va com va si ha d’anar
va com va i ara hi ha plors,
hi ha flors al fossar i al cirerer,
hi ha flors de mort oculta,
hi ha signes d’opressió,
amb passió envoltem el dia,
amb la passió del navegant diürn,
amb les mateixes ganes de menjar-ho,
amb les mateixes ganes de tenir el món,
només així el tarannà esdevé rutinari,
sinó que no hi ha punts al mercat alemany,
dianes de princeses i prínceps principals,
lladres de la necessitat encoberta de ser,
espai i raser, res comparable a la radiodifusió,
tot pendents de la fusió absoluta i sincera de l’ent,
l’ent públic és un ull enorme i arma de doble fil,
inflem la infàmia i plorem la dona de l’elegància,
guants transparents i fidels per les marques d’ahir,
el migdia i la tarda van entonar el vespre de dunes,
el meu cos fugisser va ser fugitiu i captiu del torró,
torres i marbres entonaven la tonada, millor el kharma.
Entre els contactes sense preguntes ni comentaris, elles,
ells, els altres que érem nosaltres, que serem ells, un moment,
dos moments, tres moments, paraules i veus de l’allà i l’aquí,
entre els carrers esperàvem animals i ànimes de circular verí,
vet ho aquí, els minvares eren segell de plàstic i cartró, tot és,
és ser-ho tot, les ànimes de tabac mercantil són tubs escapant,
serà tot com tos volem o no només no serà sinó que no és ell,
qualsevol amb els mínims serem els màxims accionistes de mel,
la dolçor no només és a l’alça sinó que mai enlairarem copa suau,
ni dureses a les mans de la noia amada, ni amadeus, ni déus, res,
ser el tot tindrà tantes terres tortes com tristes terminals anals.
Una vegada surt no només torna a entrar i sortir que no hi ha portes,
ser sort i tros de camí és pols per les sabates i cendra d’ésser ràpid,
la velocitat dels rajos solars i les ments de les places volem allí,
l’illa és eriçó durat, duren les duracions i les gravacions, hi ha lloc,
el coll de la tendresa és un personatge estranger de mena i de món,
només els més senzills són els pobles lliures i humils, sempre enllà,
muntanyes de postures de presos polítics maltractats en guerres i carrer,
rere la darrera trampa i el trampolí el nostre somni mai ha acabat allí,
i les roques son rocs per les coses i els cossos tenyits de roig i vermell,
per tot el personatge nascut arreu, animal de banyes enormes i diable,
rojos per les places de sorra aquí o molt més enllà, a les altres bandes,
instints criminals de guerres on les finestres donen a les selves dels camps,
el ferum és pèls romans i apostòlics una víctima dels meus terrabastalls,
de les batalles a les guarides, dels guardes de les guàrdies denotades,
il•lusió de les il•luses formes de l’escepticisme i la opinió com opi,
i la unió el nexe de sexes i els nius de les nines i els ninots, mar enllà,
sempre serem capriciosos i els capricis es convertiran en conversions,
anirem sempre molt més lluny de la matinada, mirarem més enllà,
allà on les mirades tot ho diuen sense llenguatge ni llengua, sense final,
exhaurint tots els miralls antics, condemnant-me a l’oblit, sempre així,
i naixeran les il•lusions si no hi ha més ritmes que els ritmes lents i les veus,
la teva, qualsevol posa el cap al cap i captura instantànies dels somnis ferms,
la força és la lluita i els encants són armes i senyals d’aigua i programes,
fotos bomba per la edició dels diaris de la gran guerra mundial consumista,
els olis i les olives són sinònims de psiologies del jo simbiòtic i d’allò durador,
serem per sempre lliures, ara i sempre, un cop més, sempre amb tu i amb mi,
darrere dels meus passos i dormo l’encant de les coses senzilles i humides,
sé que el saber és el mar que romandrà tranquil, entre les flors dels jardins,
sempre amb tu, àngel de les tempestes de diables humit, aigua solitària i lluna,
anell de saturn i neptú, plutó de diàmetre zero, sense màquina roja al damunt,
tornarem a posar el tum, tum, tum, a les galeries d’amors visionaris, oli i tall,
mel de meló i melmelada pastelossa de pactes ensucrats amb gomes humides,
dolces i senzilles, i les illes tornen el cop a les taules, són elles les menys culpables,
encara que només sortir dels ous venen amb la millor metralla per assegurar,
per guarir el món de feixismes capitalistes, recollir béns i vens al vendre,
deslliurar les grans superfícies per fer naus del creixement especial i nu,
una per una les nues brunes de la tendresa oblidada donaran tendres til•les,
els cels s’alimentaran dels ànims i les estrelles podran saber-ne més de tu,
tu que toques el tambor amb el tum, tum de les portes arlequinades, ens dus,
sudoroses i cauteloses les suors suen els óssos i les calaves, clavarem el clau,
serem les claus de les idees ensucrades i dolces, i mudes i tontes i boges, ni una,
totes i cadascuna de les causes i les llunes, cerimònies sense espelmes i foc,
cofois de saber-nos complaure amb el cafè i la llet, tallant els talls amb tiralínies,
inhòspit pit d’hospitalari antic, la franquesa és un mirall on veure la més bella,
és fer l’amor amb els reflexes del mirall sinuós amb mi mateix, amb tu mateixa,
creixem només de néixer i encara ara ens volen rebentar el planeta i satèl•lits,
si estem on estem és per la necessitat encoberta de combatre els corbs i prou,
per tapar-ne les conseqüències de les feines brutes, brutals i dures, cegant pel sec,
sabem on son tots els pactes, els fills d’aquesta terra la volem lliure de maltractes,
tractaments mèdics queden sempre lluny i curts, massa cas a les farmacèutiques,
masses fàrmacs fantasiosos de carrers eterns duen la fragància de les nostres ales,
després de dir això i no dir això a la gent, entenem que som del mateix govern,
serem sempre lliures diu un dels senyors presidents, els altres riuen, ho som molt,
un vagabund content porta una vida plena de riqueses i riu a les quatre a l’ajuntament,
passa pèls carrers llibreries on compra llibretes liles i escriu el nom d’una de les flors,
trenca set-centes mil vegades els seus papers i crema la tarda amb 4 monedes brillants,
les històries mai van ser inconfessables quan cap concessionari va tenir el més mínim,
plaques, ferros, pneumàtics, fusió, defunció, funció a la platja major i la platja menor,
ara que miro les hores de les busques de la gran excitació considero que ho som molts,
que junts tindrem el gran grup que agruparà els grupuscles de les ancores laminades.