POESIES, ASSAJOS I MÉS

5. llibreta blau clar ratllada, apunts. 19/11/99 2006

Figures i formes estratègicament mesurades per un llapis, peces començades a realitzar. xarneres de diàmetre i gruix 3’14 per la planxa, diàmetre interior – amplada de la planxa i gruix a tallar. Diàmetre, gruix planxa per 4,5, ample de planxa. 1,5 per la punta espigada al marge esquerra, 11 de llargada, 14 mm d’amplitud al marge dret, gruix 0’6 mm / 6 dècimes. Treballs realitzats al taller de la fina joieria quan les bales molles arriben calar els ossos i doblegar les ànsies de tornar a un escenari de pau quan les lletres son allargades per arribar a l’absoluta absolució de les solucions alterades i alternades per la crítica més ferotge de les feres adormides en aquest somni que reneix i creix a l’univers alternat “sobre bèsties i ulls”, de la llegenda a l’iris. Molts pols a defensar, positius i negatius, moltes línies que rimaran només perquè no hi ha cap altre perquè, no més preguntes, no més interrogacions, jo ja n’estic fart de mi, fart de fotrem i fart de fotre, ara que l’esperança torna a ser nua una vegada més l’esperit venjatiu ja no té cap sentit si no fem l’esforç de trobar a cada lletra motius per estimar-nos, la cançó d’amor pot més que la de guerra, agafats per la llengua i jo per la llegenda Monnòmica ja res podrà perdre l’enginy, les forces d’ocupació no tenen més a fer que abaixar-se els pantalons i els tirans per notar la nostre necessitat de anar allà on vulguem sense perdre rumb ni rom, els passadissos dels passos perduts troben la necessitat de tornar-se a perdre al no entendre una puta merda, res de res, ara que s’envà l’aptitud i l’actitud després de ser “beneïts” per la santa benedicció de Benet i la democràcia feixista ara troben deshonrada i desordenada la capacitat telepàtica i l’ofrena del cos pel poble, de les nostres passions per no notar més pressions, si pressionem per no notar més la pressió ens apoderarem de les paradoxals paranoies i de les noies, estimant-nos, hi és i no hi és, ara que molestem més que molem, ara que esmicolem les il•lusions la serp i el mussol s’entenen més que la destral i la falç, cada veta de sang acumula tota la necessitat i la necessària convivència més enllà d’arcs i fletxes que per més roig i negre no tenen cap lloc si els indis trobem que la numerologia pot tant com la futurologia i la lògica és la més il•lògica de les il•legalitzacions. Falsa democràcia i falsos himnes, falses hipnosis, visca el vi i la bitàcola, la buidadora buida totes les arquitectures, les toves i les dures, adorem la durada buidor i la mala fama, la que omple de fam les estadístiques no ens interessa per res, som tants que som tots, de fet qui surt sap a que s’exposa i això no és cap por, tornàvem amb la tornada més dolça i bonica, canviant la lletra a cada pas, anarquia i cervesa fresca, comes etílitics i viatges d’ambulàncies i patrulles, furgons de sirenes on el mar trenca pirates i maries verges per les aixelles, els estats de consciència alterats els feu més vosaltres amb les vostres corporacions i els vostres cossos que nosaltres amb les drogues que ens duen les gepes els dromedaris que ens estimen més que l’escòria que deixarem viva per més mort que arribi, el petroli i l’oli cremen amb motors més assassins que el terrorisme que promoveu amb les vostres veus catatòniques i amorfes, fes amor més enllà de roma i roma romandrà muda per manca d’arguments que escatimin la teva fe i la teva neurosi, la criptologia cristal•litza el cristall i el tall del moll, l’ós primitiu s’aliena dels marges i es cala fins al final, tots venim del nucli i allà tornarem sense remissió, l’emissió sense suport arriba arreu, no vingueu a demanar més els papers que sortirà la bíblia smoking per deixar transparents totes les dades i tots els xifrats, el rosa i la targeta de presentació no és ni nacional ni d’identitat, nacionalismes varen fer aparèixer nazismes i cataclismes, la banca trencada fa temps que va ser sacrificada, d’aquí sen feu pobresa, es van trencar les estadístiques quan el vaixell es va quedar sense passatgers i sense animals, modelant les models i fent modèliques les formes i les vides del carrer, resumint: Ja us val, una mica de calma xavals, nens i nenes, són ben bojos aquests romans! L’Astèrix resisteix amb la gata negre i el gat blanc, amb el gosset i la tortuga, amb la gosseta blanca i simpàtica amb la sensibilitat de les aranyes i les formigues comunicadores, ja em val… Valdria més que callés i continués amb el tren de l’amor, aquell que trenca l’energia per la manca d’estímuls que acabin per mirar-nos més el fons que la forma, ara que som germans de la mateixa germania propera i llunyana, ara que tenim més fàcil que mai el col•locar-nos on vulguem sense passar pel tub capitalista, fent el mínim i el màxim per la via de el psicoanàlisi personal i universal, sortint de nit i de dia per trobar els qui sabem influir sense haver de mentir, sense notar més que menhirs i càntics antics, veure’ns com les llums transparents i blanques que som, com les llums negres i foses que som, com les foses comuns que deixarem, sense creus ni creuats, amb totes les joguines que heretarem, heretgies hermètiques que fan que ens estimem més enllà de les bases americanes, molt més endins de tu i de mi. Som tu i jo i els escenaris que ens han vist sense sortir de la gent i de la gran massa que alimentem entre tots per sentir-nos molt més endins quan arribem al gran orgasme que fa que ens trobem més enllà de la sang i molt més endins de l’unió de pols, ara que el mesclat no té noms ni connexions impossibles, ara que els silenci és ben endins i de res ens serveix trobar les causes ni els fins ara que nosaltres som l’única forma de trobar-nos molt més enllà del més enllà. Un cop ja em firmat el que havíem de firmar sense tinta ni mans, ara que el cervell teu és el meu, ara que el meu és el teu, ara que les universitats es dediquen a estampar estampetes i fotografies, no te’n refiïs, no fiïs més a aquell que no fia, no donis si no dons, si no dona no donis més, dona com sóc de les ones sóc nòmades i nòmines sense proporcions i els guions els deixarem per la millor pel•lícula, quan els badalls connectaran sense connexions internàtiques, quan suarem interfàsiques psíquiques i anunciarem que el comerç ha mort pel servei de molts, quan la millor confusió és la fusió de sexes i no queden races a defensar perquè mai van existir ni existiran i no val més apropiació de cap paraula, d’aquestes ni de les teves, ni de les meves, per ningú, per cap noi, per cap noia, encara sento les punyalades per tot arreu. Que arribi la neu, només la neu, per sentir-nos molls i bruns, xops un cop més, ara que tornem a ser aigualítics i no veiem més esquelets ni escaletes, quan ja de res serveixen els traumes ni les mames, quan de res serveix tanta lleteta si no s’alimenta l’ànima i els ànims de la terra lliure que anhelem i que sentim, ara que ens agrada no ficar-nos amb aquells que no lluiten i segueixen els coses pels paràmetres imposats i que podem donar-ho tot pels germans que tant ens criden i ens tornen a fer plorar, plorarem per tots i que pringuin el pringat ells que son els que més l’han sembrat, deixem’ho tot tal i com ho hem trobat, ara que la trobada és universal i tenim els morts a sobre, ara que notem la tendresa quan entre tots ens portem totes les músiques i els llibres del món per fer el bressol sense sol ni bressola més que les lletres i els somnis de tots i cadascú, dels millors crits i les millors armes mortes de l’història o el foc creuat que entre tots hem anat omplint de bitllets i monedes, ara escuraran fins l’ultima goteta, com sempre, en mica en mica arribarà el final, ara que arribem al cim més baix, on tots hi podem posar la nostre nuesa sense amagar res i col•locant-nos amb el millor de nosaltres mateixos, guiant-nos pel que sentim molt més enllà del cos i el mos, dels mossos i les mosses, dels magatzems i les comissaries, la gran màfia sectària és mundial i no vol desertors ni detractors, la part contrària és la natura a defensar, ara i sempre, aquí ens hi trobem tots, verda i roja, ni de debò ni de veritat, només cal mirar-ho amb ulls nus i ni policia ni companyies multinacionals, no cal globalitzar sense començar a despertar, ara que no agafo aire ni punts entremitjos us estimo molt més perquè no noto ni anoto cap diferència, les portes que vareu deixar tancades mai més s’obriran per mi, qui els vulgui creuar per ells, allà ens trobarà, tots els ulls els hem deixat i ens els em anat tallant, retallant, ara que allà més enllà ja res ens llegirà, no son frases, son símbols i senyals i no hi ha més contrària que l’ària, que el voler ser diferent pel color albí o blanc, que voler ser diferent per la necessitat d’alienar-nos per coses tan ridícules com la ridiculesa de posar preu a les pells ja cremades de tot. Un cop morts tots establirem l’estable molt més amunt de totes les tàpies, per sobre de totes les pàtries, ers serà de ningú, explotarem abans l’explosió sigui mundial i extraordinària, ara que desconnectem de la connexió i els concerts, farem clandestins motins dins els boscos més primitius, primerencs als pirineus, entre neus i trineus, el julivert i la juliana seran referències on trobar-nos on les aranyes del mar teixeixen teixits per les aranyes del mont i del munt, damunt aquesta terra sembrarem les millors de les terres blaves i esfèriques, milions de voltes i voltatges, ara que l’exèrcit és un exercici de extraterrestres plens de plutoni i neutrons, carregats de collons i de conys, carregats de conyac i de conyes, carregats de serietat i de ceguesa, carregats de visió i revisions, carregats de foscor pels presos i els preses, carregats d’ossos i osses, de majors i menors, allà dalt al cel hi ha una gran llum blava i esfèrica, tampoc no és de ningú. La catarsi ja és comuna i és comú la gran hipnosi que ha fet himnes de les infàmies i de les filtracions dels filtres i de la substància quan el plaer és trobar-nos molt més endins, quan tot uneix i ens uneix, res, res divideix, ara que ja no queda res per descartar més aquells que segueixen aquí entre el món dels vius i dels morts. just al límit tot tronar a començar, un cop res ni ningú ens clava més claus ni més bales, ara sí, tots tornem a ser de puta mare, ara que ja res anuncia anuncis pagats ni impagats, ara que ja som infinits gats i gates, negres, ben negres, rucs i negres, ben rucs i rojos, ara que ens infiltrem a les fileres penúltimes i a les darreres com abans, com sempre, ara que seguim sense saber de res més que l’espècie especial de l’espai… Ara que potser la gent no entén més que l’entesa… Només nosaltres, els animals som la millor de les enteses i els enteniments, després de tot això… De que cony serveix la ment, el sentiment, la puresa, la tendresa, la bellesa… De tot. Ara bé, quan tornem a fumar ja estarem un altre cop junts, mentre passem ganes i begudes passaran milions d’anys abans de tornar-nos a conèixer. Ara que la sang vessa de nou… Tantes trajectòries llunyanes i properes aproparan les ànsies aquí i allí, ja carregats de tot menys de mercaderies, ja carregats de tot menys del que a mi em cal, ja carregats de tot menys del que a mi em manca, ja carregats de tot l’amor i tot l’odi… menys de la llum i la pau que ja vindran quan les preses i els presos siguin aquí, amb tots nosaltres, quan veiem néixer de nou les morts més properes i sentides, quan pareixin de nou els ocells més bells i els vells, quan de nou sembrem el sembrat amb les els primers símptomes de sinopsis i sinagogues, quan aturarem l’atur i les astúcies de nou, quan ens trobem feliços i tranquils, ens fonem junts i després. Clap! Acabat. Cavem doncs la cova major on hi càpiga tota la sang, de tots, de cadascú, per veure’ns més per dins que mai, quan ens creuem per sota les creus, per damunt d’elles, ara que ja sabem qui sap i qui no sap, ara que ja sabem que tots ho sabem tots sense saber de la saviesa, ara que els nounats ensenyen més i més, com sempre, no és cap novetat trobar-ho tot davant i darrera de la finestra, el límit del vidre o fa venir tot, tot bé, ara que l’eutanàsia és automàtica i autònoma, ara que ens adormim sobre les branques per pur plaer i goig, com des de sempre ens coneixem més pels nostres instints que no pas pels currículums i els dades, que no pas per les històries i les histèries, que no pas pels anàlisis i els ansiolítics, avia’m quan ens despullem tots plegats davant el món i ens deixem de mentides, cabrons, les cabres més cabrones encara perpetuen assassinats en nom de l’estat i la vergonya, vergonya aliena és la que sento quan veig que ens guiem més per la ploma que pel sentiment major, el meu general és la genèrica missa multiforme i multicolor que abarca el somni la raó, la negació de l’ànima trenca els ànims de la població lliure, la insubmissió va combatre combats lliures amb la força dels diners, un cop més, de fet ells ho tenen tot per tornar a vèncer, i doncs, de què ens caldrà guanyar? Derrotats com estàvem amb la força que tenim encara ens farà més justos i serens, ens farà inaplicables, inapreciables, ens farà transparents com l’aigua cristallina que em fa que em mori jo primer, una vegada més. Xop! Has vist l’últim espermatozou? Sí, sóc jo i la meva mala llet, la mala… va, va… El mal raïm i les hòsties amb vinagre i vinagreta, com una gran vinagrada que fa que ens convertim a altre vegada dins d’una gran xarnera on hi cap tot, absolutament tot, i no, no trenquem res, res de res, no abaratim cap somni sota cap preu, ni catòlics, ni jueus, ni espanyols, ni bascs, ni catalans, ni murcians, ni valencians, ni extremenys, ni gallecs, ni portuguesos, ni andorrans, ni aragonesos, ni andalusos, res, ningú, tots els animals sobre un gran cor roig que batega amb cadascú dels seus fils i les seves fileres de fills i de filles, d’afinitats on amb només un somriure, on només amb un sospir… aixx… ho tenim tot fet i enllestit i ens fonem com si tot fos així, i ho és doncs, com si tot fos… mm… la mateixa fusió i el mateix eix, aquesta munió de forces que fan que el vell tingui tot el poder, que el nounat tingui tot el poder, de fer canviar el món i capgirar-lo, perquè, l’hòstia! ja està bé com està i ja està bé com l’hem deixat! Així que millor que el deixem com estava que aquí s’hi enterra tothom, tothom té el dret d’enterrar i ser enterrat i jo, asseguro, m’enterraré a mi mateix, jo ja tinc els meus aliats i m’alio amb la gran aliada que teniu reclusa, l’enclusa és closa per més senyals, així que més val que ens posem del tot d’acord entre tots i cadascú i deixeu la terra tranquil•leta i en bones mans que només feu que posar terrífiques i terrorífiques imatges per posar-ho tot del vostre costat, menys la sort… És clar? Ben fosc ho torno a deixar ara que la nit em deixa a mi, a partir d’ara aneu molt en compte i no és cap amenaça, ara no confonguem més la banda perquè ja està prou distorsionat el vostre sidral i el vostre amagatall, que no nego que sigui el nostre també, el de tots, però bé, que ens pensem? No ens pensem res, i bé, si no ens pensem res deixem les coses tal i com les hem trobat que el lavabo és públic i ara ens hi caguem tots, fem molt més rica la riquesa de la mare terra amb els millors dels fems i fertilitzem la fèrtil senyora i el seny a cada hora, sense més or que el del seny, sense més xarxa que la rauxa, deixi que li digui que mai el tractaré, ni de vostè ni de tu, ets un farsant com tots els demés, com jo mateix, més val reconèixer-ho ara, “senyor president”, boti, boti, boti, ets espanyol si no votes, i si em tornes a trencar la cara amb un dels teu súbdits no em diguis que el noi… pobret… no et va avisar, si això sona a alarma pensi que no n’utilitzo cap ni em calen els vostres “serveis”, serem veïns i tot el que vulgueu, però deixeu de tocar-nos els collons perquè al final el qui no tindràs ni veu ni vot seré jo, ni em cal, escolti’m bé, de gent com jo n’hi ha hagut sempre, com gent com vos, així que dixi de tocar els collons a la gent i ningú vindrà a tocar-te els collonets a tu ni a la teva gent, esteu matant masses somnis i això no és parteix entre dos ni entre un, ni entre cap partit, i deixa’t de fer-te el carinyós quan parlem de l’ós, no teniu cap domini sobre els animals més que les vostres armes, tant pacífics com semblàvem i no veiem ni el melic de l’univers, ara que se’n fa més poesia i poètica de tot plegat la propera cançó li dedicaré a vostè, a tu o com collons vols que et digui ara? Assassí? Perquè de presidents assassins i d’injúries n’hi ha hagut sempre i n’hem tingut sempre, arreu, això no té cap validesa moral ni immoral,
no és cap escamot i només crec amb el mot més que amb el mot que ens torna a fer passar per les vostres armes i les vostres alarmes, de què ens estem protegint… de les vostres riqueses, d’una societat del ben estant, ara sou vosaltres els ben estants i no ens deixeu circular en total llibertat sense reprimir-nos, nosaltres no matarem ningú i ho sap prou bé, deixeu els nostres presoners en llibertat perquè ja en comencem a estar farts de sentir-nos lligats per tot arreu, amb cadenes i tortures i ara no m’ho torni a negar, jo no faré cap alçament, ni polític ni militar, però sigui vigilat i avisat, a ningú li calen escoltes i si escola bé, escolti bé, si realment us calen tantes armes deixeu primer de fer sotmetre a la gent i vendre fàrmacs que només porten mort i destrucció, esteu alimentant d’odi les clavegueres i això sabem quin preu té, sí, jo. I què? Sí, tu? I què? Tots, sí, i què més? Està clar, totes i tots, oi que no fa cap gràcia, oi que no lli fa cap pena, doncs, apa, a aixecar-se i tronar a treballar… Però tingui present que aquesta ràdio és totalment lliure i gens totalitària, és universal i ho engloba tot, absolutament tot, així que si realment té estrelles posi-ho tot en mans d’elles perquè tenen molt més a dir que les estrelles apagades que en nom dels seus cossos van sembrant d’odi i destrucció tot allò que toquen i mereixen una atenció especial, vos sap tant bé com jo que aquí som tots genis i ens mereixem tots plegats ser tractats com a tals… I quals, exacte. Tornen a plorar els nounats, avia’m quin conte li explica ara…

“Somniem, és clar què sí, sense límits en els somnis…”

Si tu hi tornes hi tornem tots, torna sol i el capità