen en l’època i experimenta contínues evolucions que influencien altres creadors i que, en alguns casos, no amaguen certes contradiccions personals. La seva poètica actua de pont entre la tradició “jocflorista” i les noves fórmules literàries inspirades en la modernitat cultural i atorga al poeta un paper fonamental en la traducció lírica de la bellesa i la inspiració natural.

Al llarg de la seva trajectòria, Maragall mostra la seva preocupació per determinades qüestions polítiques i socials de l’època. El catalanisme i el model de vertebració de Catalunya dins una Espanya en crisi, les reformes lingüístiques, la nova urbanitat emergent, els mites i la religiositat, les arrels del poble o els conflictes socials amb expressió violenta constitueixen temes de la seva obra poètica, en prosa o periodística, en els quals Maragall s’expressa des de la llibertat de pensament.