POESIES, ASSAJOS I MÉS

alerta del sistema excel•lentíssim

 

 

excel•lentíssims i il•lustríssims caixers dels claveguerams,
a sa teva cara de pomes agres em dirigeixo un cop més,
els ducats i les ducades són tocades a tocadors d’ovívores,
les serps dels fanals i els semàfors no tenen cap sentit ni crit,
marqui millor la pista de la terra on vol aterrar i esfum-hi’s…
i si cal facis el simpàtic quan els simis saltin de les garjoles,
el zoològic té tantes antenes posades que us té de masoveres,
els vostres diners tant mal guanyats encara em pentinen selles,
em fan radiar om un sol on qualsevol pot sucar-hi pa, és així,
ara insulti a l’adversari amb aquest posat de encaix i encaixada,
amb aquesta fortuna digui’m el mateix a mi i no és faci el boig,
embogir a aquestes alçades és clavar-te l’estelada al cap de munt,
facis socis de govern amb cadascun dels ciutadans i compti…
un, dos, tres, les tres bessones i la bressolada i tornem a guaitar,
miri, miri, miri, mirem un cop més, digui, digui, digui, aprenent,
entenguis amb la “mare” de la península ibèrica i faci un pernil,
agafi el toro per les banyes i ensopegui amb un altre vodevil,
faci de testimoni a les noces de tots els néts encara per néixer,
des de banyoles al pla de l’estany, de la catalunya nord al sud,
de les minúscules lletres a les gràcies i els sants, per l’empordà,
reculi vint-i-quatre i puja al tres-cents, faci deu mil serials…
quan passi pels infinits sense dissenys barats a les mans…
no faci mai més cap ofrena al gos olímpic sense independentisme,
no infravalori a ningú per cap condició i, menys, a les bambes,
no cal que es faci veure ni digui res que el posi en un compromís,
no opini si no és estrictament necessari sense un gabinet al darrere,
un altre al davant i un pastís sota la família sagrada, gaudint d’allò,
encarreguis d’encarregar més energia renovable i prohibeixi l’aire,
sí, l’aire, diuen que ja el podem comprar i tot, encara vol marxar…
potser un dia jo no coneixeré la terra dels nostres vells, ara penso,
encara ho faig, com per no fer cap cua davant el palau ni parlament,
com per no passar-me mai per cap ajuntament, si cal, cal, si pots…
faci el favor de no provocar amb roses obertes o les espines pariran,
a la par, com sempre, hi ha tants excel•lentíssims al món com tu,
sense nota aplicable només se que no evoluciona favorablement,
que va massa lent i suposo que estareu fent política per si ens cansem,
massa cansats estem ja com per suportar més polítics escombraries,
i disculpi que empri aquesta paraula tant ben sonant per les guardioles,
segelleu els contenidors amb codis de barres i estrelles, posi-la,
posin una estrelleta per la revolució que sembla oblidada la resistència,
sinó sempre sereu un partit més de particions amb socis socials,
amb el carnet de súper herois els nens i les nenes fan un fiu,
t’he tornat a veure volar, quina rapidesa, com canvien les coses,
amb un no res hi ets i no hi ets, no vessaré cap llàgrima de sang,
ni de salada mar, on les tonyines fan la ziga-zaga al ritme termonuclear,
mai, mai dels desmais et perdràs a la llarga pista que tens aquí davant,
ocupes una cadira acostumada a fer el vall mentre no ens cansem…
masses mentides i el pastís està com ho diria, buit, buit de lloc,
pensi com celebrarà la independència i perquè menjo llengua,
perquè menges les llengües i les llengüetes i si voles, volaràs,
agafaràs el millor de la terra que has trepitjat, és de preveure,
alçaràs el vol amb el millor aparell, és d’intel•ligència, i sí,
t’assessoraran un com més els assessors d’imatge, miri-ho bé,
en un moment aprenem a aprendre i ara no estem pas sols,
tenim un exèrcit d’espermatozous disposats a l’assalt,
fent el salt com papallones infinites al final l’efecte giravolt,
serem com sempre i ara, una vegada més, cop a cop, bes a bes,
com ens estimem la terra que ens venem com sempre,
com ens estimem els nostres orígens, no perdem identitat,
el recompte per un país sobirà és fer-nos entendre en català,
més universals no podem ser, ara deixi tranquil els campaments,
deixi’ns amb la tranquil•litat dels passadors de les muntanyes,
amb les nostres caputxetes sense caputxins ni cantimplores,
si plores, plora, sempre hi haurà una font del gat pel soldat,
soldarem tantes soldadures que les veurem a totes molsudes,
el verdet rovellarà el ferro i les monedes de coure, quina moneda…
sí, això sí, molt europeus i molta xerrera a les nacions unides,
nacionals i socialistes com sou ara digui quina nació som,
nostrarem la nostre ensenya i la nostre bandera, roig pur,
roig de sang, roig de robí, segles esperant, resistint,
un vegada més, clamant l’atenció, el vol millor,
clam a clam, éssers mil•lenaris com som,
éssers mitològics sense lògia,
recull de cants i escrits,
si coneixeu la lluna blanca
digui-li a cau d’orella
que la passió i la tendresa
són versos que voleien sols,
que quan sigui no hi serà,
que la terra és respectada,
que queda molt a transcriure,
que aquí els gelats són ben gelats,
que et congelen la llengua materna,
que hi ha massa espanyolista,
que no ens deixen esparracar,
que les espardenyes són a la cerdanya
com les abarques per les cales,
que som rics de plataformes,
que ningú no vola si no vol,
quan hi ens portem a altres mapes,
desapareixeran els qui volen anar,
seran fum i carburant encès,
aniran a fer perles a l’everest,
allà on la varem clavar i morir,
com una gesta sense gesticular,
com una aventura èpica a escalar,
i escalarem pels llacs i les selves,
per les més verges, per les més negres,
això mai s’aturarà
ara caic, un cop més
sóc on sóc
no puc més
.

integritat i destí (camí)

drets adquirits i malferits, acció i activació,

ardent segon de senyal dolça i plàcida nua,

a una plaça de floretes jo voldria créixer,

ara, una miqueta més, explotant com totes,

extorsionant el meu cos com un gos foll,

com la follia i la bogeria dels nostres nins,

com les nostres ninetes plenes de llumetes,

com les nostres nines carregades de ninots,

torren les torres amb rajos solars dàctils,

dígits i mans carregades de talls i retalls,

si cal desempallegats de pells i empalant,

pelant les canyes i fonent-les sense vacil·lar,

sense cap dubte som on el sol i molt més lluny,

mica en mica es fondrà, llarga vida a la terra lliure,

verge com les ninetes dels ulls de les nines i els nins,

serem les espirals que si exploten explotem les idees,

com espies d’espines i espiralitzacions a cada acció,

ara que les nanses són bosses on posar-hi els caps,

on cadascú té el seu eslògan o resta transparent,

on els transports col·lectius encara recapten,

on els transports terrestres són una excusa perfecte,

extraient fins l’ultima goteta monetària mundial,

cercant casa arreu sense poder veure’ns plens,

per quatre duros i tres pessetes, cinc cèntims,

escanejat de formes deformes, formulant,

fent formules magistrals sense el “pagaré”,

si podem anirem entre els nius a rem,

fisonomia d’un anell trencadís,

on les botes juguen als botins,

on els motins són somni antic,

on emmascarats mosseguem,

on allunyem les llunes cap al sol,

on cap planeta podrà fer ombra,

defensar les energies renovables,

renovar les noves postures,

les més antigues fures,

l’integritat complerta del teu somriure,

l’integritat absoluta sense absolutismes,

un senzill gest: cobrir-ho tot de plaques,

placant els fotons i les fotovoltaiques,

a anys llum pels vols dels volts,

voltant amunt i avall com porcs espins,

deixant fragància de mofeta refeta,

als nassos de cotxes oficials,

de cotxes negres de caixa forta,

als cotxes negres de caixes negres,

als comptadors de vides per la mort,

als comptadors de morts per la suposada vida,

sense jerarquies entre animals,

sense jerarquies entre els humans,

tàcits i àcrates a acròpolis policíaca,

a la tomba del sergent de ferro, irònica mort,

sarcàstica reialesa de furts a la torera,

tomben les tombes i els paisatgistes,

paisatges inhòspits de natura morta,

recull a les posades a escena,

materialisme d’ulleres d’ombres,

solàriums i vademècums,

romànics tardans de tardes molles,

alba del primer raig, canvis de quarts,

canvis de campanes sense campanars,

feixismes armats per la creu i el teu meu,

el meu teu, el gat marca les passes,

pendents dels felins per filar i desfilar,

tronadors revertits de reverències curtes,

sense vols ni voladures, enllaçant-nos,

sense drogues toves o dures,

morint ara de nou, un cop més,

sempre fidels a la causa justa i noble,

sempre amenaçant la causa injusta i als premis nobiliaris,

a les plaques sense doble o triplicat, canviant de país i estat,

estarem donant vivències a les planes dels setmanals,

als sempre eterns internats d’internautes,

als sempre presents internats d’astronautes,

de passatgers pirates dels espais siderals,

de sidecar a sidecar, de tricicles a tricicles,

de rodes i esferes al magnetisme,

al servei dels veïns i les veïnes,

al servei de tots els vells i les velles,

al servei de les nenes, les més belles,

a mans de tota la classe obrera,

a mans de tota la classe treballadora,

a mans de qui faci bon ús del públic publicat,

a mans dels gats i les gates,

de les bruixes i les escombres,

de les llunes noves, prunes i dolces,

de les vies fèrries,

de la fundició de l’acer i el titani,

a foc emergent roent i present,

als recons més prohibits dels nostres cossos,

obrint-se lloc entre els nostres ossos,

cercant mos i begudes a les platges nues,

deixant teixits arrancats a les roques,

desig present i fervent de nuesa extrema,

arrencats per les ones salvatges,

begudes gelades com oasi dolç,

com oasi de cervesa glaçada,

escalfor de cos i ment, parpelles,

ingenuïtat i tendresa i quatre pams,

salutacions a les belles espatlles,

carregaments d’amics a les brases,

posta de sol de pintura màgica,

núvols blancs i blaus a les natges,

tendresa entre límits i penyores,

ofrena de cos a les ones trencades,

ofrena de grans de sorra per la platja,

un a un, mica en mica,

passatgers sense presses ni cues,

passeig marítim on el mar és íntim,

marítims intermitents pel vent,

totes les il·lusions en un servei integrat,

aniríem molt més lluny sense cap bitllet,

donaríem el millor de tots plegats,

sense cap punt ni trencament al vers,

seria l’inversa part proporcional del revés,

ho duem tot i encara hi ha límits,

i encara hi ha valles solitàries,

les garjoles estacionàries,

sembla que no entenguin d’estacions,

ni de clàssics entre música sacra,

ara la missió és una missa morta,

tornen solitàries les campanes,

les morts entre la via i la carretera,

les morts entre el passeig i les nacionals,

les morts de costa a costa,

els cremats a dins i a fora,

són laments que llepen ferides,

que em fan com sóc de viu i mort,

que tornen torçats d’una negror roja de sang,

barregen la barreja matinal a cada bar,

un desdoblament més de sol i ombra,

de cigaló d’anís del mosso,

de cafè concís de concòrdia,

de tallats i cafès glaçats,

de massa amassada,

de recull d’escull,

del dolç embruix,

de les hores mossegades,

de la tos i la tossa,

del cal ella per l’ona,

del badall de cada ona,

de les barcelonines formes,

de les hores als rellotges de sorra,

dels detractors de detectors de metalls,

de les metes i les mamelles de les bruixes,

de les seves metralles per la tralla i els focs,

pels jaciments de pólvora als cigarrets fumables,

i sí, encara hi ha múltiples personalitats als ulls enreixats,

tots cerquem l’amnistia o el segrest de la nostre obra,

tots tenim el dret de cagar-nos a gust si volem evacuar,

acabat de vomitar aquest escrit no vol més alcohol,

ni una ni dues ni tres copetes, borratxera esborrona,

els menhirs de l’ahir ja mai més duran les roques,

ara la mina és minada pels ulls enfosquits,

per les pells brunes i les rieres seques,

pels transformadors de plutoni,

pels vehicles de carburant llunàtic,

per la pols còsmica i el descobriment,

ja mai més hi haurà lloc on jugui la gent,

acabat el joc som jugadors d’or i argent,

trobat el que ens pertany faré míssils,

l’aigua durà força als canons,

acordonarem el cordó umbilical,

farem diagrames i diafragmes de les llums,

artèria operada sense anestesiar,

sense sants ni patrons a cap ciutat,

sense matrícules ni plaques,

sense cap gran germà,

sense cables ni càmeres,

acció als ulls de la passió,

on les muntanyes estranyes

no duran mai les verges a l’execució,

on les mòmies són si més no,

un jeroglífic viu i bondadós,

doncs som en vida la mort major,

i les nostres mans són ungles,

i els nostres ulls són dents,

pastissos dolços alats,

salats en sales solitàries,

tendresa dels teus llavis,

roig als teus ulls de foc,

salitre als salers dolços,

res no ha canviat,

tot és etern,

entre tu i jo

només l’aire,

entre el teu cos i jo

només el vent de ponent

inapreciable i lent

instant suau

dolç camí

destí

montjüic

 

mont de gall i coloms cristians,
muntanya amunt, ferits i armes,
segles de repressió i cementiri,
ciris en memòria de totes les ànimes,
ciris en memòria de tots els animals,
segell de poble antic i espanyolisme,
vacances pagades i entrades revenudes,
reverents i mossens, pagans i comercials,
anals descomunals a banda i banda, arreu,
històrics sabotatges i afusellaments de ment,
de cos i ànima, d’ànims sota totes les baranes,
crits d’unitat popular, banderes barrejades, ara,
ara i després, entonant cants antics i presents,
les ànimes dels qui feren el munt tant alt,
sinuosa forma mai deformada de faldes,
de faldillers i acordonats cercles de foc,
espirals de goig i redundància només per tu,
per tu que negues el dret d’expressió expressant-te,
expressió a pressió, la passió pas a pas, absorbim,
socarrim a socarrim, rima a rima, de rem a rem,
de veler a veler, de moter a moter, de mot a mot,
de vers satànic a versàtil satànic, sou pels ous,
ous pels sous, varis ovaris i sempre les més pagades,
per sempre sigui així, d’igualtat a igualtat, sense gens,
sense genèrics germans ni germanastres sinó astres,
de carta astral a carteres asteroides i d’oïdes, anades,
olles a la pilota i pilotes a l’olla, a pressió, amb passió.
montjüic sempre serà una muntanya per navegar,
sempre serà on els canons esguarden els feixistes,
serà on no hi ha ningú que ens tregui els ulls del damunt,
allà on les bales s’oxiden i on posarem l’estelada més alta,
que és defensar la llengua i la terra materna i paterna…
ni paternalisme ni materialisme, matèria amb matèria,
artèria a artèria, as a as, assa a assa, assaig a assaig,
assagistes d’obra enllaçada amb cada porta i portal,
part a part, una vegada més, enllaçarem jueus i fatxes,
enllaçarem rojos amb rojos, ulls amb ulls, polls a polls,
espolsant puces i fent polsos dels pols i els molls,
lloms de lluminària originària, tornant al suborn,
donant milions de voltes el món ens demana pas,
el món lliure que tots voldríem pel dia del demà,
demanarem al vent els núvols i el sol totes les llums,
sóc el soc on podrem tornar a qualsevol preu i instant,
fent diamants dels nostres propis somnis, i ben alts,
estirant-nos els tirants sense tirants entre vetes,
sense traïdors entre les branques de les moreres,
cap mort sense la seva fossa comú, ni nínxol a rínxol,
tornarem a passar per les nostres ostres, coi!
farem la gallineta i el coc, coc, coc… samarreta roja,
blanca i durada, samarreta lila amb melmelada de la vall,
a la vall i a soles ballarem al ritme del millor dels ritmes,
dels ritmes rítmics, tu tindràs el millor dels motors, teu,
meu el teu despit per les persones que viuen i moren,
potser per tu mateix, mai per mi, una cançoneta d’amor,
per la més bella i salvatge de les flors, la de la vellesa,
la de fer-se gran a la velocitat de la llum i el nucli antic,
força a cops de records i retalls, ara que les teves són teves,
ara que les toves són dures i les dures són ben toves,
celebrarem totes les lligues del camp nou al camp vell,
del sarri, sarri a sant mamés, a son moix, de mestalla a allà,
més amunt on paren fins la gran planúria el blanc revés,
del sever a la revertida forma del negre i dels colors vius,
com un record de presidents, dels vius i els morts,
dels mots al nou sardiner, dels vells per terres sevillanes,
del verd i el blanc i del roig i blanc, de totes juntes,
dels equips matalassers als matalassos més cars i llunyans,
dels núvols blancs quan esclata un altre planeta d’infants,
mentre el ritme el barregem de tal manera que rigui ponent,
ara que rimem als ritmes frenètics de qualsevol camp,
després la romadera millor no canti el ball dels micacos,
parirem tantes panteres negres dins la festa que millor mirar,
saltar com elles contra qualsevol feixista racista que gosi,
que s’atreveixi a enreixar les reixes i enreixats, un cop més,
serem mes a mes la sang que mai no tornarà a sentir-nos,
serem les dones que donen cada any extraccions ferides,
que escolten el cor i la roca, que traurem traus dels cops,
ara que les puces són extretes dels animals més inhumans,
l’ésser humà i les persones són estranyíssims estrangers,
no ens reflectim ni al mirall, sigui d’on sigui, sigui nét,
sigui transparent, sigui del millor dels treballs possibles,
exhaurirem les forces i dividirem qualsevol imperi aeri,
cada vol, farem la voladura de les nenes toves i dures,
sense exclusió alguna, incloent a tothom per afecte…
més que no pas per defecte, l’efecte contrari legalitzat,
ara que l’hipocresia arriba a les esquerres i les dretes,
ficant-se tot entre l’amunt i l’avall, entre elles, tu i jo.

Electromagnètic, un per cada tic, un per cada tic-tac, per cada punt, per cada coma, per totes les cometes que els planetes s’encarreguin de la resta. Tempestes on és millor no fer-hi cap, els llamps que duem com a cervell són els més vells, els que tallen de soc arrel, els que ens tracten de putots i de putotes, venent-nos a les empreses més cabrones, les més cruels i vicioses, pels trobadors de dracs i de sants. Cap sant serà mai més màrtir ni heroi, ni cap dona heroïna, ens hi va la vida. Viurem a rem malgrat l’onatge sinuós, poc a poc i mica en mica el pla contrapicat donarà piques i bastonades pel bastó del darrer batlle, quan no ens cal policia política ni militar i encara es fa humor gràfic, sarcàstic i eclesiàstic, el meu humor més que negre no pertany ni tan sols a l’absurd, encara diuen que confonem realitat i fantasia qui ens voldria veure embogir a cada passa, els qui encara de les lletres en fem fems per seguir portant més merda a peu de porta, a peu de pota, la falca la clavem on més ens cal i ens fa falta, aquí t’he la deixo, prop de la biblioteca on emmagatzemen maragdes i mars en calma, on les bíblies són relatades per un senyor alt llarg i prim que encara du l’aire celestial de les seves barbes blanques i eternes, contrapartida ben parida de confiances sense fiances, mai va fer fàstic tenir tantes línies com a aliades, no només això sinó que, d’alguna manera tindríem que oblidar-ho tot abans l’edició no hem tanqués a mi de tirada. Els tira línies fan un salt etern a les minúscules pantalles, la televisió és a peu de carrer i allà hi apuntem les puntes i el poquet a poquet, el trosset a trosset, carregant-nos d’arsenal i pagant la victòria al preu més baix, més alt, tant se val.
Electromagnètic és el punt just, les mosques colloneres i les collonades de les televisions del futur precís, menjant-me galetes com un monstre ple de gana del barri del sèsam menjaré amb cuidadosa cautela cada cuidador perepunyeta, les claus del cel pel carcamal del Papa Benet i si vol una bona cera que rellisqui solet, ni un tir es mereix. Petonets a terra d’on… Encara ens aterra o té arrels als arrelats fills de satanassa, de satanàs, sota les nates i les franges blanques, déu du uns filets fets de puteria finíssima, tant fina és la cabrona durada que no dura, i doncs, tampoc no és pas vedada, els apòstols li xarrupen els membres i es queda com un santet, la santa inquisició no vol entrar en raó, encara cremen fogueres amb les nenes més belles i verges, ballant el ball del missioner entre les serres serrades i les segellades, apunta’t aquesta ara que encara hi ets a temps: Seguirem fent presència com espectadors o ens quedarem amb la constància de veure la nostre essència ballant els balls dels condemnats a cadenes perpetues i el ball de la mort en cadires elèctriques o eclèctiques… i doncs… algú fa més preguntes o caldrà esperar l’entrenament per veure a la gent passejar a soles amb un ritme “freak & crack”, fent el “club” més ric i ple, fotent el camp més ric i ple, un cop més… aixecant els vols dels coloms amb la garantia del millor assegurador d’or.
Els Països Catalans tenen ple dret a decidir el seu futur com a poble, els anys de resistència frontal, colze a colze, amb els feixismes van dur a entendre que ens podríem fer còmplices de tots els dalt a valls i tots els terratrèmols, tremolaran els camps i la sega serà segadora, ens farà veure un sol de cara al vent, llum i pau seran donades sense remissió, la emissió de gasos contaminants ens portarà d’escorcoll on l’últim rastre de fuel farà verí de l’aigua, que encara hi poseu nom, no teniu ni el més mínim consol, la caixa d’aigua de la font vella, mig estripada és un ritual de senyals de contenidor fumejant, tots els PPCC hauríem de participar en el referèndum, disgregats per tot el món, comptem els catalanoparlants i a veure qui té collons de tallar-nos a tots la llengua, jo no, tu tampoc, elles no, ella no, només cal que vingui un feixista espanyolitzant a dir que no tenim cap dret a l’autodeterminació… President faci mirar les roses que té com aliades, faci veure-li als clavells que dormiran a la meva tomba, faci un pont enorme d’aigües cristallines i clares i quan tornem tots de unes bones vacances pagades digueu-li als nostres néts, sí, tot és possible i més ara que e socialisme avança amb socis de totes bandes, miri s’ho bé, des de tots els angles, calculi quanta gent firma carrer per carrer, faci un croquis detallat de tots els qui li demanem els papers, no enganyi més amb oposició ferotge i posa-li un sarró i un mocador a l’àvia, estarà contenta de veure tants passant muntanyes a una i l’altre banda del mar mediterrani, el mar preciós que encara s’encarrega de fer-les passar canutes sense canutets ni canons per banda, els vàndals són una colla de degenerats a la recerca d’un pou petitó on veure’s qual narcís sense estany ni riu ni niu, són una colla de morts amb espines arreu, són una colla d’estrets de mires, mira’ls, són mirallets morts esperant resposta d’algú, foteu fora les lleis antiterroristes, tothom sap de quin peu calça l’exèrcit que teniu com a “foular”, si encara creuen que un altre univers no és possible facin el recompte de tots i cadascun dels astrònoms, dels astronautes, dels poetes i les poetesses, de les diablesses i els diables, de totes les colles de castellers, de totes les castelleres, de tots els quadres dels pintors, de totes les pintores, de les millors idees de les anxanetes, de tots els reculls, de totes les recol•lectes, passeu l’abrillantador als vostres míssils, mireu de militar a les polítiques llatinoamericanes, mireu de militar a cada grup terrorista, mireu de militar sense excepcions, mireu de fer el cor fort davant de tanta indisciplina, penseu perquè no decidim res de res, penseu perquè AI, AIT i CNT són les sigles més respectades, penseu amb tots aquells que esperen amnistia i indiferència de la política, tots aquells que no creurem mai en els moviments sindicals que per xumar-li els membres a les patronals sou massa capaços de cobrar, driblar i volar, massa poc honrats per dir les coses com cal, massa ensucrades són les llaminadures i poc canten la canya a les espanyes, al preu que va l’etiquetatge encara ens diran que hi ha ciutadans de segona, de tercera… de quarta… i els de la sisena filera, què?
És clar, ja et començo a pillar, saps? Sí, ha de ser molt més senzill, cap llengua morirà, et sembla bé o he de començar a menjar-me la meva? Cadascú te les seves llengües mortes, et mostro totes les que semblen que voleu exterminar o per no tenir drets no tenim ni el dret de proclamar-nos països catalans reunificats, anem on anem, si no només depèn dels calés si hi ha ciutadans de darrera fila, tots ho som, en som tants repartits arreu que ara no en tenim prou amb ateneus i neus, aniré més enllà del creuament de seleccions i et diré, va, fes-ho, toca’m més els picarols, després de tot això no sonaran mai, per torracollons el torrador de pell fumada, perfumaré el meu cos amb milions de llinatges, a cada bri de llum matinera et donaré una dotació de bombes i bombetes, seran un petit sacrilegi al palauet reial i un petit sortilegi per la sort d’un tros de sort i un mos. Som, i doncs, l’ombra del joc… Quan ja ha acabat, quan hi som tots.
excel.exe

 

Encara què… (Dins…)

 

…Ara que les portes són obertes encara cal que ens escalfin, encara què ens calgui enfosquir, desxifrar els enigmes que ens apropen als cants dels ocells i de les formigues, el seu cant d’ones ens perseguiran sempre i és molt millor així, la terra coneix cada batec. Valoro molt positivament els pols positius i els negatius, sempre a punt per velar i desvelar, per esguardar totes i cadascuna de les fotografies on el revelat en paper policromat és tant abusiu com els quatre flaixos i el fons de fotografia, la grafia és tant transparent que ja no ens val més excuses, ni nacionals ni internacionals per fer escampar la boira i la paraula, la boina i la envolada vetlla, la revetlla no només està garantitzada sinó que, a més a més encara hi ha moltíssims vidres per tornar-nos a tallar, retalls de dones i onades al cos jove i eixerit, en un vist i no vist ens ho treu tot amb una sofisticada entrega del primer escamot del nan i la nana de la teva tieta escanyada. La meva família fa molt temps que morí i això és fictici per mi, per tu no, ja se’t veu arribar amb els mateixos eslògans que el teu tiet i el teu oncle, la tia remena la nena amb una bressolada que va i ve, que va i ve, les cançons són himnes i hipnosi pel sí i pel no, on els monnòmics mai tindrem nom ni fitxa, ninguna, ni els nins ni les nines veuen tanta usurpació d’idees i de ciclismes i sialismes que no siguin fòssils o vertebrats d’un espermatozou llunyà, digne de comentari al marge esquerre o dret, caient amb tot com mesura de feres i bèsties tranquil•les i arraulides, arran de la vall o arran de les ones cristal•lines, els impostors andorrans que encara no posen que la policia mata i la terra remata encara no han vist el tabac lliure i independent d’impostos, i qui ha vist la carn cremada pel sol sabrà que amb el sòl i el subsòl ningú no hi juga, ni amb els símbols feixistes tampoc, l’indepenent és més que marca registrada i la creu gammada és més antiga que les mateixos lames tibetans, el xinesos sembla que encara donen la murga i pel que es va veure amb les seves crides a la seva muntanya sagrada… Aquest pic ningú el farà, només faltaria que perdéssim tantes històries per l’ultatge, l’ostatge sóc jo mateix, passant per cada font i cada regadiu, passant per cada pou i cada ou, passant pel primer dels espermes donat a la gal•làxia, sense fal•làcies ni lletanies on les llets van cares i encara ens disputem la marca patrocinadora de la tranquil•litat, de les illes i de les cadires, com etern joc de sentir-se amb les pells de punta com un pollastre, ara l’astre alat és una au sense plomes i el poll estret puja per la muntanya sense alcohol ni banya, ull grandiós d’antenes parabòliques, sucosa carn congelada i escuradents curt per cada baba i cada bavosa, per cada llauna oberta i la celebració precedent i conseqüent, per cada ensucrat sucre que s’enfonsa i es torna a fondre, com un helicòpter que potser mai més tornarà al seu lloc i aterrarà on vulgui, cada segon és una alerta, el camí i el vent és més que segur i en ells vindrà la pau duradora, en qualsevol moment agafem un tren i, si véns, ens trobaràs. Mai va caler esperar tant per no dir-li mai a un mai, ara sembla que tot és una rèplica de plaques doblades i, per damunt de tot, de valentia i sentir el mateix dolor de víctimes i botxins, l’estat de consciència alterat pels aldarulls i ull amb els dards i les dianes, cada dia trenquen el símbol del colom amb les mateixes mirades, buides i negres, com caputxetes vermelles, sí, l’àvia no només és la lloba sinó que, a més a més, es coneix tant bé tots els camins que duen al seu cau que coneix cada so de musicades melodies, no enllaça cap corriol ni cap bosc, qualsevol agafa el passamuntanyes aquesta nit i va a cercar tots els document confiscats en aquest ordinador personal, qualsevol va a la sala de la mandra i badalla, un badaloní més crida llibertat després del post part i fa embrions congelats, com els cargols i els cargolins de terra, com les enormes cargoles de mar, després de tot això només cal dir-te que no cauré mai, si et diuen que he caigut és la sobre explotació de la xarxa hipnòtica i inal•làmbrica que em fa escorcollar, com un corcó i un polsim que dóna aigua a les dones de vent i força set, tres són els canals, el meridià trenta-tres i el canal permanent del parlament, el tres i el trenta-quatre, el tres-cents és celebració sense esbroncada que xiuli o assenyali falta, sense or, en romaní, rom pel tres i llarga vida a les corporacions, el corpus és el cor que tots duem com a primera pell, la sang vessada passa de canal en canal, des de la manxa a la marxa, passant per qui vola abans vola millor, qui s’enlaira i té malsons millor no agafi el proper avió, qui vola per aquesta terra sempre trobarà el sud, l’est, l’oest, tots els vents siguin de la naturalesa que siguin, sigui de mar, de terra, de sol, de foc, de vent, mai es pot jugar amb la màgia si no vols ser emboscat, si no te’n enrrefies mai ningú vindrà de demanar, és cert, és demà, no és ara, és la teva companya, si no creus ens els presidents ni presideixes res no et tocarà la murga la primera fila ni la darrera menys, a la penúltima passen tots els aires, el conductor dictamina el trànsit i potser plourà i el cel se’ns caurà i se’ns cremarà a sobre, al cap damunt, potser serà el moment d’enlairar l’herba amb l’herba en un sol segon, en un sol moment, quina voladura més guapa sense autòctons ni autos passejant amunt i avall, les cadenes per les bicicletes i el vici pels viciosos, quans més serem més car anirà, això ho diu qui posa el niu més a prop de les campanes i les veu repartir-se com joc d’infants, els més petitons de les cases juguen amb joguines fetes de pedra, de fusta i fang, anirem a cercar espàrrecs i espardenyes un cop més, serem per sempre el veïnat i ara una vegada més, veïns i veïnes de veïnatge antic, com marsupilamis a mil, al so de la llum i la pau, al so dels ocells rapejant, al so de cada muscle, de cada indret, de cada cala bruna i verge, de cada amagatall per les més belles idees, al so de la llum i la màgia, al teu so, escull que atura totes les ones, porter major i menor de botavara voltant, d’espina a les ferides i de vinagre i de vi ranci, de vivències dutes com el millor dels regals, sense esperar mai res a canvi, deixar-nos portar, indret on només és conegut qui veu i no vol ser begut… Dins.

la bellesa d’elles pels carrers,
originaris per les terres netes,
originaries d’ arrels de sucre,
cadenes plenes de llaminadures,
toves i rodones, gronxadors d’or,
calma que em du i em guaita,
bellesa als teus ulls, tranquil•lament,
lamentament el silenci fet regadiu,
regal de regalades parelles bessant-se,
vessant l’ésser nu i la nuesa dolçament,
clavant ben endins el parallamps i lloant,
lluentes són les galtes que riuen, el teu cos,
solc a solc els caus de les petxines xineses,
duen dolços ulls mig tancadets a les tanques,
les tasques i els tancs són d’acer policromat,
cromats són els imperis dels sols ixents,
el seu gran sol roig és illa de perdedors,
de cançons mullades i nenes verges dansant,
d’invents al vent voleiant, cabronades de carbó,
jo ja no sóc pas jo diu el regadiu de l’aigua molla,
mulla, és clar, com la sang vessada als estanys,
millor dia no ens podríem haver creuat,
creacions d’olives i oliveres fleumes,
els flams tous de la noia jove són mugrons durs,
els meus són quatre més dos subdesenvolupats,
l’anatomia del teu cos i dels cossos nouvinguts
pels qui volen aquesta terra lliure i vella pel demà,
pels qui volen aquesta terra lliure i nova pel després,
després de tot seguim construint obres sense avís,
si l’àvia fa saliva i no té ni accent tancat: alfabet,
l’alfabet de l’avet i la dona ocell és per tu, clatell,
lletres de clams i d’or on hi va haver-hi desert,
masses creus de sants i masses tontaines arreu,
masses informacions negades i publicacions nues,
massa per les masses i poc pel poquet a poquet,
els diminuts diminutius tenen d’infantesa el punt.
Podríem tornar a l’infantesa veient un saló i l’or,
veïnet el que s’enduen al sarró cremant-ho tot,
l’organització només la pot garantir un trobador,
un segador que fa de les arrels la independència,
no pas el popular que creu que avença i avança,
no, no pas ell, traient-li la pota torta al colom,
la pau no és un símbol, és una petjada ben parida,
els mal parits saludem al munt i al món, tomatada,
repartint les vivències en pous sense ciències ni lloc,
sense colls que despistin la primera bressolada, sí,
sol solet vine’m a veure, sol solet vine’m a veure,
que per no tenir ni tenim ni fred i estació d’enllaç,
veient tants serials i sèries, tantes televisions…
un dia direm, coi, si els tres-cents son celebració,
i és clar que sí, cal, i doncs, més numerologia,
més comptar lletra per lletra i pàrraf per pàrraf,
més comptar les faltes i deixar-nos de galtes,
besades a les parpelles i els ulls, als llavis sí,
sense avís ni avisar, ja no ens calen terrestres senyals,
la voladura és enorme, és un salt com un vol, perfilant,
quin és dia, quin és l’any, quin és el meu centígrad cúbic,
quin és el teu centígrad esfèric, quin és el paràmetre legal,
quines són les dècimes, quins són els decibels, qui ets tu,
qui sóc jo i la meva incessant trobada de trobadores anades,
d’estovalles pel vallés on les velles veuen el bes jove primer,
on els subterranis del primer cau són nans nus pels ulls nus,
pels plors els del primer clam, palmadeta al cul i lloc segur,
de casa a mi ningú em treurà quan vulgui néixer, no cal pensar,
dels ulls del tren esguardo els més nets, ni tant sols els qui juguen,
jugant ens poden estar amenaçant sobre un altre sortida nuclear,
sense cap complot, només que tenen el preu de la pau més que pagat,
només de néixer els comptadors de la llum i el gas els hi fan naturals,
els hi podríem tallar tots com una despesa costera i dir: quin llamp!
llamps de llamps i jo aquí sense abric ni abrigar-me, fa fred de mort?
la fredor per qui després d’aquestes línies encara no en té prou,
amb una samarreta de tirants no som pas tirants senyor president,
potser si ens posem els tirants ben amunt ens pengem tots solets,
a ningú li cal sentir-se assetjat, només un vol a la imaginació: fumats.
cremem la pell i la carn salada, ho cremem tot sense energia solar,
l’acumulació de sol ens porta a no necessitar res del vostre imperi,
pesi a qui li pesi, passi qui passi, passi-ho bé i deixi la terra lliure,
faci el favor de no amenaçar-nos amb altes velocitats espanyoles,
adéu si au, déu vos guardi l’au espanyola i procureu el paisatge,
a altes velocitats potser no veiem ni la vostre germana franca,
francòfons en micròfons americans passen per catalunya a espanya,
vagi en compte amb dir que és impossible i que és imprevisible,
amb tants anys de resistència ja no ens valen les bales pels borns,
rodoneta la terra verge i lliure alça un nou puny, surt d’endins,
ella hi lluitarà sempre només cal sentir-la, morint per tothom,
a nicaragua, a managua, a la panxa del riu de la plata, a l’alger,
per les majúscules que aculen immaculades galtes més amunt,
per les nenes i els plors dels nens que no desesperen per res més,
i sí, les mirades es claven i maten, sempre ho han fet, també estimen,
per això som aquí i tots ens mereixem el mateix pa, el mateix lloc,
per això tots ens som companys i companyes i acompanyem arreu,
cada gest és sentit pel més bonic dels sentits, no podrem desconfiar,
us estimo tant que tanta tendresa té teranyines de tinta atretes.

passatges de l’eterna memòria

 

abans eren camins de pols i polsims mínims,
terra flotant per les rodes enormes i els anys,
paranys on la memòria eterna tornava soleta,
ara és sòl urbanitzat a urbanitzacions de treball,
l’all i la teletransportació estan més que guarides,
les fórmules màgiques fins que la televisió marxi,
fins que no s’empesquin més mentides, tots muts,
fins que no hi veiem més caudals de sous, on sou…
sonen les bosses i els canuts a la barcelona futura,
sonen per tots aquells que s’hi juguen les vides,
de via a via, d’avi a avi, de xicota a xicota, a mil,
mil cent onze és el nombre numèric de cinc asos,
ningú demana sos si no vol ésser tornat pel corriol,
a l’entrada, enreixat dorm el meu primer codi de barres,
les barres dels bars duen estrelles i cafès, llet i tallats,
un matí més no ens desvetlla ningú, comptem de seguit,
enseguida segueixen les singladures per les feines dures,
tot seguit obro la llauna de les meves paraules a les aules,
les ales són tremendes pels terratrèmols de totes les idees,
fes-m’hi pensar i tens l’enhorabona a cada pas passejat,
passegen pels passejos els nous jos i els vells ells, i jo…
qui sóc, on vaig si sé del segur on hem porten els passos,
a tu no t’importa i a mi menys, acabarem cobrant, és més,
sempre que penso en vosaltres em dic el mateix: tot creix,
primer l’únic vers i l’univers que és manuscrit infinit,
després els nostres pèls pel que ja et dic, musica-la flauta,
encara hi ha gent que vol morir jove i deixar cadàver bonic,
pel que sembla els grups que posen les lletres un “avís parental”
són sens dubte els qui després sembla que ploren… jo no ho deia,
no, és clar que no ho deien, però bé, algú encara segueix un model…
un patró de conducta, segueixen la mateixa nota de tall i retallada…
o cerquen formes de no morir a les universitats psicoanalitzades…
bé, el fet que seguim aquí encara deu ser que no hi ha cap déu,
que no hi ha cap deessa voladora i no cal garantir cap més vol,
volarem lliures i estarem a les instàncies per veure un instant moll,
mullarem l’ull abans ningú ens vulgui donar llet al clatellet,
la clatellada està més que donada i el preu es tornarà a doblar,
perquè si podria ser la meitat assolida, doncs pel mateix tema haixix,
per la caixa i els caixers, per tots els qui hem deixat la benzina,
per tots aquells que encara li donem gas i cremem per la vida,
pel qui encén el motor ara mateix per donar-nos ales cremades,
com alerta d’un final que només escriu aquell que el viu,
sia quin sia la metamorfosi està molt més que garantida,
gratinem el gra de bon grat i ens somriem la malaltia,
ara que podem i ens fa riure fins i tot una mica,
de bon matí els bons dies i les bones tardes,
la bona matinada i la bona cera per qui papa,
per qui treu les papes un cop surt del ventre,
per qui neix i passa pèl fregat i cau,
ups! un cop i s’ajup i puja,
agafa’l abans no digui: adéu!

(Adéu i mira al cel, un bon dia per tornar a escriure i pernoctar, per muntar guàrdia amb l’avant davant els seus ulls i les lletres més properes entre els llamps i l’onatge… la mar torna a respirar tranquil•litat i calma, el kharma més que garantit és disputa la balança)

 

 

si em nego a escriure’t

 

no tinc força ni forques,

 

no em puc pas penjar,

 

no puc pujar res de res

 

no tinc força i sóc estrany

 

no tinc força, no és cap parany,

 

no lligo ni els panys ni els clams,

 

escoltant-ho tot sense escoltar res.

 

serem el rem que es rifen els fars,

 

faroles i rajoles de colors vius,

 

de dracs als parcs, a les portes, forjats,

 

gaudirem del túnel i el tren eternament,

 

tardaran tant les obres com el primer ocell,

 

aquell que s’encanta al límit del niu i passes,

 

com una gran au volada i volàtil, deslliurada,

 

les cadenes faran crítiques i crítics hermètics,

 

m’ho enduré tot a la tomba, hi ha secrets, ets,

 

sóc i pertanyo a l’any sense enganys ni guanys,

 

paciència mai va ser esperar i ara seré dels nous,

 

seré pel·lícula antiga si m’ets amic, si m’ets amiga,

 

ens trobarem a les fulles negres del reciclatge,

 

ara de nou que véns de vella, ara de nou,

 

sempre amb línies quan no hi ha força,

 

quan tornen a atacar de tot arreu,

 

a totes hores, fàrmacs relaxants,

 

lluitaré si tu lluites, lluitem a corre cuita.

 

La darrera torre rasca el cel i cau,

 

la cova és l’ona paisatgística,

 

estimant-nos una vegada més.

 

Torno a escriure l’escrit cridaner a cop de crida,
crido i cardo el carner car ma melindrosa vol mel,
els seus llavis ensucrats són fets d’abelles belles,
segellen el segell amb segments de sega cega,
seguim pel camí de la vaca boja i la vaca cega,
allà on vas posar el punts la ferida és ample i nua,
allà on vas posar les cometes surto del coma profund,
surto per ser estimat mentre m’aixeco de l’últim somni,
del comiat i l’adéu mentre em carrego una altre creu,
els llibres negres de fons blanc són acumulació escrita,
són compostatge per escriure amb lletres transparents,
transparències de lletres de colors culminats pels cims,
la protecció i l’acció són una simbiosi magnífica,
sense cap comentari, sense cap explicació, espoli viu,
querelles a les mans i querellades les ones minúscules,
coves de dracs ancestrals, animals mitològics sepultats,
minotaures i dinosaures a les portes del zoològic,
destrucció de fotogrames i fotografies a l’acte,
el sol posa franges de geografia clavada, clavem.
Clavem les clavegueres amb perfum de reina feta,
i refeta, feta malbé, els crits a les platges emmudeixen,
emmudeix l’anunci abans de clavar-te melodies estúpides,
després de tants anys comercialitzant subliminalment…
Després de tants segles amagant les boles de cristall,
després de tantes caceres de bruixes i bruixots…
Ara som tants, ara som molts, ara ho som tots,
totes les gates i els felins afilen les ungles i els maulets,
els meus i els marrameus, el porcí diu sí, vol volar,
independent del lloc on aterrarà el llop el menjarà,
el gos dels pirineus no té cadena ni orça, jeu lliure,
embogir té el preu de mossegar ramat o esperar,
sí, encara, fent més tendre l’encontre amb el conte,
terra avall, terra amunt, terra alta, terra baixa, on som,
un mos no aixafa cap guitarra, és més, ve donada,
l’abandonament surt caríssim per la família tronada,
com si no s’hagués de pagar el preu de moda donada,
els encapçalaments de les manifestacions som tots,
de totes les víctimes i els botxins duen una pancarta,
no il•legalitzeu pas res més o us caurà la de la carta.
Quina carta? Per més senyals barreja el meu cant,
divideix-lo entre tots els qui encara fem sang, vius,
calcula el paràmetre de les dones feministes i vola,
vola lliure amb una escombra i esborra les petjades,
visita totes les platges del litoral de la península i plora,
potser hi ha algú que manipula les meves lletres i canta,
i bufa, rebufa, ai… barrufa el bar i la reixa, divideix-me,
ara que som una simbiosi de dos cossos cadascú…
Cerca el gran espiral de cranis i ossos que tenim sota els peus,
intenta per un moment creure que aquesta terra no li cal res,
ser l’au o ser l’animal terrestre, ser les fures dins les lluites,
ser-ho tot una vegada més sense deixar-nos abossellar, mai,
i si tot va bé la pau estarà segellada per les mares i els pares,
pels avis i les avies, pels morts i pels vius, per la memòria històrica,
ens creien desmemoriats i ara la pau té només un preu a pagar, o set,
set anys i gairebé seixanta dies per arribar a can víctor i vèncer, pots,
millor no veure ningú per dir-nos “ja sóc aquí”, és tant i tant visible,
potser deixar-nos dur per aquesta estranya democràcia demagoga,
anar a cada mesquita i sinagoga, brindar amb la sang dels cristians,
menjant-nos cada hòstia i cada pa, sense benedicció ni benedictins,
sense cap sant ni cap apostòlic ni romà, sense cap déu, sense cap amo,
sí, si tot va bé aquestes dades són les de després, clavant-ho de nou,
ara de vell, embellint al pas de les cançons i els cançoners
……………………………….. magnètics ……………………………………………